Les urnes de 2014

Ara que no ha començat el soroll- El proper divendres començarà la campanya per les eleccions europees. Durant quinze dies la informació però també el soroll s'incrementaran i potser ara, a les portes de l'animació electoral és un bon moment per aportar algunes idees i dades sobre el moment, per Europa i per Catalunya, en el que som cridats a les urnes. Com sempre en les eleccions europees, s'augura una participació electoral baixa i s'esgrimeix una gran distància entre les institucions europees i els interessos dels ciutadans. Fruit de la meva estricte experiència, més enllà dels meus ideals, crec que aquesta afirmació és absolutament falsa. Però no en farem res de profit si aquesta només és una convicció personal difícil de compartir.

Tan important com unes eleccions municipals- Com que en aquestes circumstàncies s'ha de dir quelcom de traç gruixut per captar l'atenció del públic, aquests dies repeteixo el següent: amb tanta passió que ens aboquem a les eleccions municipals, on es registre el nivell de participació més elevat, hauríem de ser conscients que, de llarg, es prenen decisions que afecten molt més a les nostres vides en el nivell europeu que en el local. Tinc molts i bons amics municipalistes. De fet, el meu cuquet de la política va néixer molt lligat a la política municipal d'Olot. Vagin per endavant les meves credencials. Però ens hauria de caure el vel de la passió per les coses immediates i tangibles i veure que una part molt important de la nostra sobirania delegada als poders públics es troba a nivell europeu. Els Estats nació fan esforços de flaquesa per aparentar ser el que ja no són, sistemes complets i tancats de sobirania que exerceixen el monopoli democràtic de la mateixa. Tot això ja és el passat que veiem pel retrovisor de la mirada al segle XX. Avui la mundialització de l'economia i les nostres formes de vida ens ha fet molt més lliures en moltes de les nostres decisions. I pel què fa a l'administració del poder públic, avui ens trobem en una transició tan desconcertant com irreversible. M'explico: Europa ha estat feta, des de fa més de 65 anys de pau i estabilitat, a cop de crisis de les quals n'han sortit mecanismes de major integració o benestar. A finals dels anys 90 del segle passat va néixer una atrevida i positiva idea: la creació d'una moneda única europea. Va néixer la moneda però no els instruments de govern econòmic de la moneda única. Els governs dels Estats van ser egoistes i temeraris. Hem afrontat una crisi econòmica mundial brutal, que va explotar el 2007, i l'euro no estava equipat amb els mecanismes de protecció adequats per creuar aquesta tempesta. Convé dir les coses pel seu nom i no pas per això ser menys convençut europeista. Hem patit més que altres economies que han sortit abans de la crisi (aquest mes els Estats Units han arribat a una taxa d'atur del 6'2% de la població) i dintre d'Europa, els països del sud hem patit més perquè en aquest egoisme possible alguns (els bancs dels estats que ens donaven crèdit) s'han aprofitat descaradament de la situació. L'any 2012, per uns mesos, semblava que la moneda que tenim a la butxaca, podia fer aigües. Alguns pirates de coll blanc i despatxos centreeuropeus s'han aprofitat d'aquests anys. Si l'any 2012 s'hagués trencat l'euro en dos tipus de canvi, la diferència hauria estat de 1 a 1'3 per als països del sud d'Europa. Aquesta dada sempre la recorda Romano Prodi. Sempre, en el remolí, alguns se n'aprofiten. El resultat, al final de la tempesta, és un sistema bancari europeu, una supervisió bancària europea i un control pressupostari europeu. Impensable fa tres anys. La paraula clau és supervisió, vam crear l'euro però no vam supervisar la salut del sistema bancari que feia rodar l'euro, gran temeritat. Ara ja sortim d'aquest remolí amb més integració europea, un cop més a base d'una batzegada, una Europa que es construeix a cops de crisi. Perquè no hi ha un veritable demos europeu, una consciència col·lectiva forta d'identitat "nacional" europea però també tots veiem que el cost de la no Europa hauria estat brutal per afrontar les turbulències del últims anys. Amb la pesseta a la mà, els governants haurien estat molt més irresponsables i avui formaríem part d'una lliga d'Estats francament mediocres.

La llibertat i la democràcia- per què sóc europeista? Perquè vivim en el continent que més i millor protegeix la llibertat i la democràcia i la combina amb un Estat i una societat del Benestar que dedica el 50% de la despesa social mundial. Els meus anys de relacions internacionals m'han fet conèixer persones d'una gran personalitat i un compromís admirables. Fa ja molts anys que conec a Sam Rainsy, líder de l'oposició democràtica a Cambotja. Ha estat a la presó, ha patit els Kemers rojos (la barbàrie més gran més recent) i ara és un polític que lluita sempre en unes eleccions fraudulentes. Recordo que me'l va presentar Emma Bonino a la terrassa de l'Hotel Minerva de Roma, a tocar de les mítiques i atrotinades oficines del Partito Radicale a Largo Argentina. Fa uns anys vam tenir una conversa a Cambridge. Ens va aplegar Harry, un amic d'una meva amiga. La quinta essència d'un tory que provoca papallones a les dames delicades i amb debilitat per l'estètica perfecta, rodona i una mica ensucrada. Harry hi va posar el te i el cafè. Sam Rainsy i jo la conversa apassionada i amb algunes ferides de la lluita per les causes nobles i dures que no sempre entenen els torys colonials que mai s'han despentinat. "Amic Sam, Cambotja és, al final, tan bell i ric de recursos com Nova Zelanda i és una gran i antiga cultura. Però els cambodjans són, generalment, molt pobres i tenen el patiment en els seus ulls i en les seves decisions atemorides". Sam em va contestar: "Nova Zelanda és rica i no ha patit per violència. Jo crec que això és així perquè la seva gent és lliure i gaudeix de la llibertat de construir les seves pròpies vides. Els cambodjans no gaudeixen d'una real llibertat i respecte als seus drets i per això continuen sent pobres". I Sam va concloure: "els meus amics que viuen del camp a Cambotja i que han pogut sortir amb mi en comptades ocasions i veure Europa han entès perfectament sobre que va la democràcia i el liberalisme: és sobre la llibertat i la capacitat de ser constructor de la pròpia vida, creatiu. És sobre la gent que disfruta de la dignitat de perseguir i aconseguir els seus propis objectius. Aquest és el tresor del món lliure, d'Europa. I no sé si vosaltres el sabeu valorar prou i sempre". Aquella conversa vibrant amb Sam Rainsy em va marcar per la resta de la meva vida. Nosaltres, els europeus, formem part de la minoria de la humanitat que vivim en pau, llibertat i democràcia. I aquest és el gran compromís europeu després de dues guerres mundials.

L'any de les urnes- Hi ha un últim punt sobre el que les coses es poden dir ras i curt: Catalunya viu el moviment social de transformació de la nostra naturalesa política com a nació més important des de fa molts anys. En cert sentit, des de fa segles. Només serem si som a les urnes. Només serem si els europeus ens saben en vot secret i en urna. El 2014 volem anar a les urnes dues vegades. Per si de cas, i veient com les gasten els "demòcrates britànics" i "vellutats" de Madrid, fem-nos comptar les nostres voluntats politiques el 25 de maig. L'urna segura. Si no sabem fer-ho aquest 2014, sabrem lliurar batalles democràtiques amb més audàcia?