El lloc en que em varen
fer possible. Dissabte 18 d'octubre, Sant Lluc, el patró d'Olot. Com diu la cançó
de Raimon, "quan torno al lloc en em varen fer possible....". Mati
olotí, Fageda d'en Jordà i matar el cuc a Cal Sastre de Santa Pau, digestió a
Batet de la Serra, des d'on escric aquestes ratlles. Reunió familiar
indispensable per retrobar la calidesa del ventre matern (en sentit gran) en
aquests temps accelerats on tanta gent pateix, on tanta gent necessita la
certesa de la mà ferma, de la mirada segura. Fem el cor fort, tirem endavant.
Ens conjurem. Sabem que no ens tornarem a trobar tots junts fins el 24 de
desembre. I, fins aleshores, tantes coses han de succeir. Ningú sap amb certesa
en quin sentit. Alguns tenen el millor camí traçat però que sigui possible depèn
de l’evolució d'aquest magma de raciocini, llàgrimes incontingudes davant les càmeres,
mala llet, bona fe, esperança, transcendència, càlcul de vol gallinaci,
magnanimitat, misèria, feina discreta, sorolls estridents, esqueixaments
emocionals, retrobaments impensables... Tot això en aquests temps accelerats.
En tot això penso en el capvespre del dia de Sant Lluc mirant la Garrotxa des
de Batet de la Serra amb la serra de Cavallers i el Taga de fons, aquesta
muntanya perfecta amb una culminació que toca el cel i la sensualitat.
Pressupostos 2015. Unes
poques dades que parlen per si mateixes: Girona és la província espanyola amb
una inversió per càpita més baixa de tot l'Estat espanyol amb 70 euros per
habitant i per any. La província més ben tractada és Ourense amb 1.990 euros
per habitant i per any. El promig espanyol és de 243 euros per habitant i per
any. Perquè les comarques gironines arribessin al promig espanyol s'hauria
d"incrementar la inversió en 125 milions pel 2015. Actualment la inversió
és de 53 milions d'euros però 24 són en una partida de manteniment de la xarxa ferroviària,
pur maquillatge. Ja està tot dit. No calen adjectius. Alguns ens acusen d’apocalíptics.
Som gent moderada i esfereïda. Noway!
La crida del diumenge 19
d'octubre. Avui una mica desprès de migdia l'ANC farà una crida a la unitat
dels partits favorables al dret a decidir. Divendres el meu veí iconoclasta
Ramon Iglesias escrivia que els partits i els politics d'ara ja no serveixen i
que es veuen abocats a un urgent reciclatge. Una onada ve, hi estic d'acord. Servirà
per separar el gra de la palla, de la política i del periodisme. Visca la
societat cooperativa, visca l'aggiornamento!! Ens veiem en el camp de la
batalla de la meritocràcia. Temps d’acceleració.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada