Retorn d'Ucraïna per la porta de Vic

Dilluns 24 de març, s'acaba una intensa missió de tres dies a Ucraïna que ens ha permès veure en profunditat el panorama institucional des de Kiev, Donetsk i Lviv. Primera impressió: el sistema de partits s'ha enfonsat, el sentiment russòfil de l'est (fort) es base més en la falta de credibilitat de les institucions centrals que no pas en un moviment secessionista d'arrel profunda, les eleccions presidencials del 25 de maig són urgents per clarificar el joc de forces polític i definir un nou líder sorgit de les urnes (avui les enquestes ballen però el mes ben situat és Petro Poroshenko). Res es pot descartar, tampoc una partició del país. El que era un conflicte identitari entre un est sota influència soviètica des de 1919 (a la plaça gran de Donetsk, sota una estàtua immensa  de Lenin, hom pot veure encara avui en les manifestacions l'"home soviètic") i un oest de clar gust i regust centreeuropeu fins a 1944 (Lviv és una deliciosa ciutat de l'antic imperi austrohongarès amb tots els caràcters centreeuropeus), s'ha convertit en una crisi geopolítica que pot transformar l'ordre polític europeu. Rússia va passar dels Tsars als Soviets sense una revolució liberal, burgesa i democràtica pel mig. No està en la base de la cultura política russa els lideratges amb frens i contrapesos. La popularitat de Vladimir Putin està més alta que mai (75% d'acceptació) i el seu següent pas és del tot imprevisible. Un dia pressiona amb la mobilització de tropes a la frontera est d'Ucraïna amb Rússia però ara el veritable joc està en reactivar el conflicte de Transnístria, a Moldàvia (on les enquestes diuen que els prorussos poden guanyar les eleccions de finals d'any), i la idea d'un corredor "humanitari" (quina ironia) entre Transnístria i Crimea que faria caure Odesa sota la influència russa. Fins avui, la resposta occidental ha estat més que tèbia, intranscendent. No cal oblidar la potent agenda paral·lela d'interessos i comerç entre Alemanya i Rússia i no cal oblidar que el final del segon mandat del president Obama es basa, en bona mesura, en una sortida airosa del programa de capacitació nuclear d'Iran i de l'equilibri penós de Síria (ja són més de 130 mil morts). Obama sap que en ambdós casos el seu èxit està en mans de Putin. Rússia torna amb l'ànima sincera i poc amarada de valors democràtics que és tributaria de la seva història. Pensem com ens hi volem relacionar.