La fira de les vanitats

Rodrigo de Rato y Figaredo (Madrid, 18 de març de 1949) ja tenia la fortuna feta abans d’anar a exercir de director-gerent del Fons Monetari Internacional però sobretot després de sortir-ne. Oficialment en va sortir perquè s’enyorava del seu Madrid natal en aquella nova etapa d’un nou amor i una criatura petita. Però, sembla ser, que la seva executòria al capdavant del FMI tampoc era molt brillant. En tot cas, tenia una pensió vitalícia del FMI que li garantia una daurada retirada. Però va poder més l’ego irritat i l’orgull ferit. L’home que ara sabem per les memòries del president Aznar que després de dir dos cops que no al final va dir que sí que volia ser candidat a president del Govern, va tornar i es va fer càrrec de Caja Madrid per demostrar que podia liderar un empori econòmic que fes contrapès al poder polític. Caja Madrid, després Bankia, era la gran avaladora del Madrid espumós dedicat al diner ràpid, fàcil i sense recorregut. Segurament el seu predecessor, Miguel Blesa, va ser el que va cometre majors lleugereses com a bancari però Rato va cometre un error capital de supèrbia: voler ser més després d’haver-ho estat quasi tot, no saber-se retirar. Rodrigo de Rato està pendent de judici per la seva gestió al capdavant de Bankia i ara l’acaba de fitxar Telefònica. En una societat en un concepte alt de l’ètica, ja existiria avui una campanya per donar-se de baixa de forma massiva dels serveis de Telefònica.