03 de gener 2009

Les eleccions de l'1 de març


Eleccions basques i gallegues l’1 de març. Ningú al PNB intuïa que el lehendakari Juan José Ibarretxe avencaria les eleccions al primer cap de setmana de març. El singular sistema d’elecció de 25 diputats per cada província, independentment de la població, dóna més possibilitats al PSE-PSOE. Àlaba, molt menys poblada, proporciona bons resultats als socialistes i al PP. Els del PNB guanyaran en vots però poden quedar frec a frec en escons amb els socialistes. Aleshores podria succeir que el PP donés a canvi de res els seus vots per fer lehendakari al candidat socialista Patxi López. Al PP li donaria un cert rèdit en alguns punts d’Espanya on ha fet de la “causa territorial” un motor de vots. I els socialistes hauran de mullar-se sobre si accepten aquesta eventualitat. Tot això es jugarà en les properes setmanes. Les eleccions basques són molt importants pel País Basc, òbviament, però també per definir l’estabilitat del govern Zapatero pel que queda de legislatura. Si de l’1 de març en surt un PNB amb la presidència i governant amb els socialistes – que posarien condicions molt dures, potser canvi de llogater a Ajuria Enea- i uns nacionalistes gallecs governant amb el partit socialista, Zapatero ja té socis estables de legislatura. Si alguna d’aquestes peces falla, l’estabilitat parlamentària se li complicarà molt fins a les eleccions catalanes de l’any que ve. I després, ja veuríem.

Morts

No vull entrar en poques línies en un tema tan complex com l’atac de l’Estat d’Israel contra l’organització terrorista Hamàs que, a través d’un cop d’Estat, es va fer amb el control de Gaza el juny de 2007. És evident que ha mort molta població civil innocent. I que els atacs són poc selectius. Només vull assenyalar que l’any es va acabar amb més de 400 morts en pocs dies en la guerra que lliuren les tropes rebels de l’Est de la República del Congo i l’exèrcit ruandès. Però això només va ser un breu en alguns diaris d’un despatx de l’agència Reuters. No hi ha fotos. No hi ha, per tant, el mateix interès.

Sobre Cuba

50è aniversari de la Revolució castrista. Radiografia crítica de la immensa majoria dels mitjans de comunicació, inclòs el diari El País que fa temps que diu les coses clares sobre la misèria i el totalitarisme del règim cubà. El diari El Público, que tan poc es llegeix per aquestes terres, s’ha despenjat amb un quadernet especial hagiogràfic del règim castrista.

Amb quins suports?


El 30 de desembre el vicepresident Pedro Solbes va fer públic el “model” de finançament autonòmic que proposa el Govern espanyol. Escolto la roda de premsa de Solbes anant en cotxe entre Tossa de Mar i Blanes. A Blanes li dic a l’Artur Mas, que ha negociat models de finançament i que és coneixedor de la matèria, que no he entès gaires res. Ell em diu que tampoc era gens clar perquè aquest és l’objectiu de la proposta: emboirar. Una proposta que no compleix, de molt, l’Estatut català. D’entrada perquè el finançament de Catalunya el Govern espanyol el vol fer passar per la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (LOFCA). Això no és el que diu l’Estatut. Però per aprovar aquesta llei al Parlament espanyol, es necessita majoria absoluta. Amb qui pot fer el PSOE majoria absoluta? Amb quins suports compte? Podria fer un gran pacte amb el Partit Popular. Aleshores Mariano Rajoy s’hauria de menjar tota la seva artilleria antiautonomista dels últims anys. Podria fer majoria amb CiU, possibilitat remotíssima avui amb un model contrari a l’Estatut. La pregunta és: ¿podria el PSOE fer majoria amb els bascos del PNB quan els bascos estan fora del règim general de finançament? Podrien els bascos amb el seu vot endossar un sistema a les comunitats de règim comú? Ells ens diuen que amb els seus vots no faran això. I aquí ens els creiem. Aleshores, Zapatero té un calendari electoral i un panorama que fa difícil la majoria parlamentària per a l’acord. També podria ser que hi hagués un acord insatisfactori que acceptés el Tripartit i aleshores ERC que va votar que no a l’Estatut – en el Parlament i en referèndum- acceptaria el model de l’Estatut rebaixat.

La prersidència de la República txeca


La República Txeca ha iniciat la seva presidència semestral de la Unió Europea. I ho ha fet amb un allau de crítiques d’alguns mitjans de comunicació i d’alguns polítics cap a l’Estat i cap al seu cap d’Estat, el president Václav Klaus. S’ha de dir que les presidències semestrals de la Unió Europea s’acabaran quan entri en vigor el Tractat de Lisboa (potser el 2010 si la tardor del 2009 els irlandesos viren el seu no del primer referèndum). Amb el nou Tractat hi haurà un president d’Europa amb un mandat de dos anys i mig. Mentrestant, a una bona presidència (la francesa ha estat molt intensa i unànimement aplaudida) la pot seguir una de més fluixa. Però en cap cas s’hi val l’acarniçament contra un Estat soci. Entre altres motius, perquè és la millor manera de sembrar encara més euroescepticisme en els nous socis de l’exbloc de l’Est. Des de l’europeisme més convençut, en un exercici d’empatia es pot entendre alguns dels motius de la prudència dels socis de l’antic bloc comunista. Països que havien viscut la opressió totalitària del comunisme ara volen viure més les formes d’un Estat complert abans de cedir part de la seva sobirania. Però tot arriba: Eslovàquia ja ha entrat a la zona euro i Txèquia ho farà la propera tardor. Menys dards fàcils cap al president Klaus, amb poders simbòlics, i més atenció al primer ministre Mirek Topolonek. La presidència txeca té tres objectius: economia, energia i política exterior. Les tres e. Croàcia podria entrar a la UE el 2010.

Els dietaris de Sándor Márai

He acabat de llegir els dietaris (1984-1989) de Sándor Márai (1900-1989). Molt recomanables. Del admirat escriptor magiar últimament s’han publicat moltes novel·les espesses que han anat a rebuf de la gran joia que és L’última trobada. Però Márai té dos llibres de memòries fantàstics i també aquests dietaris escrits des de l’exili i camí de la mort.

Grandíssim temporal de mar


30 de desembre. He acompanyat l’Artur Mas en la seva visita a Tossa de Mar i Blanes. El dia anterior vaig estar a l’Escala. I el dissabte 26 a la tarda vaig trucar a varis alcaldes. Un temporal d’efectes devastadors i que no es recorda des de fa decennis. Ens trobem a la Costa Brava, el nom ja ens ho recorda. Impressions: el mar torna allí on havia estat, la intervenció humana ha modificat la regeneració natural d’algunes platges...però també s’ha de dir que a Blanes un dic hauria pogut evitar molts i molts dels danys causats si els departament de Medi Ambient no hagués aturat aquesta obra durant tan temps per una protecció del medi ambient de visió intransigent i pseudoreligiosa.-panteístico-dogmàtica. Els diners hi són, 22 milions d’euros. I estan avorrint-se a les arques de l’Estat pels pals a les rodes dels mateixos que ens faran circular a partir del 15 de gener a 40 km per hora per algunes autovies de l’àrea de Barcelona. Un cop governen uns i un cop governen els altres però en els països sensats les excentricitats d’una clara minoria no s’imposen impunement al conjunt de la població com si res.

27 de desembre 2008

No pensis en la "qüestió catalana"


N.N. em va regalar el llibre “No pienses en un elefante. Lenguaje y debate político” de l’estudiós del llenguatge cognitiu George Lakoff. L’autor i el llibre són lectures de referència del socialisme madrileny. El socialisme d’aquí llegeix dispers i dissonant. Sosté Lakoff: “Els marcs són estructures mentals que conformen la nostra manera de veure el món”. L’estudi, amè, es base en el llenguatge polític dels Estats Units entre republicans – durant tants anys hegemònics- i demòcrates – avui a punt d’encetar una nova visió del món en època de grans transformacions. Però de Lakoff també se n’ha valgut la política espanyola dels últims anys i de la teoria dels marcs de referència també se n’ha de servir el catalanisme en la nova etapa que començarà un cop superats finançament i sentència de l’Estatut. La política catalana viu un període poc creatiu des que fa cinc anys un partit independentista va decidir donar la presidència de la Generalitat, per dos cops, al líder del partit socialista català d’àmbit i vocació espanyola. El resultat és una suma de tensió gens creativa, una suma zero. Uns i altres es volien emportar el gat a l’aigua però uns i altres queden travats. L’ocupació del poder és càlida, això sí. I s’augura un gaudi de l’escalforeta fins a l’últim dia de la legislatura. Però les teories de Lakoff tenen molt a dir en aquesta Catalunya en transició – lost in translation-. Els marcs hegemònics del pujolisme ja queden enrere. D’aquells marcs en van néixer fills putatius com la pujada d’Esquerra – el pare convergent satisfet del vot a ERC del fill i el “després ja ens trobarem”. Aquest marc s’ha desinflat notablement. I el socialisme governant ha estat incapaç, fins avui, de crear un nou marc hegemònic que s’estengui amb comoditat pel país. Ho va fiar tot a la gestió i la gestió no és tan brillant ni els moments de crisi necessiten només de gestió. Sinó també d’idees i de confiança (tornem a Lakoff i els seus consells als demòcrates). Pasqual Maragall tenia moltes idees i molta confiança – la seva, és clar. José Montilla dorm poc i calcula molt però a aquestes alçades de la vida no sembla que pugui deixar el paper d’encarnació de la cúspide de l’aparell d’un partit per convertir-se en el polític-intel·lectual d’acció que tan es porta avui en dia. No convé menystenir mai qui dorm poc i calcula molt. Però tampoc esperar d’ell un lideratge fecund. Artur Mas, un home amb una forta influència educativa i política francesa, recorda que François Mitterrand no va arribar a la presidència fins a la tercera elecció. Ningú a qui li diguis “No pensis en un elefant” és capaç de no pensar en un elefant. Ningú a qui li diguis “Pensa en gestió, no pensis en la qüestió catalana” serà capaç de deixar de pensar en la qüestió catalana. En allò que ens ha ocupat des de fa 150 anys però que necessita urgentment un nou llenguatge més oxigenat. I un nou impuls i uns nous reptes. El 2009 definirà el nou camp de joc després de la migranya estatutària.

La sentència que ve de l'Estatut


La sentència de l’Estatut segurament veurà la llum el proper febrer. És curiós com un diari de Barcelona va fer dues grans portades amb una poca informació que a dia d’avui ja ha quedat desmentida. No vull contribuir ni amb una paraula a alimentar una interpretació prèvia d’una sentència que està en mans d’uns magistrats legítims però alguns fora de termini del seu mandat i políticament masegats per tantes contaminacions polítiques. Tinc informació fidedigne que només la part dels “fonaments de dret” de la sentència ocupen unes 800 pàgines. Anem a una sentència que pot ratllar les dues mil pàgines. I el més surrealista d’aquesta societat anònima mediàtica de periodistes i polítics és que uns i altres farem valoracions i interpretacions d’un dia per l’altre quan llegir amb profunditat una sentència d’aquesta transcendència ocupa un mes d’estudi. Una sentència que marcarà un nou període de la dinàmica autonòmica com ho va fer a començaments dels vuitanta la sentència de la Loapa. I el dia després, què? Una resposta que ha de ser unitària, en la mesura del possible, i sobretot contundent. Però també un dia després amb nous objectius i projectes. La reforma estatutària com a mètode revulsiu del projecte del catalanisme polític, s’ha revelat com un trencacolls i una lliçó ben exemplificant Catalunya endins però, sobretot, Catalunya enfora.

Finançament


L’any s’acaba amb un intent de tancar un nou model de finançament per Catalunya i continua el temps d’espera per a la sentència del Tribunal Constitucional davant els recursos presentats contra l’Estatut vigent, el tercer de la nostra autonomia. Fa gràcia veure com el joc de miralls mediàtics presenta el 31 de desembre com la data límit per acordar el nou finançament de la nostra autonomia –també econòmica. La data límit era el 9 d’agost passat. El incompliment és manifest i la bilateralitat en la negociació és un escarni en aquest camarot dels germans Marx on surt un president autonòmic i n’entra un altre tots amb promeses regalades a les respectives oïdes. Aquests dies es torna a fer manifest allò que dolorosament varem aprendre el 2006: la Catalunya política i social que proposava un pacte de calat “històric” amb el nou Estatut va ser replicada pel tactisme i el regateig curt del nou socialisme. Ara hem de sortir d’aquest impàs i fixar-nos nous i ambiciosos objectius d’excel·lència com a país. I que ningú s’escandalitzi perquè tornarà el “peix al cove” amb el que quedi de l’Estatut. Què quedarà de l’Estatut?