11 de març. Fa deu
anys dels atemptats terroristes de Madrid. Recordo que era el dijous de
l'última setmana de la meva primera campanya electoral com a diputat. La
notícia me la va donar la Susanna Quintana, altíssima diligència, que, al
minut, em va treure la son. Aclaparament total. A quarts de deu del matí em va
trucar un amic i periodista de nom Carles Puigdemont que en aquell moment no
estava en el món de la política i era un discret i afilat assessor de la
campanya. Em va dir: "no és ETA, és terrorisme de base islamista
radical". Així va ser al final, però això no es va veure clar fins el
divendres a la tarda i el dissabte. En Carles en aquells moments ja llegia
molta premsa internacional per internet i tenia les seves fonts. Una confusió
immensa es respirava en aquelles hores. Una senadora d'Almeria amiga de Àngel
Acebes, en aquell moment ministre de l'Interior, m'anava informant en temps
real del desconcert a la Moncloa i a Interior. El dissabte 13 a la tarda ens
vam constituir en gabinet d’avaluació de l'impacte de l'atemptat en les
eleccions del dia desprès. Al final vam quedar sols en Josep López de Lerma,
home clau en el meu accés a la vida parlamentària, i jo. Vam obrir la televisió
i vam veure la intervenció de Rubalcaba, aquella de "el gobierno tiene
todo nuestro apoyo... y este país no se merece un gobierno que le miente".
En Josep va dir: "el PP acaba de perdre les eleccions. Aquest home,
t'abraça, et passa una fulla d'afaitar per l'esquena, et desangra i no te n’assabentes.
"Estilista fino". Vam anar a dormir. Diumenge la votació, el PSOE va
guanyar les eleccions a les urnes i jo vaig ser elegit diputat al Congrés per
Girona, ara fa deu anys justos. S'ha commemorat l'11 de març. Ningú ha volgut
recordar, ni l'interessat, l'arribada de Zapatero a la Moncloa.
13 de març. Aprovació
definitiva de la llei del servei exterior al Congrés. Em toca intervenir en nom
del grup en el punt final d'una llei que ha tingut fins a 38 avantprojectes. El
ministre Margallo ha tingut l’audàcia de treure un informe cada cop que la llei
feia un nou pas. Aquest cop ens ha entregat una joia apocalíptica que diu que
una Catalunya independent perdria un 20% del seu PIB. Portem dos anys amb la reivindicació
majoritària del poble i del parlament en totes les portades dels diaris d'arreu
del món. I en aquest temps, les exportacions han crescut, les inversions
internacionals s'han incrementat, el turisme ha batut rècords històrics i
aquesta setmana la Comissió Europea ha decidit nomenar Barcelona com a capital
europea de la Innovació. Des de la tribuna em quedo descansat desprès de llegir
de bon mati l'informe. Dic que com al Regne Unit té ministres per Gal·les, Escòcia
i Irlanda del Nord, el Govern espanyol té un ministre per Catalunya, de forma
obsessiva i ridícula, el ministre Margallo. La llei és aprovada nomès amb els
vots del PP. Una llei plena de prevencions cap a l’acció exterior del Govern de
la Generalitat. No nomès, ni principalment, pel que diuen els articles de la
llei.
14 de març. Dinar a
Barcelona, invitat per David Grebler, amb l'amic Shlomo Ben Ami, polític, diplomàtic
i escriptor israelià de primer ordre. Ara resident a Madrid i viatger
infatigable. Es va enfrontar en les primàries del partit laborista amb Shimon
Peres i va perdre. Desprès va iniciar una nova vida. Home clau i discret en processos
de mediació. El que de bo succeeix a Colòmbia no es aliè a ell. El trobo més escèptic
sobre el conflicte Israel-Palestina i més crític amb els palestins, ell que
sempre ha estat un colom envoltat de falcons. Notes: Iran és el gran oponent
del món àrab, els pobles que van perdre desprès de les fronteres artificials de
la descolonització ara tornen i comencen a guanyar (kurds, xiïtes....), Egipte
ha posat el seu futur en mans de Rússia i s'ha allunyat dels Estats Units....
15 de març. Avui fa
75 anys que Carles Rahola i Llorens va ser afusellat per catalanista i fidel a
les institucions de la Generalitat. Senzill i sentit record i homenatge als
jardins de la Infància de Girona. Lectura de l'article "Refugis i
jardins" a l’Autonomista publicat el 8 de febrer i que segurament fou el
fet que li va costar la vida. Un article per rellegir i tenir ben present.
Carles Rahola va ser afusellat el dia que el meu pare complia 5 anys, tot és
tan recent. Una bona noticia: l'Ajuntament de Girona es farà càrrec de l’ordenació
i estudi dels arxius encara a casa dels Rahola. Vivíssima intervenció de la
neta dels Rahola, Rosa Ros i Rahola: "vam decidir viure en una altra
ciutat, en un indret que no ens recordes l’assassinat però tampoc els que ens
giraven la cara i ens negaven el pa i la sal". Avui, hi ha una generació
que vol reparar aquella ignomínia. Els fills, ja grans, de la generació
derrotada. Els fills que són pare d'uns nous fills sense temences ni pors,
imparables.
Fa 80 anys. 15 de
març, avui el meu pare, en Cinto Xuclà i Pascual celebra el seu 80è aniversari.
Dinar familiar a Can Xabanet de Banyoles. Ha arribat la primavera, l'estany
lluu en un dia radiant, la bondat entre per la llum de les finestres. Els cors
durs s'estoven amb els anys i amb la capacitat de treure’s les pors i els
dubtes dels fills d'un segle XX que no va ser gens fàcil. Una felicitat tranquil·la,
de la Catalunya Vella.
16 de març. Avui Crimea celebra un referèndum amb
dues preguntes que no reconeix bona part de la comunitat internacional. Ucraïna,
terreny delicadíssim del joc de zones d’influència entre Occidents (lent de
reflexes) i Rússia (que torna neoimperial). Si res s'espatlla, la setmana que
ve els hi escriure aquesta crònica setmanal des d’Ucraïna.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada