Fa anys

 

11 de març. Fa deu anys dels atemptats terroristes de Madrid. Recordo que era el dijous de l'última setmana de la meva primera campanya electoral com a diputat. La notícia me la va donar la Susanna Quintana, altíssima diligència, que, al minut, em va treure la son. Aclaparament total. A quarts de deu del matí em va trucar un amic i periodista de nom Carles Puigdemont que en aquell moment no estava en el món de la política i era un discret i afilat assessor de la campanya. Em va dir: "no és ETA, és terrorisme de base islamista radical". Així va ser al final, però això no es va veure clar fins el divendres a la tarda i el dissabte. En Carles en aquells moments ja llegia molta premsa internacional per internet i tenia les seves fonts. Una confusió immensa es respirava en aquelles hores. Una senadora d'Almeria amiga de Àngel Acebes, en aquell moment ministre de l'Interior, m'anava informant en temps real del desconcert a la Moncloa i a Interior. El dissabte 13 a la tarda ens vam constituir en gabinet d’avaluació de l'impacte de l'atemptat en les eleccions del dia desprès. Al final vam quedar sols en Josep López de Lerma, home clau en el meu accés a la vida parlamentària, i jo. Vam obrir la televisió i vam veure la intervenció de Rubalcaba, aquella de "el gobierno tiene todo nuestro apoyo... y este país no se merece un gobierno que le miente". En Josep va dir: "el PP acaba de perdre les eleccions. Aquest home, t'abraça, et passa una fulla d'afaitar per l'esquena, et desangra i no te n’assabentes. "Estilista fino". Vam anar a dormir. Diumenge la votació, el PSOE va guanyar les eleccions a les urnes i jo vaig ser elegit diputat al Congrés per Girona, ara fa deu anys justos. S'ha commemorat l'11 de març. Ningú ha volgut recordar, ni l'interessat, l'arribada de Zapatero a la Moncloa.

13 de març. Aprovació definitiva de la llei del servei exterior al Congrés. Em toca intervenir en nom del grup en el punt final d'una llei que ha tingut fins a 38 avantprojectes. El ministre Margallo ha tingut l’audàcia de treure un informe cada cop que la llei feia un nou pas. Aquest cop ens ha entregat una joia apocalíptica que diu que una Catalunya independent perdria un 20% del seu PIB. Portem dos anys amb la reivindicació majoritària del poble i del parlament en totes les portades dels diaris d'arreu del món. I en aquest temps, les exportacions han crescut, les inversions internacionals s'han incrementat, el turisme ha batut rècords històrics i aquesta setmana la Comissió Europea ha decidit nomenar Barcelona com a capital europea de la Innovació. Des de la tribuna em quedo descansat desprès de llegir de bon mati l'informe. Dic que com al Regne Unit té ministres per Gal·les, Escòcia i Irlanda del Nord, el Govern espanyol té un ministre per Catalunya, de forma obsessiva i ridícula, el ministre Margallo. La llei és aprovada nomès amb els vots del PP. Una llei plena de prevencions cap a l’acció exterior del Govern de la Generalitat. No nomès, ni principalment, pel que diuen els articles de la llei.

14 de març. Dinar a Barcelona, invitat per David Grebler, amb l'amic Shlomo Ben Ami, polític, diplomàtic i escriptor israelià de primer ordre. Ara resident a Madrid i viatger infatigable. Es va enfrontar en les primàries del partit laborista amb Shimon Peres i va perdre. Desprès va iniciar una nova vida. Home clau i discret en processos de mediació. El que de bo succeeix a Colòmbia no es aliè a ell. El trobo més escèptic sobre el conflicte Israel-Palestina i més crític amb els palestins, ell que sempre ha estat un colom envoltat de falcons. Notes: Iran és el gran oponent del món àrab, els pobles que van perdre desprès de les fronteres artificials de la descolonització ara tornen i comencen a guanyar (kurds, xiïtes....), Egipte ha posat el seu futur en mans de Rússia i s'ha allunyat dels Estats Units....

15 de març. Avui fa 75 anys que Carles Rahola i Llorens va ser afusellat per catalanista i fidel a les institucions de la Generalitat. Senzill i sentit record i homenatge als jardins de la Infància de Girona. Lectura de l'article "Refugis i jardins" a l’Autonomista publicat el 8 de febrer i que segurament fou el fet que li va costar la vida. Un article per rellegir i tenir ben present. Carles Rahola va ser afusellat el dia que el meu pare complia 5 anys, tot és tan recent. Una bona noticia: l'Ajuntament de Girona es farà càrrec de l’ordenació i estudi dels arxius encara a casa dels Rahola. Vivíssima intervenció de la neta dels Rahola, Rosa Ros i Rahola: "vam decidir viure en una altra ciutat, en un indret que no ens recordes l’assassinat però tampoc els que ens giraven la cara i ens negaven el pa i la sal". Avui, hi ha una generació que vol reparar aquella ignomínia. Els fills, ja grans, de la generació derrotada. Els fills que són pare d'uns nous fills sense temences ni pors, imparables.

Fa 80 anys. 15 de març, avui el meu pare, en Cinto Xuclà i Pascual celebra el seu 80è aniversari. Dinar familiar a Can Xabanet de Banyoles. Ha arribat la primavera, l'estany lluu en un dia radiant, la bondat entre per la llum de les finestres. Els cors durs s'estoven amb els anys i amb la capacitat de treure’s les pors i els dubtes dels fills d'un segle XX que no va ser gens fàcil. Una felicitat tranquil·la, de la Catalunya Vella.

16 de març. Avui Crimea celebra un referèndum amb dues preguntes que no reconeix bona part de la comunitat internacional. Ucraïna, terreny delicadíssim del joc de zones d’influència entre Occidents (lent de reflexes) i Rússia (que torna neoimperial). Si res s'espatlla, la setmana que ve els hi escriure aquesta crònica setmanal des d’Ucraïna.