El temps accelerat, temps de grans novetats

Unes eleccions amb segona volta. Ja hem constituït els desens ajuntaments democràtics des del final del franquisme. En termes partidistes, en alguns llocs hem guanyat, en alguns llocs hem perdut... Però la nit electoral només un terç dels ajuntaments catalans sabien amb certesa quin alcalde tindrien perquè només un terç i escaig  tenien majoria absoluta, generalment municipis petits i amb algunes notables excepcions de ciutats mitjanes (penso ara en Puigcerdà, Igualada, Ripoll o Banyoles...). La resta han estat abocats al pacte i l’acord, que és substancial en democràcia. Però la situació ha arribat a un nivell tan gran de fragmentació que més enllà de les medalles de partit, estic convençut que ha arribat l’hora de plantejar una elecció municipal a dues voltes, com a França o a Itàlia. Així tindríem governs més estables i on els ciutadans haurien exercit el dret a decidir més clarament, fins a les últimes conseqüències, fins a elegir l’alcalde i sense pactes en els despatxos. La decisió als votants fins al final. A Terrassa ha estat elegit un alcalde d’ERC amb 4 regidors de 27. Algunes conclusions dels últims pactes: la lògica del tripartit ha tornat amb força (observi’s Barcelona) i el document signat el 14 de gener de suport mutu entre CiU i ERC de prioritat nacionalista en les administracions locals ha estat paper mullat en la majoria de casos, per falta de voluntat d’ERC. Però no cal parlar gaire més de la sopa de lletres perquè en pocs dies entrarem en una dinàmica de reagrupament de forces en vistes a les eleccions del 27 de setembre en què quedaran colgades moltes de les formes clàssiques de la política catalana dels anys de l’autonomisme.

Canvis al Gobierno. Aquesta setmana que entrarem serà la dels canvis en el Govern de l’Estat, a cinc mesos de les eleccions. ¨Dos o tres ministres” em diu algú molt proper a la Moncloa. El president del govern espanyol és un home partidari de no fer canvis, “incluso cuando son para ir a mejor”, deia fa poc una alta autoritat parlamentària. Però la veritable batalla es traslladarà al partit on, amb la pèrdua substancial de poder autonòmic i local, l’exigència de responsabilitats està servida. Una de les divisions més profundes es defineix entre els que defensen la continuïtat de Dolores de Cospedal (sense el De fa uns anys) i els que volen la seva substitució. Diuen que ella no vol ser ministre, però potser serà invitada a ser ministre per sortir per elevació del comandament del partit. Entre els noms que es patrocinen per substituir-la cal retenir aquest: Íñigo Joaquin de la Serna Hernáiz (Bilbao, 10 de gener de 1971) alcalde de Santander, (sembla que els generals de la dreta espanyola tenen inclinació als cognoms amb De). Ja no és una demanda de la ciutadania, que d’això d’organigrames de partit ni fu ni fa, sinó dels cabrejats quadres depauperats políticament que reneguen ferros i claus per no haver diagnosticat una onada que els ha deixat en mala posició i que es pot fer més gran de cares a final d’any, fins a portar-los a la platja de l’oposició.

Operació relleu Alícia. Tan ocupats i despistats sobre el que passa a Catalunya, el quarter general del PP no havia percebut que el PPC és una casa plena d’aluminosi i amb una líder, Alícia Sánchez-Camacho, més cremada que la pipa d’un indi. S’ha de dir, en honor a la veritat, que li van oferir una sortida digna amb la proposta de situar-la en les primeres posicions de les llistes al parlament europeu del maig de l’any passat. Però ella, com una Joana d’Arc local, s’hi va resistir i els va prometre fer renéixer el que avui ja és el cinquè partit del mapa electoral fragmentat i amb tendència a la baixa. Amb els canvis del PP a Madrid es pot trobar la clau de l’operació relleu Alícia. Després obriran la porta per buscar substitut i contemplaran un desert àrid i amb algun cactus adust i punxant.

Els nacionalisme valencià i balear. Amb tants canvis, ens ha passat una mica desapercebut la bona notícia de l’enfortiment del nacionalisme valencià i de les illes Balears. Queden enterrades les polítiques de residualització del català patrocinades pel Partit Popular. Molt bona notícia. De fet, han tingut millor resultats aquests moviments locals d’enterrament de les majories absolutes del PP que la fórmula general Podemos. Cal tenir-ho present de cares a les eleccions de novembre. Tenen més fortuna les fórmules arrelades a una identitat nacional i lingüística concreta que les fórmules que volent acontentar tothom no acaben de ser clares en els anomenats territoris històrics.

El millor moment del nacionalisme basc. Mai el Partit Nacionalista Basc havia acumulat tant de poder local i foral com ara. Les tres diputacions forals, les tres capitals de província i la seva coalició germana Garoa Bai a la presidència de Navarra. He compartit tres legislatures amb Uxue Barkos, que serà la nova presidenta de Navarra. Una dona valenta que ha estat més coneguda per la seva lluita contra el càncer, una dona educada i prudent en les formes que liderarà i consolidarà una coalició en un Parlament fragmentat. La dreta foralista i carlista s’enfila per les parets i diu tota mena de barbaritats sobre “el dictat del terrorisme a l’ombra”. Afortunadament això ja s’ha acabat. El Partit Socialista ha facilitat el major poder possible al PNB. El socialisme basc ha fet una inversió amb els ulls posats en les eleccions generals de finals de novembre. El PNB, aquest àrbitre distingit i ignasià que treballa amb mètode des de la seva quasiindependència foral.

El reagrupament. L’estiu passat, en un curs d’estiu de l’Associació de Periodistes Parlamentaris, se’m van tirar a sobre pel que en aquells moments discutíem: si es podria celebrar la consulta del 9 de novembre. Els vaig dir: si no voleu dret a decidir, us trobareu dret a decidir per tot. I així ha estat en un any que sembla mitja centúria. No convé negligir que Compromís tindrà grup parlamentari propi, no convé negligir l’evaporació del PP balear. A Catalunya els partits han decidit exercir el dret a decidir sobre l’anomenat procés. Molt bé! I encara decidirem més: el reagrupament de l’opció sobiranista. El 27 de setembre hi haurà una butlleta del reagrupament sobiranista que comença aquesta setmana, a 100 dies de les eleccions catalanes. 

Quins Consells Comarcals?

El 2 d'abril de 1987 es va aprovar la llei de creació dels Consells Comarcals, que van entrar en funcionament amb les eleccions municipals de 1988. Alguns han criticat els Consells Comarcals, jo crec que són útils i que haurien de tenir més competències. Són uns grans prestadors de serveis als ciutadans i als petits municipis. Ja que hem decidit quedar-nos i fins i tot incrementar el nombre de municipis, és indispensable destinar la millor gent al Govern dels Consells Comarcals. Per què tanta atenció per una alcaldia d'un municipi de 1.000 habitants i per què tan poc seguiment i discussió sobre la idoneïtat d'un president o presidenta de Consell Comarcal.

Quin PSC

Els socialistes catalans els passa amb Barcelona amb Comú quelcom semblant al que els passa als convergents amb algun sobiranisme anticapitalista, els resulten simpàtics tot i que saben que els altres no els volen cap bé. És autoenganyar-se en grau superlatiu el que ha afirmat el declinant líder del socialisme barceloní aquesta setmana: "Molts empresaris em demanen que el PSC entri al govern de la ciutat". El partit que va governar 32 anys la ciutat i que havia arribat a tenir 21 regidors, ara amb 4 es vol autoenganyar per tornar, disminuït, al poder i superar l'enyorança de les zones de confort de l'ajuntament més solvent del país.

El que faci el PSC a Barcelona en bona mesura orientarà quin futur vol el PSC en àmbit català. S'ha de reconèixer que a comarques el PSC continua essent un partit seriós en la negociació dels pactes de govern municipal.

Quan s'acaba la legislatura espanyola?

Els homes i dones de La Moncloa tenen assenyalats dos possibles diumenges per celebrar les eleccions a Corts Generals que suposaran, de totes totes, el final de la majoria absoluta del PP. Pensen en el 29 de novembre o el 14 de desembre. Aquest mateix quadre de comandament encara pensen que el 27 de setembre no se celebraran eleccions a Catalunya, la qual cosa demostra que estan mal informats. Si el 3 d'agost es dissol el Parlament de Catalunya, sospesen fer el mateix.

En la seva fase de pànic després del resultat del 24 de maig, allò que els preocupa no és la unitat d'Espanya en si mateixa sinó el paper que pugui jugar Albert Rivera: "El único líder nacional que habrá participado como candidato en las elecciones autonómicas", diuen ells. No sabem encara si Rivera es presentarà a les eleccions catalanes, se sabrà el 4 de juliol. I, francament, si aquest nou partit magmàtic anomenat Ciutadans no té cap altre nom per afrontar les eleccions catalanes... Vol dir que és cuina d'autor. Es parla de la jove diputada Inés Arrimadas, verb televisiu i pensament polític per descobrir.

El Celler que ens fa millors

El millor restaurant del món està a Girona. I el món ens coneix per això. I nosaltres, gent de la Catalunya Vella i generalment laboriosa, només ens pot emocionar un relat basat en la història d'èxit d'una família que tira endavant i que d'un restaurant de menús -que encara es manté i on és molt recomanable anar- en fan el millor restaurant del món! Quina història d'èxit! Felicitats Joan, Josep i Jordi! Gràcies per convertir-vos en un mirall de les coses ben fetes que ens inspiren a fer millor el que tenim entre mans i a sentir-nos en un entorn del culte a les petites coses.

El secret està en el vot en blanc

Mirin la caiguda del vot en blanc i el vot nul en les últimes eleccions municipals. Caigudes espectaculars. Ciutadans amb consciència política i compromís cívic que anaven a votar i que votaven protesta en forma de vot en blanc o nul. molta part d'aquest vot ha anat a Podemos o la seva marca local de Barcelona. Això explica que CiU hagi quedat superada per l'agregació de sigles anomenada Barcelona en Comú.

Bioterrorisme

Dimarts 26 de maig, el Congrés aprova per unanimitat una moció que he presentat al Ple per actualitzar els protocols i l'estratègia de bioseguretat per combatre l'amenaça dels atacs bioterroristes. El 13 de maig vaig denunciar en un debat amb el ministre Morenés que les vacunes contra la verola comprades el 2003 estaven caducades des del 2010. Hi vaig insistir dimarts. Ningú m'ha contradit. Els països s'han proveït de vacunes contra la verola perquè tota la població de menys de 35 anys no n’està vacunada però les mostres que es van guardar als centres d'intel·ligència dels estats units i de Rússia avui estan fora de control i segurament en el mercat negre. Després del ciberterrorisme, el bioterrorisme és el següent gran desafiament i amenaça. Un dia, desgraciadament, en sentirem a parlar. No és ciència-ficció, ja va passar: amb l'antrax al Capitoli i amb l'atac al metro de Tòquio. Queda dit.

PP en estat catatònic

Al PP estan convençuts que han de fer canvis urgents si no volen perdre definitivament les eleccions generals de final d'any. El problema és que el president Mariano Rajoy és un escèptic, fins i tot quan les coses estan molt malament. Com em deia un vell conegut seu aquesta setmana: «Rajoy no es partidario de hacer cambios incluso cuando son para bien». Ara, aquest govern envellit pot ser reformat a finals de juny per enfocar els últims 6 mesos de legislatura. Sona amb insistència que el ministre Wert se'n va d'ambaixador a l’OCDE a París, on va a treballar la seva novia i futura esposa. Si això es confirma, serà una alcaldada colossal. Però és que aleshores sona com a nova ministra d'educació i Cultura María Dolores de Cospedal, qui podrà, en cinc mesos, fomentar la tauromàquia com a «bien de interés nacional » i fomentar el cinema espanyol de postguerra -ben bé sembla una postal treta de Cine de Barrio-. També hauria de ser el moment per la sortida del ministre crupier Cristóbal Montoro, aquí el jove Álvaro Nadal, lampista de Moncloa en afers econòmics, es postula. Després vindran eleccions i una riuada de formes encara indefinides. Però riuada. El que és clar és que Rajoy, l'home escèptic, està convençut que ell és el millor candidat.

Pactes

El 14 de gener es va arribar a un acord entre els grups polítics de CiU i ERC i les entitats ANC i Òmnium Cultural per celebrar eleccions el 27 de setembre on «els partits es presentaran per separat però amb un punt comú sobre la sobirania de Catalunya». En el mateix acord també es fixava un compromís de suport mutu entre les dues forces sobiranistes per conformar majories als ajuntaments, consells comarcals i diputacions. Aquests són dies de converses i pactes per la constitució dels ajuntaments el dia 13 de juny. Jo miro i callo força. Alguns candidats argumentaran que les lògiques locals són molt importants. Però els dirigents dels partits firmants haurien de mantenir allò acordat. Per exemple, seria inconcebible que una persona com Josep María Rufí, president d'ERC a les comarques gironines i candidat d'ERC a l'alcaldia de Torroella de Montgrí-L'Estartit, no respectés aquest acord i no entengués que ha de governar la llista més votada, que és la de CiU encapçalada per Jordi Cordon. Dic això perquè Rufí no és un independent local sinó un membre de l'executiva d'Oriol Junqueras, un dels signants del pacte.

El Pont sobre el riu Ter

A partir d'una pregunta parlamentària meva en què preguntava sobre el cost real de la construcció del pont sobre el riu Ter a Girona sabem que aquesta obra ha acabat costant 21.910.909 euros. Vagi per endavant que em sembla que aquesta és una obra necessària i benvinguda que completa el pla d'accessos a la ciutat negociat entre l'alcalde Joaquim Nadal i el ministre Josep Borrell a mitjans dels 90 del segle passat. 20 anys desprès és una realitat. El que hem sabut amb aquesta resposta és que una obra pressupostada en 19 milions ha tingut una desviació pressupostària de més de 2,4 milions d'euros i que els terminis d'execució s'han incomplert any a any des del 2006, primer any amb una partida pressupostària. Conclusions: el govern central no és transparent ni complidor entre allò que pressuposta i allò que costa realment l'obra, és una tònica general. Una desviació pressupostària de 2,4 milions és molt notable. Segona conclusió: el govern de l'estat no compleix els terminis de les obres. Ens hi té escandalosament acostumat amb les obres amb microentregues de la n-II. Tercera conclusió: al govern central li deu sonar a xinès el concepte de pressupostos participatius, és de l'estil d'arribar i fer una obra sense consultar res. Per exemple, amb un procés participatiu l'estació del tren d'alta velocitat a Girona seria com és? O el pont sobre el riu Ter seria com és? Una distribució més racional del diner públic ens permetria tenir ara, per exemple, una xarxa òptima d'autovies de l'estat espanyol a les comarques gironines.