N.N. em va regalar el llibre “No pienses en un elefante. Lenguaje y debate político” de l’estudiós del llenguatge cognitiu George Lakoff. L’autor i el llibre són lectures de referència del socialisme madrileny. El socialisme d’aquí llegeix dispers i dissonant. Sosté Lakoff: “Els marcs són estructures mentals que conformen la nostra manera de veure el món”. L’estudi, amè, es base en el llenguatge polític dels Estats Units entre republicans – durant tants anys hegemònics- i demòcrates – avui a punt d’encetar una nova visió del món en època de grans transformacions. Però de Lakoff també se n’ha valgut la política espanyola dels últims anys i de la teoria dels marcs de referència també se n’ha de servir el catalanisme en la nova etapa que començarà un cop superats finançament i sentència de l’Estatut. La política catalana viu un període poc creatiu des que fa cinc anys un partit independentista va decidir donar la presidència de la Generalitat, per dos cops, al líder del partit socialista català d’àmbit i vocació espanyola. El resultat és una suma de tensió gens creativa, una suma zero. Uns i altres es volien emportar el gat a l’aigua però uns i altres queden travats. L’ocupació del poder és càlida, això sí. I s’augura un gaudi de l’escalforeta fins a l’últim dia de la legislatura. Però les teories de Lakoff tenen molt a dir en aquesta Catalunya en transició – lost in translation-. Els marcs hegemònics del pujolisme ja queden enrere. D’aquells marcs en van néixer fills putatius com la pujada d’Esquerra – el pare convergent satisfet del vot a ERC del fill i el “després ja ens trobarem”. Aquest marc s’ha desinflat notablement. I el socialisme governant ha estat incapaç, fins avui, de crear un nou marc hegemònic que s’estengui amb comoditat pel país. Ho va fiar tot a la gestió i la gestió no és tan brillant ni els moments de crisi necessiten només de gestió. Sinó també d’idees i de confiança (tornem a Lakoff i els seus consells als demòcrates). Pasqual Maragall tenia moltes idees i molta confiança – la seva, és clar. José Montilla dorm poc i calcula molt però a aquestes alçades de la vida no sembla que pugui deixar el paper d’encarnació de la cúspide de l’aparell d’un partit per convertir-se en el polític-intel·lectual d’acció que tan es porta avui en dia. No convé menystenir mai qui dorm poc i calcula molt. Però tampoc esperar d’ell un lideratge fecund. Artur Mas, un home amb una forta influència educativa i política francesa, recorda que François Mitterrand no va arribar a la presidència fins a la tercera elecció. Ningú a qui li diguis “No pensis en un elefant” és capaç de no pensar en un elefant. Ningú a qui li diguis “Pensa en gestió, no pensis en la qüestió catalana” serà capaç de deixar de pensar en la qüestió catalana. En allò que ens ha ocupat des de fa 150 anys però que necessita urgentment un nou llenguatge més oxigenat. I un nou impuls i uns nous reptes. El 2009 definirà el nou camp de joc després de la migranya estatutària.
