Baldiri Hereu

Divendres al matí. Església de Sant Martí de Palafrugell. Enterrament de Baldiri Hereu, militant històric de Convergència. Va ser regidor en la primera legislatura democràtica, president local del partit, home molt treballador i patidor perquè los coses sempre anessin bé. Era un bon criteri per saber com anaven les coses de la política. Sense cap interès, des de la generositat dels seus anys. Ha mort als 89 anys i era militant de CDC des de la primera hora, des de 1977. L'11 de setembre de 2001 estava fent un parlament a Palafrugell a les tres de la tarda, en un dinar de la Diada. Quan vaig baixar, en Baldii va ser elque em va dir que un avió havia xcat contra unes torres de Nova York...Que bé que menava el Molí de Pals. Que bons que eren els arrossos que menjàvem cada primavera en una cita fixa. Què agradable i sàvia que era la seva companyia.

Mongomo

Dijous al vespre. Envio un sms des de Mongomo, ciutat de Guinea Equatorial que fa frontera amb Gabon, a un gironí que va viure un any i escaig a Guinea quan eren províncies espanyoles –Santa Isabel i Fernando Poo- abans de la independència del 12 d’octubre de 1968. Em contesta emocionat: “Havia estat a Mongomo. El cap de la tribu era un vellet que bevia molt wisqui i vestia d’impecable blanc. Alguns vells del lloc encara deuen recordar els productes que veníem...” Pregunto als comensals de la taula pel vell de la tribu. S’ha mort fa uns anys. Era l’avi de la diputada guineana que tinc al costat. Un dels avis, és clar, perquè allí encara es practica la poligàmia i es paga dot per casar a una filla. El truquem i es parlen. Emocions i records. Un fil prim que enllaça Girona amb la selvàtica Mongomo. L’estandar de la globalització, el móbil, hi ajuda.

Gaza

En les portades de molts diaris d’ahir dissabte sortia publicada la foto d’uns membres del braç armat de Hamas ocupant l’oficina del president de l’Autoritat Nacional Palestina, Mahmud Abas, a la zona de Gaza. He estat en aquest despatx. Eren aquelles èpoques, no fa gaires anys, que el ministre Moratinos estava entestat en fer entrar en empatia els parlamentaris del Congrés amb els membres de Al Fatah. Després van venir les eleccions de gener de 2006, que va guanyar per majoria absoluta el moviment islàmic terrorista Hamas. I va començar la descomposició de l’ANP. El terrorisme islamista s’està infiltrant al mitjà Orient. A Gaza, clarament, i al sud del Líban i Síria. No s’hi valen mitges tintes davant aquesta situació.

Kosovo

Dissabte de la setmana passada vam dinar a Olot amb el líder del Partit Liberal de Kosovo al restaurant la Deu. A en Pere Reixach li vaig presentar el nostre invitat com el futur president o primer ministre d’un Kosovo independent. Si en sis mesos Nacions Unides no aprova el pla Atisshari per a la independència tutelada de Kosovo, el parlament kosovar proclamarà la independència. Immediatament serà reconegut, el nou Estat, pels Estats Units i altres Estats de la comunitat internacional. Rússia s’hi oposarà. Serbia clamarà al cel, França posarà el relentí per la seva estratègica i rovellada amistat amb Belgrad. Què farà el Govern del Regne d’Espanya a finals d’any? a poques setmanes de ser convocades eleccions generals. La diplomàcia espanyola ja està preparada per una posició molt reàcia i de precaució. L’argument que esgrimeix el Govern: “la balcanització d’espanya”, expressió fins ara només utilitzada per l’ex-president revisionista Aznar. Però és que Vladimir Putin parla de Catalunya i Euskadi en les seves entrevistes per posar pressió a Europa. Kosovo és un cas molt complicat: bresol geogràfic i espiritual de Sèrbia. Més d’un 90% de població albanesa i una forta neteja ètnica de l’exèrcit serbi contra els albanesos. Quasi 200.000 persones. Al president del Partit Liberal li van matar 12 familiars durant la guerra. L’OTAN i el president Bill Clinton van fer el que no va saber fer Nacions Unides. Kosovo serà motiu de debat intern a les portes de les properes eleccions generals. I un previsible atemptat haurà enervat, aleshores, el fantasma estúpid de la balcanització.

Carreteres col.lapsades

Dissabte al matí transito per l’AP-7 entre Barcelona i Girona. L’autopista està col·lapsada. Les infrastructures del país no es programen ni es fan al ritme del creixement de la població. Circular per l’autopista un dissabte al matí normal, sense pont, és perillós: cues, frenades, camions que avancen a la valenta. ¿Se’n recorden de l’anunci del departament de Política Territorial de construcció del tercer carril de l’AP7 entre Maçanet de la Selva i la frontera francesa? I que aquesta obra no havia de costar res als ciutadans perquè aniria a compte de l’increment de beneficis de l’empresa per l’increment de vehicles fins al 2022 quan s’acaba la concessió? Doncs bé, l’empresa fa temps que ha incrementat els beneficis i l’ampliació no es fa. Jo em queixo. El president de la Cambra de Comerç afirma que estem deixats “ de la mà de Déu”. I tants i tants ciutadans que no tenen perquè aguantar el que no és normal en tants altres llocs de la geografia ibèrica.

Som 704.788 ciutadans de les comarques gironines

Aquest és el nombre d’habitants de les comarques gironines segons l’últim padró de l’INE. D’ells, 128.347 són estrangers, el 18’2% del total. En quants pocs anys la demarcació de Girona ha transitat del seu estable padró, durant decennis, del mig milió d’habitants, als 700 mil actuals. Es tracta de la tercera província amb un major nombre d’immigrants, superada només per Alacant i les Illes Balears. No apunto que això sigui negatiu. La immigració ha contribuït a rejovenir la població i la franja més important d’habitants de les comarques gironines es troba entre els trenta i els trenta-quatre anys (64.342), precisament la meva franja d’edat. Per fer front a aquest important creixement demogràfic les comarques gironines necessiten tres grans elements: cohesió social, infrastructures i lideratges. La cohesió social passa per la integració de les comunitats immigrades, per un bon i sòlid desenvolupament econòmic i per una política urbanística i de planificació territorial amb sentit comú. Les infrastructures passen per superar l’examen llargament suspès de la baixa inversió de l’Estat i la Generalitat a les comarques gironines sobre la qual tots parlem tants de cops. I, finalment, els lideratges requereixen una societat civil vital, uns mitjans de comunicació de articulin els reptes i debats de la societat, com fa el Diari de Girona, i un conjunt de polítics amb les idees clares i la complicitat d’amplis sectors de la societat per treballar enèrgicament i colze a colze. En el camp dels lideratges, alguns – en els tres sectors que he apuntat- s’han quedat al segle passat. Ara més que mai, un nou impuls per les comarques gironines. La dels 704.788 habitants.

Pactes locals: el mercat de Calaf

S’han constituït els ajuntaments de la vuitena legislatura democràtica municipal. En els últims dies i hores s’han anat precipitant els pactes. No vull entrar en la casuística de tants i tants acords, alguns de ben sincers, alguns amb una alta insinceritat entre els firmants. Dijous vaig rebre la trucada d’un amic de fora de la demarcació de Girona. En Jordi Moltó va ser alcalde de Sallent des de 1987 fins a 2003, any en que també va guanyar les eleccions però va quedar a l’oposició. Ara tornarà a governar en minoria. Em comenta: “Fa quatre anys una sopa de sigles em va enviar a l’oposició. Ara l’abstenció d’un partit em permet governar amb minoria. Torno a l’alcaldia perquè sóc el cap de llista de la llista més votada. Estic content però així no es pot viure, amb l’ai al cor, amb quasi tot obert després de conèixer els resultats de les eleccions. Els legisladors heu de fer quelcom”. Li explico que el maig de 2004 vaig plantejar un pacte al Congrés dels Diputats perquè es reformés la llei electoral per donar més estabilitat als governs municipals. Algun dia aquesta reforma s’haurà de fer. Més aviat que tard.

CiU comença la represa municipal

L’any 1987 va ser el gran any de CiU en el mapa municipal. Aquest no ha estat un any gens dolent. Molt millor que el 2003 i molt millor en un context en el que tercers i, fins i tot propis, no deixàvem de contemplar que aquest podia ser l’últim “mal moment” abans de la represa. Doncs no, la represa ja ha començat. Només CiU puja percentualment en aquestes eleccions. Apuntem llocs on hem guanyat: Figueres, Banyoles, Santa Coloma de Farners, Ripoll, Berga, Manresa, Martorell, Sant Cugat, Amposta, Tortosa, Lloret de Mar... el mapa de les capitals de comarca és molt millor que fa quatre anys. I una conclusió ben senzilla: allí on les coses s’han fet molt ben fetes els resultats han estat bons. I incorporant candidats joves i incorporant votants joves. Tot té la seva excepció i lamento especialment alguns casos d’uns resultats no prou bons després d’un bon treball. Valoro especialment, perquè ho he viscut de prop, la feina feta a Olot i a Girona. Dos candidats nous que han invertit una tendència i que, els dos, avui mateix poden liderar un canvi. I el resultat de Barcelona és molt bo, millor que el de qualsevol enquesta dels diaris i que la del CIS, que la sol encertar. Barcelona és l’exemple que un home de tota la vida de CiU, de seixanta un anys i amb esperit positiu, pot ser un bon cartell. Vull dir que la renovació no és qüestió d’edat.

El tripartit té mala salut

A cap de les tres formacions del tripartit els han anat molt bé aquestes eleccions. Si hem de fer una valoració en clau d’acumulació de poder és evident que al PSC-PSOE l’hi ha anat bé perquè acumula i concentra més poder polític que mai a Catalunya. Cosa que mai havia passat en els anys vuitantes i norantes quan CiU estava al govern català. Però els socialistes, més enllà dels bons resultats de Lleida i Tarragona, han de tenir motius per la preocupació. Han salvat els mobles perquè el poder hi ajuda però és un partit amb una base electoral envellida, molt poc atractiu pels nous votants – CiU torna a tenir vot jove, en canvi- i una falta de relleus en el lideratge molt evident. El PSC-PSOE concentra massa poder a Catalunya. En això hi podem estar d’acord molts que votem opcions polítiques diferents.
A ERC l’opció de fer José Montilla president no li podia sortir a cost zero de desgast electoral. N’ha tingut i obra un panorama diferent. A ERC deuran fer una reflexió sobre la necessitat de fer una rectificació en la seva aposta de posar tots els ous en la cistella de la fórmula “tripartit”. Hi ha una altra idea a tenir en compte. El company d’hemicicle Joan Tardà, home impulsiu i de verb encès, sempre em recorda que al País Basc hi ha EA i Batasuna i que en canvi ERC en la política catalana ha de jugar els dos papers. Doncs bé: ara a la política catalana ja hi ha la CUP i els companys d’ERC han de mirar d’assegurar, per seguir el paral·lelisme, l’espai d’EA i no pas convertir-se en Euskadiko Eskerra, apèndix del socialisme basc. També queda clar que ara per ara ERC no aconsegueix l’objectiu de substituir el PSC com a “l’esquerra nacional”, segons desitjaven i expressaven, i que per atendre's més a la realitat – i ser útils en la consecució del seu programa polític- seria bo contemplar pactes amb CiU en varies institucions. Certament tenen més regidors perquè han fet més llistes però tenen l’opció de jugar a l’auto-engany i no fer crítica o de veure que el tripartit no els porta una bona salut excessiva.
ICV no puja el que preveien. Poc a dir. Només la constatació d’un airet que recorre la política catalana i que comença a dir: ja n’hi ha prou de la política lúdica, ja n’hi ha prou de l’hora del patí en la política catalana. Prenem-nos el país i els seus problemes més seriosament. Això val per tots. L’airet francès, l’airet ibèric, l’airet centreuropeu. No m’agrada una democràcia amb un 50% de participació i 90.000 vots cívics i democràtics en blanc.

La política espanyola

El president Zapatero no les deu tenir totes. Aquesta setmana hi ha Ple del Congrés i diumenge podré escriure algunes notes amb més elements. El seu sociòleg més amic feia números en l’últim Ple dels resultats de Madrid i el País Valencià: “Madrid i València ens poden fer perdre les eleccions”. I així ha estat. Hi ha una norma de conducta electoral: des de 1983 el partit que guanya les municipals guanya les següents eleccions generals. Ja veurem en aquest cas. L’avançament electoral és més remot que mai. EL PSOE necessita temps per reorientar la nau des del poder. Acabo de sentir per ràdio que el president del govern considera que el “millor per a la democràcia és quan tots pensem que hem guanyat”. Això no és el que volia. Tindrem un nou Congrés dels Diputats de majoria relativa, amb menys pes d’ERC i igual d’IU, que és poc. Un nou Congrés on CiU i PNB junts poden ser aritmèticament indispensables si ampliem la nostra força. També detecto en la política espanyola un cert cansament del ludisme polític. El curtplacisme del nou socialisme provoca una mica de desorientació i fatiga Per això el procés de pau s’abordarà de manera diferent – si deixen governar UPN a Navarra per prudència i a canvi de Canàries- poden tornar els atemptats. ETA prou que ha dit el bon dia el dia després de les eleccions amb un vídeo. També s’abordaran de manera diferent algunes lleis serrell obertes. La victòria de Zapatero està en bona mesura en les seves mans i en la capacitat de fer una rectificació i reorientar els pactes. Avui per avui, eleccions generals a l’últim moment possible: primer o segon cap de setmana d’abril de 2008.