Amor per París

Després de París. La capital de la revolució de l'era de la llibertat, la fraternitat i la solidaritat ha estat fortament colpejada per dos atacs terroristes de clar tiny de guerra de motivació religiosa. La capital que va enterrar l'Antic Règim i que va donar pas als valors de la societat democràtica embrionària ha estat atacada pels que, en el seu temps històric i del paper de la religió en la política, encara estan instal·lats en l'Antic Règim. El moment invita a la reflexió profunda.

L'alteritat. He tingut una conversa telefònica amb un diputat d'un país europeu de majoria musulmana. Un home d'una forta defensa del secularisme que té només les creences religioses musulmanes més com una herència cultural-religiosa i no pas com un alcorà polític. Un laic, laïcista i sensat. M'ha fet la següent reflexió que m'ha deixat pensatiu: "en un país musulmà mai podràs veure una caricatura de Jesús o d'un Déu d'una altra religió. Per nosaltres, amb les nostres creences, és tabú i absolutament impensable blasfemar el Déu d'una altra religió. La vostra llibertat d’expressió, vista per un musulmà, és una ofensa. No justifico, en absolut, els atemptats de París però crec que heu de prendre en compte el nostre punt de vista". He quedat pensatiu després de penjar el telèfon. Els meus valors estan en els valors assassinats a París, el meu punt de vista és el de la societat que té en els seus límits el dret a criticar altri també si l'altri té una manifestació religiosa. Dit tot això, he pensat que aquest és el nus de la qüestió, sigui discutit entre persones raonables -el meu amic i jo- o sigui ventilat de forma violenta i terrorífica. Per una religió la blasfèmia és injustificable, per nosaltres, és justificable. Fa anys que existien campanyes a Internet per crear l’atmosfera per crear l'autoria intel·lectual del que ha succeït a París.

El secularisme. Jo estic amb els parisencs -la ciutat més bella i sofisticada del món, dit després d'una comparació no pas menor. Però també hem de pensar en el punt de vista de l'alteritat. Una dimensió molt important, una solució és posar en valor els Estats de tradició musulmana i de majoria de població musulmana que tenen una clara tradició secularista, és a dir, de posar la religió en l'esfera privada i no deixar informar les decisions polítiques per una compilació religiosa. Els valors informen la política, també els religiosos de cadascú, però una religió que ha de marcar mai una política. La democràcia es basa en saber salvaguardar la diversitat religiosa en una convivència plausible i gens fanàtica. Es pot dir que del gran mal del totalitarisme comunista en va quedar un guany col·lateral: la rebaixa substancial del fet religiós en les societats soviètiques. Que no pas la seva anul·lació. El fet religiós va ser present i és present en repúbliques exsoviètiques que tenen una clara majoria musulmana. I el cristianisme va sobreviure als anys de plom totalitari a Romania -església ortodoxa- i a Polònia -un cristianisme que va ser quasi coagulador de la lluita per la llibertat i la democràcia. Tots ells avui són Estats seculars, la religió té manifestacions populars-religioses en el calendari de les societats però totes elles són societats sense fanatisme. En aquells països on encara viuen en el seu particular Antic Règim -Estat i església tot en un- és on encara hi ha un llarg camí per córrer.

Les guerres de religió. I no cal oblidar que ara mateix s’està lliurant una cruenta batalla religiosa dintre de l'islam entre xiïtes i sunnites. I que només això explica el naixement i finançament del grup terrorista Estat Islàmic i només això explica, ara, les envestides als mapes postcolonials artificials d'Irak o una part de Síria. Iran i Aràbia Saudi estan lliurant una guerra de religió (que també d’influència política) que té en la baixada del preu del petroli un dels instruments més principals de desestabilització. 

Un futur imperfecte. Que lluny queda aquella fàcil, massa fàcil, profecia del Fukuyama sobre el final de la historia després de la caiguda del Mur de Berlín i el triomf de les societats obertes i democràtiques. La seguretat serà un assumpte essencial dels pròxims anys. La seguretat és la primera de les llibertats per viure en un entorn fiable i raonablement previsible. Però en nom de la seguretat també veurem penosament retallada la nostra llibertat en allò referent a la privacitat. Un futur imperfecte en què està per aguaitar si les societats fanàtiques que viuen en el seu particular antic règim faran una evolució lenta però segura cap al secularisme i la tolerància religiosa. El clic mental de l'islamisme radical no és gens fàcil ni previsible perquè una societat basada en una religió "superior" ha de fer un llarg camí. Com a Europa un dia va acabar la Inquisició. I la globalització també ha portat noves pors i la societat hipercomunicada ha connectat de forma insospitada comunitats diverses. Hem de pensar també en l’exclusió social que les nostres pròpies societats han permès i que han precipitat processos de radicalització entre europeus de tradició musulmana, sobretot de segona i tercera generació. L'11 de setembre de 2001 va començar un nou món imperfecta. I hi viurem molts anys fins que hagi supurat la ferida d'aquest amuntegament de fanatisme, superioritats religioses i intransigències. Un llarg camí per córrer fins a arribar a societats seculars on el fet religiós s'expressa com una manifestació de la llibertat religiosa, sempre en l'esfera privada, sempre en la comprensió per l'altre. París, aquí a tocar, ha estat ferida. Hem estat ferits i sabem que en vindran més de ferides fins que algun dia caigui aquesta manifestació de la intolerància.