El culte a l'emoció

Què tenen en comú els esports de risc, els espectacles multitudinaris d'un cantant pop, els videojocs agressius, les festes rave, els missatges de bona part de la publicitat actual? Que ens volen fer "vibrar".

Cada dia necessitem, sembla, més dosis d'adrenalina. Les nostres vides són sacsejades per les imatges banalitzades de la violència -l'atemptat contra les orres de Nova York, les tortures a l'Iraq- o per les impúdiques confessions personals televisades. Per tot allò que ens provoca una excitació, una commoció.

La societat està seduïda per unes "sensacions fortes" que actuen com una droga, amb els seus fabricants, distribuïdors i consumidors. Però la capacitat de sentir és una altra cosa.

Avui l'emoció triomfa i és objecte d'un veritable culte. Però quina mena d'emoció? Podria ser que fóssim cada vegada més excitables i menys sensibles?

El dia que els postnacionals van arribar al govern

Divendres continuo treballant i mirant de no fer-me mala sang ( això sempre s’ha d’evitar!) i per tant no em recreo amb el segon dia del debat d’investidura. De bon matí, roda de premsa per presentar les esmenes que CiU ha introduït als pressupostos generals de l’Estat a favor de les comarques gironines. Una cosa és pendre nota de la manera de fer del president Zapatero (memòria gravada amb foc) i l’altra continuar essent útil a la gent d’aquestes comarques. Amb el col·lega Josep Maria Guinart també aprofitem el moment per detallar la gran quantitat de partides pressupostàries que no es gasten. Definitivament convindria que un “auditor extern” (Cambra de Comerç, patronals i sindicats) constituïssin un observatori sobre el compliment dels pressupostos a les comarques gironines. Vull ser més controlat i avaluat. Però vull que siguin controlats els governs. Sense anar més lluny, el socialista de Madrid que està reproduint els vicis de l’anterior govern en quant a incompliment de calendaris i execució de pressupostos. Després reunió d’una hora i mitja amb una persona que es queixa que no li deixo veure el debat i cap a Navata, on se celebra el IV Fòrum de l’Empresa Familiar. A la taula del dinar, presidida per l’amic Josep López de Lerma, tenim una conversa ben oberta i en profunditat sobre el moment polític. Tots els de la taula són gent emprenedora i amb mentalitat oberta que saben buscar solucions i no recrear-se en els problemes. Baixo cap a Barcelona. Durant el trajecte sento l'última mitja hora del debat per ràdio. El president és investit quan falten deu minuts per les set. Transito a l’alçada de la Roca del Vallés. Comença un govern “social i postnacional” segons afinat titular periodístic a la llum del que va ser el discurs del dia anterior. Tinc un punt de tristor, no per la noble i democràtica funció d’oposició de CiU després d’haver guanyat les eleccions. Tinc un punt de tristor perquè estic convençut que el pensament íntim del president investit és el de Miquel Porta Perales, Francesc de Carreras i tots els pares intel·lectuals de Ciutadans: “Ja n’hi ha prou de lligar la institució de la Generalitat amb la causa nacional. A gestionar”. Recordo que fa uns anys Carod-Rovira va utilitzar el seu temps d’un debat de política general per recitar tot el llarg i bell poema “Ara mateix” de Miquel Martí i Pol. Avui no el podria recitar, és clar. I la seva aposta estratègica, que es veu per on va, quedarà frenada pels postnacionals del Baix Llobregat. Els comarcalistes d’ERC i els metropolitans del PSC casats per una causa compartida: apartar-nos. No als de CiU, sinó als que fèiem del catalanisme social i democràtic una forma serena i continuada de construcció nacional. Continuadora d’un fil roig de pensament de més de cent cinquanta anys. En aquest nosaltres hi ha també més d’un socialista catalanista gironí que aquests dies fa el cor fort. Reunió a dos quarts de vuit amb guineans exiliats fortament perseguits per Teodoro Obiang. Quedem al sempre càlid bar del Majèstic. Sopar a les nou del Col·legi de Graduats Socials de Barcelona. Em posen al costat de Carod-Rovira i la seva esposa. “Bona nit, a veure el menú... millor que no ens diem el que pensem, oi?”. A dos quarts d’onze tertúlia a Com Ràdio. Hora i mitja de debat a cinc bandes. M’he proposat afrontar amb serenitat i superació d’algunes impressions el debat davant els tres apòstols del nou tripartit (els catalans som més aviat púdics tot i que la nova política és la política dels sentiments més pròpia d’altres latituds). Crec que aconsegueixo els propòsit. Només en aquelles primeres hores ja salten alguns indicis de discrepància. Però millor callar i no tapar el soroll somort. De pujada per l’autopista a mitjanit escolto el CD on es reciten els “Diez poemas de amor y una canción desesperada” de Pablo Neruda que em van regalar fa dues setmanes. Una bona manera d’acabar el dia, revisitant les coses essencials de la vida. Per tornar-hi l’endemà.

El destí de l'oposició és tornar al govern.

Dijous al vespre és el moment més habitual de la tornada de Madrid a Girona. Avui no he agafat ni l'últim pont aeri ni el penúltim, com quasi sempre. A l'avió he acabat el llibre de Valentí Puig, La gran rutina. Un gran llibre, novel.la, amb un pessic d'assaig... dur per algunes ànimes, tal vegada. Un molt bon llibre, definitivament. Un cop a casa he pogut veure el reportatge de la cada cop menys televisió nacional de Catalunya sobre el mandat de Pasqual Maragall. Ves per on, just un reportatge clavat com el dvd de la campanya que va fer posar les mans al cap a més d'un. Però si era crònica periodística... avui s'ha vist! Segona impressió: Maragall se'n va trist i forçat d'una presidència curta i atropellada.

Avui també ha estat el dia del discurs d'investidura del candidat Montilla. No l'he pogut seguir perquè era dia de Ple al Congrés i de no parar. Demà debat amb els portaveus i votació. Aquests últims dies ja hem dit el que havíem de dir i el que molt humanament havíem d'expressar. Hem guanyat clàrament i per segon cop una aliança pressumptament heterogènea (o no?) ens ha barrat l'accés democràtic al govern. Anyway. Demà comença el dia després d'un procés de dol ben humà, absolutament humà.. Demà comença la nostra responsabilitat democràtica d'oposició (que exercirem de debó pensant en un país de debó i no pas de dibuixos animats).

Així, doncs, passem pàgina i mirem al futur. Després del mal temps ve la bonança. I sostinc que en la formació del segon tripartit hi continua havent l'ADN d'un cert desori i d'unes potencials contradiccions. Si ho fem bé, el pas per l'oposició serà curta. Ara afrontem un repte més rellevant: interpretar un país que ha canviat i representar la majoria social del país. Un país que, en bona mesura, se sent descontent de la imatge que veu quan es mira al mirall. Continuem pel camí d'allò en el que creiem i anem-ho actualitzant. L'experiència diu que la coherència porta, de curt o de llarg, a un resultat satisfactori. Pensem en generacions i actuem a setmana vista.

El segon tripartit: un artefacte tarat

Parlar clar- Fa una setmana vaig escriure en el bloc amb el títol “Aquesta setmana em mossego la llengua”. Aquell mateix diumenge a la nit es feia pública la reedició del tripartit i, per tant, la suma dels tres perdedors per barrar el pas al guanyador de les eleccions al Parlament de l’1 de novembre. Només van fer falta quatre dies per servir un plat cuinat des de feia mesos. Aquesta, doncs, és una setmana per parlar clar. He deixat passar molts dies i he posat molta distància per escriure aquestes línies sense l'agror i el malestar que hi ha en moltes parts del país.

L’obsessió- Durant la campanya electoral no ens vam cansar de dir: si el tripartit suma 68 diputats, hi tornarà a haver govern dels perdedors per evitar el retorn de CiU a l’executiu. Així ho vaig escriure aquí fa dos diumenges. I així ha estat. En reservats de Madrid, al restaurant basc Errotazar de prop del Congrés, fa mesos, des d’abans de l’estiu, que José Montilla i Joan Puigcercós tenien pactat el segon tripartit que ara li diuen Entesa però que té tots els indicis i el material humà del govern que es va acabar abans d’hora. Hi ha dos tipus de ciutadans indignats: els que creuen en la norma de deixar formar govern a la força guanyadora, els ciutadans que saben que no tot s’hi val en política, i tots aquells votants d’ERC que ha vist com el seu vot servirà per fer president de la Generalitat el que va recollir un 26% dels vots i va perdre cinc diputats. Consideracions ideològiques i nacionals evidents a part. Potser el que alguns venim dient des de fa temps acabarà essent percebut per una bona part del votants d’ERC: en la direcció d’ERC hi domina molt més una obsessió anticonvergent que no pas la prioritat de l’acord i l’entesa entre forces nacionalistes.

L’error- Primera norma en democràcia: deixar liderar al govern al que ha guanyat clarament. Però en el moment polític a Catalunya, s’hi sumen altres factors que Antoni Puigvert va descriure molt bé aquesta setmana en un article a La Vanguardia. El segon tripartit dóna artilleria al Partit Popular, dóna oxigen als Ciutadans/Ciudadanos que en un 75-80% es nodreixen de vots socialistes espanyolistes i consagra una fractura civil forta i profunda que s’estendrà en la vida política dels propers anys. Fer passar el clau per la cabota té les seves conseqüències de curt o de llarg.

El que vindrà- Alguns pensen que aquest serà un govern “sòlid i coherent” però sóc dels que sostinc que en la càrrega genètica del tripartit hi ha el desordre i l’atzagaiada permanent. De fet, el material humà és pràcticament el mateix. I el partit principal encara està més debilitat. Què ens fa pensar que Josep Huguet (el del profund pensament del pit i collons!) avui és diferent de fa un any? Vindrà més del mateix i això porta desafecció de la ciutadania cap a la política. Ens haurem d’esforçar, com mai, a recordar que no tots els polítics són iguals i a mirar d’evitar que la ciutadania s’agafi la part pel tot. Encara hi ha estils diferents de fer política, per dir-ho d’alguna manera. Què ens fa pensar que Joan Tardà no serà l’home de sempre? El PSOE ha optat per fer descansar la vertabració de la seva idea d’Estat en gent com Joan Tardà. Insisteixo: si us plau, no es pensin que tots som iguals.

On era la societat civil?- Posats a parlar clar i de tot. La murrieria catalana també ha lliscat pel paisatge aquesta setmana. Tota aquella societat civil que es posa les mans al cap davant el que ha fet i el que pensa que farà el tripartit, on eren aquesta setmana? A Itàlia, en les últimes eleccions, la patronal en plena campanya va optar per arrenglerar-se amb les propostes de rigor de Romano Prodi per evitar un segon govern de Silvio Berlusconi. Va prendre partit fort i alt i amb totes les conseqüències. No demano editorials demanant el vot per un partit ni patronals demanant el vot (tot i que els sindicats ho han fet). Només demano més caràcter. Un dels problemes d’avui és que a molts dirigents de la societat civil els hi falta caràcter i dir les coses com diuen que les pensen en veu baixa. Ara que no es queixin. I de benvinguda afirmar, com ha fet Joan Rosell, que Montilla “és un bon gestor” és tot un exponent de la murrieria d’un país on alguns pensen que “més val la puteria que ser savi”. Així no es va gaire enlloc ni gaire lluny.

La campanya- No ho podem negar: els convergents som una mica massa de bona fe. Oferim a la societat una proposta basada en la cultura de l’esforç, en la responsabilitat, en la recerca de l’excel·lència... Hem ofert a la societat molt més del que la societat ens arribava a demanar. Això no vol dir que hàgim de renunciar a res ni a cap ideal. Només vull dir que aquest és un país amb poc caràcter i que es creu poc a si mateix. Un país amb política de dibuixos animats. Quan reaccionarà el país, la seva gent? Les municipals són un bon moment.

La prioritat- Tot l’enuig, per dir-ho suau, de votants, simpatitzants i militants de CiU es pot i s’ha de canalitzar en positiu amb la vista posada a les eleccions que tenim a sis mesos vista, les eleccions municipals. Ens hem de concentrar en fer un gran esforç per replegar sota les sigles de CiU gent continuadora del projecte i gent nova que des de sensibilitats diferents –socialdemòcrates, liberals, democratacristianes- tinguin en el nacionalisme la seva prioritat. ERC avui ja no és un referent nacionalista, no és un partit nacionalista, és com el que va ser Euskadiko Ezkerra poc abans d’integra-se en el partit socialista basc. Avui el partit nacionalista som nosaltres i hem de fer un gran esforç per obrir portes i travar complicitats, amb els votants, deixant al seu lloc les direccions dels partits. Directament amb els votants. A fer llista a tots els 221 municipis de les comarques gironines, a anar a buscar la millor gent i la gent que, de cor, se sent en un país que ha rodolat per la pendent del regateig curt i l’ocupació del poder a qualsevol preu. No tots som iguals.
El futur- He rebut molts sms aquesta setmana. És cert que el responsable de les relacions exteriors del govern, en Carod -Rovira – vice-president que no conseller en cap- no parla anglès. És cert que el company Joan Saura, l’amic dels okupes i les sargantanes, serà el capità dels Mossos. Tot això és cert i la indignació és alta. Però ara, com sempre, treball, treball i treball. En els propers dies podrem discutir aquell punt o aquell altre però podem estar orgullosos d’haver guanyat les eleccions. Com guanyarem les properes. D’aquí a quatre anys? Després de resoldre les discrepàncies sobre el quarts cinturó, la interconnexió elèctrica i mil punts més, ho sabrem. Penso que és més del mateix. Però, sobretot, penso que milers i milers de votants d’ERC tindran present que amb el seu vot es farà president a un home que el dia de les eleccions va afirmar que Catalunya anava a les urnes amb el nivell més alt d’autogovern (fotut burro que no sap d’on venim) i que es va passar tota la campanya dient que elegiríem el setè president de la Generalitat. Fotut burro: Montilla serà el president 128 de la Generalitat. Quanta gent està disposada a millorar les coses? Doncs moral de victòria i a treballar.

Ciutadans/Ciudadanos no és espuma

Quasi 90.000 vots per a una formació política creada fa mig any, Ciutadans de Catalunya, i que es declara frontalment antinacionalista i que farà bandera al parlament del tema de la llengua. Que portarà en seu parlamentària un dels debats que més pot remoure el pacte civil sobre la llengua de fa trenta anys: el català com a llengua vehicular de l’ensenyament primari. Només cal donar un cop d’ull als resultats per veure que entre un 75% i un 80% dels vots de Ciutadans provenen d’antics votants socialistes de l’àrea metropolitana. Els més bel·ligerants amb qualsevol plantejament catalanista. Durant la campanya alguns sectors del Partit Popular de Madrid han seguit amb delit el possible èxit electoral d’aquesta formació política. Fins i tot alguns mitjans – Mundo i Cope- han demanat el vot per ells. Ara veuen que el graner de vots és socialista. I que els seus ideòlegs són professors i pseudo-intel.lectuals més aviat llibertaris amb algunes notes del Partit Radical italià. Ens vam equivocar quasi tots, enquestes incloses. Aquesta formació no és espuma.Sdomina una ànima d'ocupació del poder més que mentalitat de país en la decisió del nou govern català, aquest miníscul partit pot ser una pedra a la sabata del que han estats els paràmetres de la convivència civil catalana dels últims trenta-quaranta anys. Alguns socialistes analítics ja ho tenen estudiat. No vull dir noms perquè em diran que parlo amb... precisament aquesta setmana. Però altres més dominats pel to de la política catalana dels últims tres anys, no ho volen veure. Ho haurien de tenir present a l’hora de prendre decisions. Ep, si volen, és clar!

Quan fan de la política un circ

Aquest divendres Josep Cuní ha pronunciat a Tribuna de Girona una conferència sobre el moment polític des d’una òptica periodística i també, cal dir-ho, de persona amb dimensió cívica i sentit de la responsabilitat civil. Cuní ha dit unes quantes coses amb les que puc estar d’acord. D’altres les redimensionaria. Però, sobretot, hi afegiria, en el moment actual de la política, el paper d’alguns mitjans. Aquesta recent campanya hem vist com diaris amb una pàtina de respectabilitat molt instal·lada en la població preguntaven als candidats sobre el seu plat preferit, quin cotxe tenien, una foto del seu rellotge, de les sabates... també un horòscop i un mitjà escrit ha innovat preguntant a les cinc dones dels cinc candidats sobre el comportament sexual dels seus marits al llit. Posats a preguntar, és una limitació preguntar només sobre el llit. Però és nou que les cinc formacions estiguin sotmeses a aquesta pregunta com si ella aportés quelcom a la conformació del vot a favor d’un bon governant. Certament, em respon en Cuní, les cinc dones s’han avingut a respondre amb major o menor pudor sobre aquest extrem. Com sigui, en la campanya és molt difícil discutir d’idees i projectes. Més que mai és una galeria de frivolitats. Els partits hem entrat en el joc? Sí. Els mitjans en si han invitat o, encara més, han modulat aquest perfil de campanya? També.
Continuant amb l’intercanvi d’idees amb en Cuní i amb els companys del sopar. Alguns mitjans es mouen molt més en la política trepidant de les declaracions i les contra-declaracions que no pas en el camp de la investigació. Vinc a dir que com a representant electe em sento molt poc controlat i avaluat pels mitjans de comunicació i per la societat civil organitzada. I que això no és així a tot arreu. Que hi ha democràcies més madures, menys frívoles, on el control i l’avaluació existeixen. A molts països europeus i als Estats Units. Però aquí, a vegades, sembla que resulta més rentable pujar a la tribuna dir-la de l’alçada d’un campanar que no pas parlar amb propietat de l’objecte del debat. I en aquesta variació del treball al parlament i a l’executiu hi ha fet molt la nova i estreta relació entre mitjans i política. El ponent de la nit ens invitava a fer una política del segle XXI. D’acord, però en els anys que estigui en l’honor, la il·lusió i les ganes de representar els ciutadans, ho continuaré fent mirant la lletra petita i pensant a llarg termini i no pas en el titular de l’endemà. La política no és una professió –tinc ofici i benefici al marge de la mateixa- però la política s’ha d’exercir amb professionalitat. Fa uns quants anys que aquest to s’ha perdut en la política catalana. Bàsicament perquè s’ha espanyolitzat en el sentit que ha adoptat les maneres de fer del periodisme madrileny. I alguns que fins abans d’ahir es deien independentistes sembla que s’hi senten còmodes amb aquesta assimilació.

Avui encara em mossego la llengua

Escric aquestes ratlles el divendres a la nit. Han passat dos dies des que les urnes van donar a Convergència i Unió la vuitena victòria electoral consecutiva a les eleccions al Parlament de Catalunya. Aquest cop en vots i escons i amb 11 escons de diferència respecte al segon partit que, al seu torn, n’havia perdut cinc. Guanyadors a les quatre demarcacions, a 38 de les 41 comarques – al Vallès Occidental vam quedar a 700 vots de ser-ho, també- i a la ciutat de Barcelona. Guanyadors a 214 dels 221 municipis de les comarques gironines. Han passat dos dies i els contactes per conformar una majoria parlamentària governamental ja han començat. De fet, aquesta mateixa nit ja arriben algunes informacions oficials i oficioses... però aquesta setmana, en el dietari de l’activitat política i de les impressions dels últims set dies, em mossegaré la llengua o, el que és el mateix, em contindré a l’hora d’explicar vivències i desenvolupar opinions. No voldria que cap frase ni dada interferissin el més mínim en les negociacions. Insisteixo: escric divendres a la nit i potser que això diumenge ja sigui aigua passada. Pot molt ben ser així però ja serà la setmana que ve el moment per deixar dit el que avui em guardo.

Davant les eleccions de l'1 de novembre

Estem a tres dies vista de les eleccions al Parlament de Catalunya de l’1 de novembre. Unes eleccions que arriben un any abans del final natural de la legislatura i que es veien com a inevitables des que l’11 de maig d’enguany el president de la Generalitat va firmar el decret d’expulsió dels consellers d’ERC i, per tant, el govern va quedar sense majoria al Parlament. Unes eleccions avançades fruit de la manera com el tripartit ha menat la seva pròpia relació interna on les discrepàncies han estat el pa de cada dia. Aquest panorama de falta d’estabilitat política i institucional, aquest desgavell, ha portat les coses fins al punt que el propi PSC ha decidit rellevar el seu candidat a la presidència de la Generalitat d’una manera precipitada i atropellada.

Les expectatives electorals de Convergència i Unió són bones si hem de fer cas de les últimes enquestes publicades i del propi pols que he pogut detectar aquests dies de campanya. Tot i això, si el tripartit suma la majoria absoluta, estic convençut que tornaran a formar govern. Si no hi ha una concentració de vot dels que volen un president nacionalista i un govern estable, cohesionat, coherent i amb mirada llarga al voltant de les sigles de CiU... aleshores, repeteixo, el tripartit es reeditarà. En què baso la meva convicció?

1- El balanç de la gestió de tripartit ha estat francament decebedor. Des de dins del govern, uns ho han definit com un viatge en Dragon Khan i uns altres dient que “governar així és més difícil que fer l’amor en un Simca 1000”. Tot i això, PSC, ERC i ICV tenen interès en reeditar el tripartit. Quan a una persona o a un col·lectiu en la seva feina les coses els surten francament malament, el que busquen és una segona oportunitat per mirar de demostrar que la primera vegada només va ser un gran error. Miren de tornar a repetir la jugada per rentar-se la cara de l’error del primer intent. Precisament en la trista executòria del tripartit hi ha la raó del perquè el volen repetir: per intentar fer veure que allò només va ser un mal moment i que no sempre serà així. Però el material humà sobre el que es formaria un segon tripartit seria el mateix. Els mateixos dirigents d’ERC, d’ICV i una bona part dels del PSC. Amb el canvi del cap de llista, això sí. Un canvi del cap de llista que portarà als socialistes a patir una certa davallada en vots i escons.

2- El debilitament del PSC en vots i escons faria que el tripartit que es formaria ho seria sobre una major debilitat del partit principal i sobre una major preponderància dels altres dos socis. Per dir-ho d’una manera molt gràfica i entenedora: en un nou tripartit, ICV tindria quatre conselleries i no pas dues com fins ara. Si les contradiccions han estat importants amb l’actual correlació de forces i amb l’actual president, majors serien amb un grup socialista afeblit i amb el seu candidat ocupant la presidència. Però això és ben possible si CiU no concentra més vots, augmenta una mica més en nombre d’escons i fa aritmèticament impossible la majoria absoluta del tripartit.

3- Algunes persones, moltes persones confiades, aquests dies m’han dit que el tripartit no es reeditarà perquè un PSC més debilitat no perseguirà el poder a qualsevol preu i perquè al PSOE no li interessa. Però els interessos del PSC i el PSOE cada dia poden ser més discrepants i per al PSC sortir del poder per una mala gestió després de tres anys seria una taca en l’expedient. Preferiran suportar un mes de soroll i continuar al poder que renunciar-hi.

4- La direcció d’ERC està clarament inclinada a favor del tripartit. Primer perquè creuen que podran influir més a un PSC més dèbil. En segon lloc perquè en la direcció actual d’ERC, no en les seves bases ni en la seva base electoral, hi pesa molt més un component ideològic fort, a l’esquerra del PSC, que no pas la prioritat nacional, el projecte d’increment de l’autogovern i de construcció del nostre marc nacional. Votants potencials d’ERC diuen: “M’estic pensant el meu vot però no vull José Montilla de president”. Que sàpiguen que, avui, votar ERC és decantar-se per Montilla president. Què pensin en l’ús parlamentari del seu vot més que en el seu vot.

5- Ras i curt: al Partit Popular li interessa que hi hagi un nou tripartit. La prioritat clara del Partit Popular és tornar a la Moncloa en una legislatura en la que han encaixat malament el seu pas a l’oposició i on estan lliurant una partida molt dura a nivell de tot Espanya per tornar al poder. Encara no fa un mes, un diputat del Partit Popular que va jugar un paper clau al costat de l’anterior president del Govern espanyol, em deia, amb un cinisme impactant però gens allunyat del pensament íntim de bona part de la direcció del PP: “Con otro tripartito y un atentado de ETA, volvemos a la Moncloa”. Algun dia potser escriuré el nom d’aquesta persona. Crec que no calen més comentaris. Els potencials votants del Partit Popular que vulguin que el seu vot serveixi per decidir el govern de Catalunya i no pas com a element de lluita a nivell de la política espanyola, que tinguin ben present el pensament íntim dels dirigents del PP.

6- Bona part dels meus referents en política provenen del pallaquisme. Si avui Josep Pallach aixequés el cap, quedaria esfereït davant de la situació del socialisme al nostre país. Avui el socialisme català és més PSOE que mai. El vell ideal de Pallach de bastir un projecte on confluís la socilademocràcia avançada europea i el catalanisme polític, avui no té referent a Catalunya. El PSC s’ha escolat per l’aigüera. I això m’ho han comentat, aquest dies, alcaldes i regidors socialistes, votants i simpatitzants socialistes.

7- Ja és tenir barra que des del PP o alguns exponents destacats d’ERC o l’aparell de propaganda del PSC diguin que Artur Mas és fatxenda o mil coses més. Només cal rebobinar actituds i idees de dirigents dels tres partits durant aquest anys. L’Artur Mas encarna avui una proposta política que vol tornar l’estabilitat i el bon govern a la Generalitat. El bon govern és com la salut, que només la trobes a faltar quan no la tens.

8- I, finalment, hem de decidir qui presideix el nostre país amb mentalitat de país. En el seu últim dia com a ministre, el 9 de setembre, José Montilla va dir: “No vull per a Catalunya res que no vulgui per a Andalusia”. No som ni millors ni pitjors, però estem decidint qui serà el president d’una nació amb una llengua, una cultura, un dret privat i unes formes de vida pròpies. És clar que vull per a Catalunya la màxima ambició pel seu creixement social, cívic i econòmic. És clar que vull un govern diferent del dels últims tres anys i és clar que vull que la presidència de la Generalitat estigui encarnada per una persona sense dependències d’un partit d’àmbit espanyol, com havia estat sempre fins ara. És clar que vull que Catalunya aixequi el cap un altre cop i que l’1 de novembre hi hagi una votació molt favorable, molt més del que avui diuen les enquestes, a favor de la nova Convergència i Unió. Hi sortirem guanyant.

El pes real

Una dada per valorar el pes de la política exterior espanyola en aquests moments i especialment en el context de la Unió Europea. Només hi ha dos presidents i primers ministres de la Unió Europea que no han visitat la Casa Blanca: el primer ministre de Xipre i el president del Govern espanyol. La política exterior no és una debilitat de presidents del govern cansats del càrrec sinó una exigència ineludible perquè moltes coses rutllin. Començant per les exportacions i l’obertura de nous mercats. Això ho veu quasi bé tothom. La política exterior de l'estat espanyol és manifestament millorable.

Pells de plàtan

El candidat socialista a la presidència de la Generalitat ha proposat un debat en castellà i en una cadena privada a nivell espanyol i en horari de màxima audiència per fer l’acceptat cara a cara Mas-Montilla. Hi ha pronunciaments que diuen molt, molt més que les moltes paraules que sentirem durant les properes tres setmanes. El seu argument és que “Catalunya és Espanya” i que el debat interessa a tots els espanyols. S’imaginen un debat a Tele 5 o Antena 3 a les nou del vespre entre els candidats d’Astúries o de la Rioja apassionadament seguit des de Catalunya? Aquesta proposta tenia una segona intencionalitat que era la de buscar un no d’Artur Mas en base a la llengua per atiar les brases d’un determinat electorat socialista, símptoma d’una certa desesperació. Crec que molt encertadament, l’Artur Mas ha proposat: “Que cadascú parli la llengua que vulgui, jo parlaré en català, aquestes són unes eleccions al Parlament de Catalunya”. Pells de plàtan. Tots els moviments de l’equip de campanya socialista tenen un punt de càlcul maquiavèlic i funest, com si tot el món fos una assemblea d’agrupació caïnita i dirigista del socialisme del Baix Llobregat. El nostre món, afortunadament, està molt més ventilat i ple de persones que les veuen a venir. De fet, E.J em ve a dir el mateix: “El principal problema que tenen els socialistes ara és que han executat amb mentalitat d’aparell i no pas amb mentalitat de candidatura presidencial. I la imatge de Pasqual Maragall deixant-se retratar amb el llibre “Los apuñalamientos” de Leonardo Sciacia davant els morros de Montilla queda fortament gravada en el subconscient electoral d’una gent que no dubten que l’han ajudat a prendre la decisió de retirar-se. Quina por només de pensar en les estratègies embolcalladores d’aparell!. En aquell moment passa pel passadís de l’hemicicle un dirigent de l’Executiva del PSOE que ens diu: “Que quede claro que lo han matado mas ellos que nosotros. Digamos que han tenido un exceso de celo”. I aquí estem.