Els 9 de novembre

El caràcter. Un 9 de novembre de fa 44 anys va morir el general Charles de Gaulle, el president de la República Francesa que va iniciar una aventura arriscada que podia acabar molt bé o molt malament. Va començar només amb una emissora de radio i uns discursos a la Resistència fets des de Londres. Va resistir, no sempre va tenir una relació pacífica amb els seus aliats americans i britànics, i especialment amb Sir Winston Churchill, va saber fer una gira per alliberar la França colonial abans d’atacar amb les forces aliades les costes de Normandia. Va entrar a París i va deixar que durant unes setmanes els seus compatriotes fidels al règim de Vichy entenguessin que una certa idea de França anava prenent forma. Van ser setmanes amb episodis foscos entre germans. De Gaulle era un home de molt de caràcter i deia que en els moments difícils de la història és quan es demostra el caràcter de cadascú. Tenir caràcter és tenir una certa idea forta de les coses, allunyar-se del sarcasme, del cinisme.... tenir una idea transcendent de les coses. Hi ha una certa Catalunya alegra i tova, líquida i mediterrània, molt semblant a les escenes de la Grande Bellezza a la terrassa del descregut Jep Gambardella... que ha quedat parada perquè un home de caràcter ha entrar en escena i ha canviat el guió d’aquesta Catalunya que havia enterrat malament els seus morts del desgraciat segle XX. En els meus anys he conegut uns pocs homes de fort caràcter, tots ells m’han deixat petja. En els meus anys he conegut i treballat amb uns quants Jep Gambardella que davant el moment actual no tenen més remei que retirar-se a observar amb un punt de melancolia i aclaparament com passa la vida des d’una terrassa amb vistes al Coliseu.

Inesperat. Confessió del president Mariano Rajoy a un català que va acudir a la Moncloa amb el neguit d’escoltar una solució al punt que ens ha portat la cintura política d’elefant de l’exèrcit d’advocats de l’Estat posats a polítics i alts Mandarins: “No sé qué hacer ni cuando hacerlo”. Al PP actual, els espanyols més espanyolistes, un dia li hauran de fer un fort retret per inacció i falta d’iniciativa, per improvisació i escepticisme corrosiu.

El 9 de novembre de 1989. Avui fa 25 anys jo en tenia 16 d’anys. Era un dia entra setmana. Havia tornat de l’Institut. Vivíem al carrer Terrassa número 3 d’Olot. En aquell pis agradable de família que havia guanyat cada gram de confortabilitat a base de treballar molt, teníem una fantàstica “sala de rebre” sempre buida acuradament endreçada (Catalunya Vella del què diran) i teníem un menjador amb sofà i televisió on fèiem vida. Recordo que aquell 9 de novembre a la nit feia fred i en aquell pis, que no tenia calefacció centralitzada, quan feia fred acostàvem un radiador davant del sofà i hi posàvem els peus a sobre mentre miràvem la televisió, en aquell temps de només tres canals de televisió. Aquella nit vam veure com queia el Mur de Berlín, de cop, per la llei de la física i la resistència dels materials, dels materials de la història i dels materials dels murs de contenció dels règims totalitaris. Va succeir. Aquella època d’adolescent no sabia que els anys em portarien a conèixer persones que aquella nit de fa 25 anys eren als carrers, les places i les oficines governamentals del Berlín occidental i del Berlín oriental. En aquests 25 anys han succeït moltes coses en l’escena internacional que tothom deia que no havien de succeir mai. Plaques tectòniques que s’han mogut, alguns cops pacíficament, alguns cops amb riuades de sang. No sabia, fa 25 anys, que coneixeria ciutadans hongaresos que aquell estiu del 1989 van escapar a occident per la frontera amb Àustria i que avui tenen un escó en el parlament de Budapest. Aquella nit, amb 16 anys i una curiositat política que despuntava (que només es pot covar pel que has vist, escoltat i has vist que han callat “en el lloc on et varen fer possible”, Raimon), vaig anar a dormir amb un cert sentit de transcendència, aquell sentiment que galvanitza el millor i ens fa sortir la força i la punta d’honor que es desperta davant la humiliació. Escric aquestes ratlles a molt poques hores que obrin els punts de consulta del procés participatiu (quines coses que s’han d’escriure perquè els tribunals no facin servir proves d’impugnació). Sé que l’únic moment crític pendent serà l’obertura a les 9 del matí. Després, si tot va bé, haurà guanyat la democràcia, la llibertat, hauran cedit els materials cansats dels murs dels que volen negar un gran corrent de fons. Ara, 25 anys després, he pogut explicar, quan he estat preguntat, els motius del que passa a Catalunya. Ho he pogut fer en anglès tot i que a casa ningú en parlava i jo m’hi vaig posar seriosament als trenta anys. Aquesta nit, estic segur que milers i milers de joves de 16 anys de tot el món, a través dels seus telèfons intel·ligents, a través de la societat hiperconectada (i fatigada de tanta hiperconexió), observaran el que passa a Catalunya. Mai se sap quan arriba l’Hora Gran. Els homes i les dones amb caràcter, de sobte, ens fan sortir del pendent de la resignació i el sarcasme dels Jep Gambardella que hi ha pel nostre voltant. Que avui guanyi la causa de la democràcia i la llibertat.