Autovies i una comparació amb Maragall

Queda mig any de legislatura espanyola. Les comarques gironines continuen essent la demarcació de l’Estat amb menys quilòmetres d’autovia. Del que s’ha posat en funcionament o del que s’està construint, quasi tot fou licitat i adjudicat durant els anteriors governs del Partit Popular. Els quatre anys de govern socialista només han servit per licitar el tram Aeroport-Caldes de Malavella de la N-II. No es descartable algun anunci a pocs mesos de les eleccions, a l’estil dels trens de rodalies. Un ritme desesperant. L’altre dia vaig sentir Pasqual Maragall en una entrevista televisiva queixant-se de la lentitud de les decisions de l’administració. És clar que ell en va ser responsable durant 30 mesos, però s’estila la política despolititzada... el mínim soroll, el mínim nervi polític i institucional. I això ho noten fora de Catalunya. Com tanta gent dintre del nostre país. He estat anys criticant punts de vista de la proposta política de Pasqual Maragall i, per tant, no serà ara qui li faci un elogi desmesurat. Però escoltant-lo i comparant-lo amb la situació actual, penso que la màxima institució d’autogovern navega, avui, en el mar de la indigència intel·lectual.

Girona en el mapa

En una setmana en dues converses dues persones m’evoquen Girona. La vice-rectora de la Universitat de Porto – amistat que arranca d’una beca als Estats Units- em treu a la conversa: “El millor restaurant del món està a Roses i és El Bulli. El millor cuiner del món és Ferran Adrià. Sopar-hi és el somni del meu marit i jo”. Segona conversa. Truco Alfonso Guerra per comentar aspectes de la seva intervenció la propera setmana en un curs d’estiu que dirigeixo a Aranjuez sobre reformes estatutàries. Em comenta: “Recollint la teva invitació de fa mesos, tinc ganes de visitar Girona perquè acabo de llegir unes pàgines de George Steiner sobre el call jueu de Girona que m’han fet somiar”. Girona està en el mapa. Per mèrits pròpis. Nosaltres també n’hem d’estar convençuts i cuidar i fer créixer aquesta rica realitat. Acabo aquestes notes. Ja han retirat les bales de palla del camp que veig des de la finestra. Ai, els camps de blat embalat a començaments d’estiu! “Estimem el país, tot ell, fins i tot la pols dels camins...”

Concerts d'estiu a les comarques de Girona

Divendres es va inaugurar la 27ena temporada del Festival d’Estiu de Torroella de Montgrí amb un oratori d’Antoni Vivaldi, producció pròpia del Festival que actuarà en altres indrets. El festival de Torroella, un any més, manté un alt nivell en la seva programació. Divendres que ve comença la 21ena temporada del Festival del Castell de Peralada, que va arrancar en aquell finals dels prodigiosos vuitanta. I que va ser tota una revolució de la combinació entre bona música i glamour! Otel.lo i Diana de Gal·les, tot en u. D’aquí a pocs dies començaran els Festivals de Cap Roig, més joves però absolutament consolidats. I Els clàssics Festivals de la Porta Ferrada de Sant Feliu i el Festival de Cadaqués... i els que em deixo. I quan els dies de calor ja són masses, una nit de fresca en els festivals Albéniz de Camprodon. Hi ha molts llocs meravellosos per passar les vacances. Després de rodar pel món, un de pausible i de bon passar és aquí, a les comarques gironines.

José Bono candidat a què?

Aquesta setmana també hem sabut que José Bono torna a la política activa i que serà cap de llista per Toledo. Feia setmanes que es preparava aquest anunci i per Madrid la notícia corria. Fins aquí, res a dir. Però a través de la cadena de televisió Cuatro la Moncloa també ha filtrat que José Bono serà president del Congrés dels Diputats la propera legislatura si guanyen els socialistes. Això sí que és barroer i reprovable. Perquè el president del Congrés el votaran els 350 membre del nou Parlament sorgit de les urnes. Perquè mai un president del govern havia anunciat de forma messiànica i digital, i poc institucional, aquest tipus de decisió abans d’unes eleccions. I perquè hi ha un president del Congrés i de les Corts Generals, Manuel Marín, tercera autoritat de l’Estat després del Rei i el president del Govern, que ha quedat tocat, ànec coix, i ignominiosament tractat pel seu propi partit. Manca finezza!

La política que es porta avui

Arran de la remodelació del Govern espanyol he anotat un parell de comentaris. L’amic Francesc-Marc Álvaro deia l’altre dia a la ràdio: “Amb el nomenament de Carmen Chacón, Zapatero més que nomenar un ministre del PSC ha nomenat una persona del seu club de fans. Viu a Madrid, se sent del PSOE sense matisos i un cop va dir que triar entre PSC i PSOE era com triar entre el pare i la mare”. Doncs això. Segon apunt: un respectable diari de Barcelona dedicava tres quarts de pàgina a un reportatge titulat: “La nueva vida de Carmen Calvo”. En ell ens informava que la constitucionalista de Córdoba ocuparia la vice-presidència primera del Congrés –vacant- fins a final de legislatura i que aprofitava la seva sortida del ministeri per fer pública la seva relació sentimental amb el seu guardaespatlles Julián. Tot això en pàgines de política. Quan la còpula i les relacions sentimentals envaeixen les pàgines de política. Que li vagi bé amb el guardaespatlles Julián, que la deu protegir amb força i tendresa com un Josafat. Però això no té cap interès polític.

El debat de política general

Qui va aconsellar Mariano Rajoy, Pedro Arriola i un grup reduït de no més de deu persones, li van aconsellar un discurs dur davant el moment delicat amb el qual el president Zapatero arribava al debat de política general: trencament del procés de diàleg amb ETA i amb l’amenaça d’un atemptat terrorista que es va estar a punt de produir a Navarra el dimecres. Però Rajoy va fer un discurs dur i centrat en el monotema – terrorisme- tot renunciat a presentar alternativa a pocs mesos de les eleccions. El discurs va ser dur però formalment molt ben exposat. Zapatero va replicar molt bé i aquí va canviar el signe del debat i el to de Rajoy ja no va ser el mateix. El debat té molta influència en el resultat d’aquí a nou mesos? No és decisiu però, bàsicament, dóna ànims a la tropa socialista, que ha resultat vitaminada definitivament amb els canvis ministerials, tot just sospesats –els noms- el dijous al matí en llargues converses a cau d’orella entre el president i la vice-presidenta en els seus escons del Congrés. En les files populars continua planant els perquès del retorn de Rodrigo de Rato. Són tantes les especulacions i en signe tant contrari... que deixem que el temps escampi la boira.

Les resolucions- CiU és el grup parlamentari que ha aprovat més resolucions en solitari en el debat de política general: 7 de 12, més que els socialistes. Punt de trobada. Ben diferent ha estat el signe d’ERC que només n’ha aprovat una i a més, amb els vots del PP i no pas del partit del govern. Què lluny queda aquell primer debat de fa dos anys quan ERC va aprovar totes les seves resolucions i va posar la condició al PSOE que no n’acceptés ni una de CiU. El pes dels grups parlamentaris en aquesta recta final de legislatura prefigura com poden anar les coses en les properes eleccions. El perfil d’ERC a Madrid s’ha desdibuixat notablement. Joan Ridao treu el cap a la tribuna del Congrés per apamar el nou terreny. El portaveu sortint, Agustí Cerdà, es despatxa amb un discurs que ben poc favor fa ni al partit socialista ni al grup que representa. Per tenir grup parlamentari propi es necessiten un mínim de cinc diputats i –ull- un 15% dels vots en l’àmbit territorial on el partit es presenta. Ja veurem que passa... El PNB fort i amb les idees clares guiat pel lúcid Josu Erkoreka i Coalició Canària finaquitada al grup mixt per la deserció d’un dels seus diputats. Ara el grup mixt amb nou diputats en té més que ERC. Tots coincidim en que necessitem vacances per aclarir les idees però no n’hi haurà perquè l’anunci inconcret del 2.500 euros per nova criatura necessitarà de la convocatòria d’una diputació permanent per convalidar el reial-decret. Benvinguda sigui aquesta idea però que no diguin que no és electoralista l’anunci en el debat: el que costarà mobilitzar el Congrés dels Diputats ja és una part del cost de la mesura. Per cert: per accedir a les ajudes que Alemanya dóna per tenir un fill, a l’Estat espanyol se n’haurien de tenir tretze. Encara queda molt a fer, i a pensar, en política de família.

Canvis en el govern de l'Estat

A Ronda només tenim temps de creuar-nos unes paraules amb Carme Chacón, vice-presidenta del Congrés dilluns passat, companya en el claustre de la Facultat de Dret de la Universitat de Girona, fa pocs anys, i ministra divendres. A vuit mesos de les eleccions. A vuit mesos de renovar el cap de cartell dels socialistes per Barcelona. A vuit mesos de les eleccions del 9 o el 16 de març o el primer cap de setmana d’abril de 2008. Un tastet de Ronda. Dormo a Madrid perquè el dia següent hi ha debat de política general. A més, a dos quarts de deu he quedat amb la ministra de Sanitat Elena Salgado, per parlar de l’agenda legislativa del seu ministeri durant els quatre mesos de vida parlamentària efectiva que queden. Amb la ministra tractem els temes convençuts, ella també, que el seu lloc està a Sanitat. Parlem de lleis de protecció dels consumidors, de Forum Filatelico, de les tarifes dels mòbils, de la cobertura de mòbils i de l’accés a Internet, de la vacuna contra el papiloma i el seu preu... divendres és ministra d’Administracions Públiques. Pel dilluns 16 de juliol tenia compromès el ministre Jordi Sevilla per obrir un curs que dirigeixo aquella setmana en una universitat d’estiu a Aranjuez. Jordi Sevilla formava part del nucli original que va impulsar la candidatura de Zapatero a la Secretaria General del PSOE. És la defenestració política més rellevant. Hauré de trucar aviat a la nova ministra Salgado perquè mantingui l’agenda. Com a mínim, invocant les hores de treball i discussions constructives. Del nou ministre de Cultura César Alonso Molina, en tinc bon concepte i bona impressió dels cops que ens hem tractat com a director del Instituto Cervantes. El doctor Bernat Sòria és un eminent investigador que se les haurà de veure, durant els propers mesos en la prosaica i dura gestió de la relació amb els consellers de sanitat de les Comunitats Autònomes. Haurà de canviar, definitivament, de registre. Magdalena Álvarez encara és ministra de Foment. Una vergonya!

Contra Clikair

Dilluns 2 de juliol. Em llevo molt aviat per volar amb el vol de les 6.15 del matí de Barcelona a Màlaga. Un cop a Màlaga, una hora i quart de cotxe per arribar fins a Ronda, bellísima ciutat, per fer una ponència sobre les reformes territorials i estatutàries de la vuitena legislatura i compartir una taula rodona amb Javier Arenas i Carme Chacón. Embarquem amb retard. La noi que recull els bitllets pateix un mareig i cau en rodó. Un cop a l’avió, al qual arribem amb bus, hora i mitja aturats a la pista per “reposar una peça espatllada de l’avió”. Al cap d’una hora i mitja, ens fan baixar de l’avió per esperar encara una hora més, diuen, per reparar l’avaria. La mosca ja m’ha pujat al nas. Tinc la ponència que he de desenvolupar per a les 11.30 i són les vuit i estic amuntegat a la pista de l’aeroport de Barcelona, amb uns passatgers sorprenentment resignats. O busco una alternativa o ho deixo córrer: Barcelona-Madrid y Madrid-Màlaga. Molt just, però puc arribar. El pont aeri surt amb retard. Durant el vol dono per perdut el vol a Màlaga. Patiment. Un cop a Madrid puc entrar al vol a Màlaga perquè aquest, al seu torn, també porta retard. Quan vaig en cotxe cap a Ronda m’assabento que els resignats clients de Clikair encara estan tirats a l’aeroport de Barcelona. Aquell mateix dia una crònica periodística ens informa d’uns passatgers de Cliikair que porten més de 45 hores tirats a l’aeroport d’Amsterdam. La marca blanca d’Iberia és un gran desastre. Una companyia que estalvia i és l'última de la cua en priorització de recursos i slots. Així és que vol Iberia que volem fins a Màlago o fins a Sevilla. Dos destins rentables. Però que els volen fer més rentables amb uns vols a baix cost però amb còdig compartit. Arribo tard però a temps a Ronda, contra tot pronòstic, per fer la conferència.

Apunts de política italiana

Un grup de diputats italians visiten el Congrés dels Diputats. M’encarreguen fer una ponència per explicar a l’honorable delegació la modernització de l’administració a l’Estat espanyol. Ho faig amb molt de gust. Recordo les meves èpoques de professor de Dret Administratiu. Després de la feina, en la sobretaula, diversos diputats de diversos colors polítics aventuren que hi haurà govern de Romano Prodi fins a ala tardor del 2008. Que caurà perquè no podrà aprovar els pressupostos de 2009. I que hi haurà un govern tècnic fins convocar eleccions generals coincidint amb les europees el juny de 2009. Per aleshores Romano Prodi ja no es tornarà a presentar. Com ja ha anunciat. L’alcalde de Roma, Walter Veltroni, pot ser el nou referent del pol de centreesquerra. Per Aleshores Berlusconi pot ser que també hagi fet mutis de l’escena. Qui el rellevarà com a líder? Pierfranco Casini sembla que ha fet aigües en el seu intent del tercer espai. En el fons, queda ferm el nom de Gianfranco Fini. Qui ho havia de dir fa deu anys! No és veritat que la política italiana sigui un gran embolic. És més sofisticada que l’espanyola. I ja no cal dir que la nostra, la catalana. Cosa diferent és que Itàlia està en un mal moment polític, institucional i de to vital i d’impuls econòmic. Itàlia, però, és la segona pàtria sentimental del català amb vocació mediterrània.

Qui pagarà la factura sanitària?

La Ministra de Sanitat ha estat a Tribuna de Girona per parlar de política sanitària. Fa tres anys i mig era un advocat perfectament desconeixedor de la legislació sanitària. Ara, després de fer unes quantes lleis sanitàries al Congrés, crec que en sé una mica. En el sopar l’auditori l’ha interpel·lat amb un conjunt de preguntes intel·ligents. Hi he trobat a faltar la més elemental: com pagarem tota la factura sanitària en els propers anys? Per què ningú té el coratge de parlar d’un copagament en funció de la renta, atenuat, com el que es practica a Holanda? La sostenibilitat del sistema està molt tensionada per no tenir el coratge d’afrontar aquest gran debat pendent. Prou que s’han fet les reformes necessàries a Alemanya, per exemple, amb un gran acord, un Pacte d’Estat. No hi haurà el necessari, indispensable, Pacte d’Estat de sanitat durant aquesta legislatura, com en el seu moment va existir en matèria de pensions. Una greu irresponsabilitat. La ministra Salgado recorda especialment les comarques gironines per haver negociat la rescissió del contracte de RNE amb el govern nord-americà per fer possible el tancament de Radio Liberty a Pals. Era l’època en que era secretària d’Estat de Telecomunicacions. Amb el socialisme d’abans, que és d’on ella prové. I observa amb una certa perplexitat i molta professionalitat el socialisme d’ara, tant diferent d’aquell de reflexions a foc lent de l’època de Felipe González. Aprofita aquesta visita per veure la platja de Pals sense antenes.