14 de juny 2015

El temps accelerat, temps de grans novetats

Unes eleccions amb segona volta. Ja hem constituït els desens ajuntaments democràtics des del final del franquisme. En termes partidistes, en alguns llocs hem guanyat, en alguns llocs hem perdut... Però la nit electoral només un terç dels ajuntaments catalans sabien amb certesa quin alcalde tindrien perquè només un terç i escaig  tenien majoria absoluta, generalment municipis petits i amb algunes notables excepcions de ciutats mitjanes (penso ara en Puigcerdà, Igualada, Ripoll o Banyoles...). La resta han estat abocats al pacte i l’acord, que és substancial en democràcia. Però la situació ha arribat a un nivell tan gran de fragmentació que més enllà de les medalles de partit, estic convençut que ha arribat l’hora de plantejar una elecció municipal a dues voltes, com a França o a Itàlia. Així tindríem governs més estables i on els ciutadans haurien exercit el dret a decidir més clarament, fins a les últimes conseqüències, fins a elegir l’alcalde i sense pactes en els despatxos. La decisió als votants fins al final. A Terrassa ha estat elegit un alcalde d’ERC amb 4 regidors de 27. Algunes conclusions dels últims pactes: la lògica del tripartit ha tornat amb força (observi’s Barcelona) i el document signat el 14 de gener de suport mutu entre CiU i ERC de prioritat nacionalista en les administracions locals ha estat paper mullat en la majoria de casos, per falta de voluntat d’ERC. Però no cal parlar gaire més de la sopa de lletres perquè en pocs dies entrarem en una dinàmica de reagrupament de forces en vistes a les eleccions del 27 de setembre en què quedaran colgades moltes de les formes clàssiques de la política catalana dels anys de l’autonomisme.

Canvis al Gobierno. Aquesta setmana que entrarem serà la dels canvis en el Govern de l’Estat, a cinc mesos de les eleccions. ¨Dos o tres ministres” em diu algú molt proper a la Moncloa. El president del govern espanyol és un home partidari de no fer canvis, “incluso cuando son para ir a mejor”, deia fa poc una alta autoritat parlamentària. Però la veritable batalla es traslladarà al partit on, amb la pèrdua substancial de poder autonòmic i local, l’exigència de responsabilitats està servida. Una de les divisions més profundes es defineix entre els que defensen la continuïtat de Dolores de Cospedal (sense el De fa uns anys) i els que volen la seva substitució. Diuen que ella no vol ser ministre, però potser serà invitada a ser ministre per sortir per elevació del comandament del partit. Entre els noms que es patrocinen per substituir-la cal retenir aquest: Íñigo Joaquin de la Serna Hernáiz (Bilbao, 10 de gener de 1971) alcalde de Santander, (sembla que els generals de la dreta espanyola tenen inclinació als cognoms amb De). Ja no és una demanda de la ciutadania, que d’això d’organigrames de partit ni fu ni fa, sinó dels cabrejats quadres depauperats políticament que reneguen ferros i claus per no haver diagnosticat una onada que els ha deixat en mala posició i que es pot fer més gran de cares a final d’any, fins a portar-los a la platja de l’oposició.

Operació relleu Alícia. Tan ocupats i despistats sobre el que passa a Catalunya, el quarter general del PP no havia percebut que el PPC és una casa plena d’aluminosi i amb una líder, Alícia Sánchez-Camacho, més cremada que la pipa d’un indi. S’ha de dir, en honor a la veritat, que li van oferir una sortida digna amb la proposta de situar-la en les primeres posicions de les llistes al parlament europeu del maig de l’any passat. Però ella, com una Joana d’Arc local, s’hi va resistir i els va prometre fer renéixer el que avui ja és el cinquè partit del mapa electoral fragmentat i amb tendència a la baixa. Amb els canvis del PP a Madrid es pot trobar la clau de l’operació relleu Alícia. Després obriran la porta per buscar substitut i contemplaran un desert àrid i amb algun cactus adust i punxant.

Els nacionalisme valencià i balear. Amb tants canvis, ens ha passat una mica desapercebut la bona notícia de l’enfortiment del nacionalisme valencià i de les illes Balears. Queden enterrades les polítiques de residualització del català patrocinades pel Partit Popular. Molt bona notícia. De fet, han tingut millor resultats aquests moviments locals d’enterrament de les majories absolutes del PP que la fórmula general Podemos. Cal tenir-ho present de cares a les eleccions de novembre. Tenen més fortuna les fórmules arrelades a una identitat nacional i lingüística concreta que les fórmules que volent acontentar tothom no acaben de ser clares en els anomenats territoris històrics.

El millor moment del nacionalisme basc. Mai el Partit Nacionalista Basc havia acumulat tant de poder local i foral com ara. Les tres diputacions forals, les tres capitals de província i la seva coalició germana Garoa Bai a la presidència de Navarra. He compartit tres legislatures amb Uxue Barkos, que serà la nova presidenta de Navarra. Una dona valenta que ha estat més coneguda per la seva lluita contra el càncer, una dona educada i prudent en les formes que liderarà i consolidarà una coalició en un Parlament fragmentat. La dreta foralista i carlista s’enfila per les parets i diu tota mena de barbaritats sobre “el dictat del terrorisme a l’ombra”. Afortunadament això ja s’ha acabat. El Partit Socialista ha facilitat el major poder possible al PNB. El socialisme basc ha fet una inversió amb els ulls posats en les eleccions generals de finals de novembre. El PNB, aquest àrbitre distingit i ignasià que treballa amb mètode des de la seva quasiindependència foral.


El reagrupament. L’estiu passat, en un curs d’estiu de l’Associació de Periodistes Parlamentaris, se’m van tirar a sobre pel que en aquells moments discutíem: si es podria celebrar la consulta del 9 de novembre. Els vaig dir: si no voleu dret a decidir, us trobareu dret a decidir per tot. I així ha estat en un any que sembla mitja centúria. No convé negligir que Compromís tindrà grup parlamentari propi, no convé negligir l’evaporació del PP balear. A Catalunya els partits han decidit exercir el dret a decidir sobre l’anomenat procés. Molt bé! I encara decidirem més: el reagrupament de l’opció sobiranista. El 27 de setembre hi haurà una butlleta del reagrupament sobiranista que comença aquesta setmana, a 100 dies de les eleccions catalanes.