02 de març 2015

L’estat de l’Estat

La política en un plató de tele. L’any 1983 del segle passat el president Felipe González va proposar fer un debat anual de política general. Eren els temps que no existia la societat hiperconnectada amb les xarxes socials i el debat, la deliberació i les conclusions tenien un altre ritme i, fins i tot, un altre sentit. No puc pas dir que estigui en contra d’un debat parlamentari, sempre és bo el debat i la confrontació d’idees i propostes. Però cada cop més el debat de política general al Congrés dels Diputats té més semblances amb la crònica esportiva – qui fa més punts, qui fa més entrades, a vegades, qui trenca més cames- i més semblances amb un plató de televisió de la pseudopolítica de plasma dels dissabtes a la nit en un parell de canals privats. La política és quelcom molt més seriós i complicat que la frase de boxejador. Però en aquest ball ens ha tocat fer política i no puc negar que, amb prudència, també m’hi he adaptat. De política política se’n va parlar però el context és més llaminer per alguns mitjans i per tantes tertúlies posteriors (tertúlies de plasma, d’ones de ràdio o de cafè). Anem a les dades.

3 milions de llocs de treball. Si algú es vol prendre seriosament la comunicació de president del govern, el seu anunci més rellevant és que en la propera legislatura vol crear tres milions de llocs de treball. Amb unes estadístiques que apunten que avui hi ha quatre milions i mig de desocupats, aquest és l’anunci més atrevit, i em sembla que en parlarem durant temps i les paraules retornaran en els propers anys. Crear tres milions de llocs de treball és deixar l’atur per sota del 10% (al voltant del 7%) quan ara està al 23%. Quins comptes de la lletera ha fet Rajoy? En els últims sis mesos s’han creat 480 mil llocs de treball. Inclosa temporada turística, inici de la recuperació econòmica i activació dels nous contractes molt més flexibles i precaris (avui el mileurisme és la tònica optimista dels nous contractes). Dos elements s’han de tenir molt en compte per aquests mesos de reactivació: la caiguda espectacular del preu del petroli (que es pot frenar i repuntar aviat) i l’abaratiment del tipus de canvi entre l’euro i el dolar que ha incrementat i facilitat les exportacions. Me n’alegro molt que les coses vagin millor. Però no hi haurà tres milions de llocs de treball si no es canvia el  model productiu. El turisme i els serveis tenen els seus límits. No cal dir que caure en el mateix error del diner fàcil de la totxana seria temerari. I no veig una reindustrialitazció en profunditat en moltes regions espanyoles. Sense voler ser xovinista, sí que noto un molt millor to industrial a Catalunya. La classe mitjana treballadora ha patit molt i ha quedat molt atropellada en els últims set anys. Alguns escoltem amb astorament que ara és possible una solució per les execucions hipotecaries. I fa tres anys no ho era?

Llei de la segona oportunitat. L’any 2004, fa 11 anys!, vaig tenir a les mans la primera proposició de llei de la segona oportunitat. Recordo que la vam presentar al Senat i que el que avui és secretari del Govern català, Jordi Baiget, va ser clau en la seva redacció. Quina és la filosofia de fons de la llei de la segona oportunitat? S’han acabat les vides laborals lineals i sempre ascendents. S’ha acabat aquella previsible vida laboral que començava d’aprenent i acabava amb un lloc garantit a la mateixa empresa o amb un negoci propi. La vida dels nostres pares i avis. Avui la vida laboral, i vital, és fluctuant, més sotmesa al canvi, segurament d’una manera inevitable i fins i tot, en cert sentit, més d’acord amb els temps actuals. Tots nosaltres hem de tenir passarel·les per segones i terceres oportunitats. Pregunteu-li a un home o una dona de més de 45 anys, fràgils en el mercat laboral i en la societat digital fins i tot més que els joves en cerca del primer lloc de treball. La segona oportunitat també ha de tenir un reflex en el gran “entrampament” social que va provocar la bombolla immobiliària. No es tracta de saltar-se els compromisos ni d’estripar els contractes. Però moltes mesures eren possibles. Ara, tres anys i tres mesos després, el govern ha anul·lat de cop les clàusules terra de les hipoteques. Ara, al cap de tres anys i tres mesos, el govern entén que en situacions de precarietat s’ha de fer el rescat de persones i famílies – no només de bancs i caixes!- i ha trobat diners i enginyeria legal per fer-ho possible. Els dogmàtics lletrats de l’escuderia BOE, tan acomboiats per la vicepresidenta Sáez de Santamaría, han vist avui que les lleis estan al servei de les persones i que es poden canviar si no es traeixen els principis essencials d’una societat democràtica. Quant de patiment que haurien pogut estalviar si aquesta bona mesura, que venim proposant des de fa anys, s’hagués adoptat del 2012 ençà.


La bona educació. Els afortunats anys de contacte amb parlamentaris de democràcies velles i consolidades m’han fet entendre molt més bé el que en Carles Gasòliba em va ensenyar des del primer dia: a Europa i als Estats Units es respecta sobretot el polític electe. El mandat popular és la base de legitimitat essencial d’una democràcia. Per això els polítics en les democràcies velles busquen sempre tenir l’escó com a base per qualsevol altre activitat política. Aquesta setmana el president Rajoy va dir quelcom que cau de ple en la zona de la mala educació i que va en contra dels principis de respecte als electes amb mandat democràtic. Rajoy li va dir a Pedro Sánchez al final de la seva última rèplica: “No tiene nivel para ser presidente, no ha hecho propuestas, no vuelva por aquí. Es patético”. Si un oponent té nivell o no per ser president i si és patètic o no, forma part d’allò perfectament discutible. Però que un president del Govern digui a un diputat electe “no vuelva por aquí” en referència al Parlament i al seu escó, és quelcom altament inacceptable i impactant. Algú va excusar Rajoy dient que els presidents del Govern espanyol tenen el síndrome de la Moncloa: “treballen molt i els irrita la impugnació del seu treball i, aleshores, perden les formes”. No s’hi val. Rajoy mai hauria d’haver fet aquesta afirmació. I, sinó, sempre hauria pogut presentar disculpes. Amb aquest home sembla difícil parlar-hi en els propers mesos. Les majories absolutes es posen molt malament en una Espanya encara molt poc educada en la democràcia. Després del novembre d’aquest any, s’hauran acabat les majories absolutes a la política espanyola, per fortuna. 

Cap comentari: