Tantes coses que passen al món i tan aturat que està Rajoy

DONETSK. El passat diumenge l'autoproclamada República de Donetsk va celebrar un referèndum sobre el seu futur dins d'Ucraïna, dins de Rússia o independent del tot. Vaig ser-hi a finals de març, es respirava un sentiment d'allunyament del poder de Kíev i una mirada cap a Moscou d'esperança en la millora de les condicions de vida. Aleshores, el Governador Serguey Taruta encara ocupava les oficines avui controlades pels insurgents que estan a punt de fer una consulta en un clima prebèl·lic i de constrenyiment de la minoria de la població. Res d'això estava escrit en el guió. Hi va haver un moment que Rússia va jugar a favor dels moviments rusòfils pensant en com aquests s'estendrien per tot el país i influirien en les eleccions presidencials del 25 de maig. Aquest era l'acord entre Moscou i els oligarques. Putinno preveia aquest capteniment. Clarament un moviment popular armat i en un clima d'insurrecció ha orientat les coses cap al punt d'avui sense comptar ni amb els desitjos de Kíev ni de Moscou. Amb això vull dir que ni els més fins analistes de la prospectiva l'encerten. Fa uns anys em vaig comprar els dos llibres de George Friedman, que passa per ser el millor analista de prospectiva del món. He trobat en el seu llibre, La propera dècada, la descripció d'un escenari del que està passant (pàgina 120 i següents). Sota el títol del Capítol «Rússia torna», la conclusió més rellevant és que Rússia i Alemanya esdevindran uns aliats en aquesta dècada. I el dens silenci d'Alemanya aquests dies és molt eloqüent. No ha induït el que s'està produint però els seus interessos basculen entre el lideratge de la Unió Europea i un acord estratègic amb Rússia. Potser aquesta serà la posició de la Unió Europea a mitjà termini, també. Potser, encara estan caient velles fronteres.

MINISTRA PASTOR. Dimecres a la nit, em trobo per casualitat en un restaurant la ministra Ana Pastor. Parlem una mica del moment polític general, li noto un silenci contingut sobre alguna estratègia dels joves sorayos, (ella, la més antiga i fidel servidora de Rajoy, avui no del tot escoltada pels advocats de l'Estat que ocupen posicions clau del poder espanyol) i parlem d'obra pública i dels incompliments de calendari amb les comarques gironines. Em respon incòmoda i una mica irritada, un sentiment de tots els governants que pensen que ho han fet millor que els seus antecessors i que són criticats per incomplir. Li recordo que el mes de gener s'hauria d'haver acabat el tram de 4,6 quilòmetres d'autovia entre Caldes de Malavella i Sils i que el retard va per sis mesos o més. Li sembla normal i m'augura notícies positives sobre el tram nord amb col·laboració público-privada. Haurem d'insistir en la pressió i la denúncia, encara que alguns, injustament, de cop els embargui una injusta crítica cap als que més control han fet des de fa tres legislatures de l'obra pública de l'Estat a Girona. Pastor ha afrontat aquesta setmana la detenció d'alts executius d'Adif acusats d'inflar preus en les obres del TAV a Barcelona. En època de l'espitosa i administrativament informal ministraMagdalena Álvarez, certament. Tan cert com que encara ocupaven llocs de rellevància en l'ens públic dels trens.

REFORMA TERRITORIAL. França i Itàlia estan submergides, les dues, en una profunda reforma territorial que, en els dos casos, suposa la supressió de nivells de l'administració territorial. La supressió de les províncies a Itàlia, la fusió de les regions a França. I els dos casos comportaran estalvi de pressupost públic i integració de serveis. Mentrestant, en la divisió territorial sobreposada espanyola, no es mou ni una fulla: les províncies de 1833, les Comunitats autònomes de les nacionalitats amb vocació política i les que no en tenien el 1978, i l'organització territorial pròpia de cada comunitat autònoma. El Secretari d'Estat de la reforma territorial a França, André Vallini, qualificava ahir en una entrevista a Le Figaro l'estalvi el quasi 25.000 milions d'euros a mig termini, la meitat de l'ajust pressupostari que Manuel Vallsha imposat per aquest any als francesos trencant i fent una mala passada al discurs dels partits socialistes de tot Europa en plena campanya del parlament europeu. Reformes per simplificar i aprimar les administracions territorials i aquí el conservadorisme extrem de Rajoy en matèria territorial («tot està bé, res té remei, tot ha de romandre...») és ofensiu als ulls d'Europa i dels ciutadans més desperts i crítics davant l'apilonament territorial.

PUTIN I OBAMA. Dilluns el president Barack Obama va fer el seu discurs davant l'Associació de Periodistes Polítics de Washington a l'Hotel Hilton de Dupont Circle (barri important i de bons records en la meva vida). Es tracta d'un exercici anual de fair play i capacitat d'ironia en què el president dels Estats Units ha de demostrar que se sap riure de si mateix i sap enviar algun dard enverinat i subtil als oponents. Va passar molt desapercebut, aquí, quan Obama va dir que tal vegada el líder ideal del Tea Party (l'ala dreta dels Republicans) és Vladimir Putin. No és una comparació a la lleugera. Aquest és un debat que va més enllà. Putin s'està revelant com un líder amb ínfules de recuperació de l'orgull nostàlgic soviètic i que en matèria de costums socials és sever amb els drets dels homosexuals i altres formes de vida del segle XXI. El que va dir Obama té el seu què: els Republicans nord-americans (ben partidaris de la democràcia tots ells, nascuts en la terra de la democràcia nova) troben a faltar i busquen un líder amb orgull imperial (Obama només ha fet que concloure guerres i no n'ha iniciat cap) i amb duresa amb les costums socials (el matrimoni homosexual ha avançat als Estats Units bàsicament sota el mandat d'Obama). Sí, era una comparació per despertar el somriure del públic de l'Hotel Hilton però era també tota una declaració de posicionament davant dos tipus de lideratges: els forts i els suaus. A Obama l'acabarà de jutjar la història, en tot cas s'ha comportat com un demòcrata pur i valent. Els republicans busquen un perfil de líder fort. Els últims que van tenir no els van sortir bé i exportar la democràcia de forma express a Irak i Afganistan ha resultat un fracàs notable. Avui el món busca lideratges tous o forts?

ELS JUEUS FRANCESOS. L'any 2013 3.280 jueus francesos han emigrat a Israel. Aquesta xifra representa només al voltant de l'1% de la comunitat jueva a Israel però suposa un increment d'un 70% respecte a l'any 2012. I entre gener i febrer de 2014, 854 jueus francesos han emigrat a Israel. Per primer cop, emigren més jueus de França que dels Estats Units. Les raons són múltiples i no poden quedar lligades només a un sentiment antisemita. Senzillament, més jueus francesos pensen que viuran millor en la seva llar nacional. Un sentiment que altres europeus no podem experimentar. Una terra promesa per a joves que saben que viuran en un estat que produeix el 47% de les patents mundials. El proper dimecres farà anys de la creació de l'Estat d'Israel. El 14 de maig de 1948 va néixer l'Estat d'Israel, que no va pas ser reconegut per tothom. Espanya no hi va establir relacions diplomàtiques fins al 1987! Hi ha moltes coses, a la vida, que no estan escrites als llibres de prospectiva del professor (jueu) George Friedman.