Una retirada gens multirateral

Dijous a quarts d’una. Estic treballant des de casa. És festa a Madrid. El telèfon sona menys i es pot treballar bé. Em truca Germán Rodríguez de part de la ministra des de Kosovo. En Germán és un olotí que és el vocal assessor de la ministra Carme Chacón per afers parlamentaris. Em diu que la ministra comunicarà de forma imminent la retirada de les tropes de l’exèrcit espanyol de la missió d’estabilització i pacificació de la OTAN a Kosovo. M’informa com a portaveu del grup parlamentari a la Comissió de Defensa i em diu que serà una retirada ordenada i pacífica, pactada amb la OTAN. A quarts de quatre de la tarda RNE em demana una valoració de les crítiques del secretari general de l’OTAN a la retirada “unilateral”. Divendres arribarà la dura crítica del govern nord-americà de la nova presidència Obama. Un error de primera magnitud. Contra Bush es vivia millor? Participar en un món amb responsabilitats compartides i un paper rellevant d’Europa com proposa Obama vol dir assumir riscos. Aquesta mania de la política exterior espanyola actual de caure simpàtics a Sèrbia i Rússia per ser els “interlocutors qualificats” dels “altres” davant la Unió Europea i els Estats Units. Finalment, el president del govern ja entra en camisa d’onze bares tenyint l’error d’aposta de coherència pel fet de no haver reconegut la independència unilateral de Kosovo. Per què la retirada ara i no fa pas un any? Si aquesta és la raó de fons – que no ho és- encara fent més amics entre els 22 estats de la UE que sí han reconegut Kosovo i amb els Estats Units de govern demòcrata. Un cert perill d’aïllacionisme internacional per pura malaptesa, turpitud, rudesa, barroeria...

Un debat d'alt voltatge

Dimarts a les quatre de la tarda. Primer punt de l’ordre del dia del Ple del Congrés. La diputada del grup mixt Rosa Díez puja a la tribuna per presentar una proposta de llei que recull tots els postulats dels “Manifiesto por el bilinguísmo” i totes les filípiques contra la normalització lingüística i l’ús del català coma llengua vehicular a l’escola. Em toca intervenir per defensar el no rotund del meu grup a la proposta de llei. No m’ha de pujar la sang al cap per no donar més carnassa a la proponent i els mitjans de comunicació esponsoritzadors. Pujo amb la raó de la jurisprudència constitucional, el text constitucional i els Estatuts d’Autonomia. La defensa més irritant per ella. Un relat polític allunyat de la realitat però que li pot donar algun vot en el terreny abonat per la incultura i l’obstinació. Curiosament Rosa Díez va ser eurodiputada en dues legislatures pel partit socialista essent monolingüe i no sabent un borrall d’anglès. Aquí intentem ser trilingües. Les llengües pròpies diferents del castellà són un material altament inflamable en el debat polític i periodístic d’una part del Madrid institucional.

Una d'espies

Conversa amb P.V. que em dóna una explicació fonamentada de la trama d’espies a la Comunitat Autònoma de Madrid: “El vicepresident primer del Govern regional, Ignacio González, persona de la màxima confiança d’Esperanza Aguirre i amb molt de poder acumulat, tenia la responsabilitat d’adjudicar els serveis de seguretat privada del Govern de la Comunitat. Va guanyar l’empresa X. L’empresa directament rival en el concurs que va quedar en segon lloc va decidir actuar per compte propi i per despit contra el govern autonòmic i els seus màxims responsables creant una unitat d’espies que van elaborar dossiers i van seguir polítics del PP. Un cop recopil.lada la informació la van posar en mans de Francisco Granados, conseller del Govern, secretari general del PP regional i enemistat frontalment amb Ignacio González. Granados va administrar la informació durant mesos i finalment va saltar a les pàgines de el diari El País just quan s’enfilava la operació perquè Ignacio González fes al salt a la presidència de Caja Madrid”. Ara Granados no pot ser destituït perquè té massa poder en el PP de Madrid que és una organització que està morint d’èxit i acumulació de poder.

De com buscar-se sol la desventura

Primera setmana de Ple i Comissions al Congrés dels Diputats i al Senat després de les eleccions de l’1 de març. El govern espanyol s’ha quedat instal·lat en una situació d’una extremada debilitat política, quina cosa no és bona mai però menys en un moment de crisi econòmica. I ha estat el president del Govern espanyol el que ha portat i ha deixat portar les coses fins a aquesta situació. Primera setmana de demostració de com un president es pot buscar sol la desventura. Oficialment el grup socialista ha perdut cinc votacions aquesta setmana però també és cert que molts cops ha canviat el sentit del seu vot en l’últim moment per no perdre moltes més votacions. El PNB a l’oposició i lògicament dolguts pel pacte PSOE-PP al país Basc. I CiU? Més enllà dels afalacs que rebem des de les files socialistes, ens és molt difícil lliurar confiança parlamentària al govern socialista per dos motius. El primer i més important és que no és un govern que tingui les idees clares per pilotar amb solvència aquest moment de crisi. En segon lloc, és una dada del tot rellevant que el partit socialista envia als partits nacionalistes a l’oposició a Euskadi i a Catalunya, amb les aliances més extremes (PP i ERC). L’1 de gener de 2010 Espanya assumirà la presidència semestral de la Unió Europea. Zapatero és el màxim i quasi solitari responsable d’aquesta situació. No he trobat ningú, ningú, al partit socialista que m’hagi donat una explicació raonada dels moviments que han conduït al PSOE a aquesta debilitat parlamentària.

Oratòria i idees clares

Una diputada de veu estrident i dedicada, des de fa anys, a temes de pensions diu aquesta setmana des de la tribuna del Congrés: “Es hora de cojer el timón y conducir el coche!”. Amb aquestes idees, no és estrany que ens hi fem malt pels revolts de la crisi econòmica.

Líquids als avions

El vicepresident de la Comissió Europea i comissari europeu de Transports, Antonio Tajani, ha anunciat que a partir d’octubre de 2010, i potser una mica abans, s’aixecarà la restricció de portar líquids de més de 100 ml. En l’equipatge de mà dels avions. Els aparells de raig X ja s’han sofisticat prou per detectar els explosius sense haver de patir els controls abusius i el suplici que és passar un control d’aeroport. Amb aquesta notícia entra en crisi un dels col·lectius que, salvant honorables excepcions, més fatxenderia ha exhibit en els últims anys: el servei privat de seguretat dels controls dels aeroports. N’hi ha per escriure’n un llibre del tracte infringit per alguns d’aquests nous guardians de la seguretat. Aquesta és la notícia de la setmana, sense cap mena de dubte.

Arguments per les europees

Ara que queden uns 90 dies per les eleccions europees, s’ha de començar a dir que no només el que és suposadament dolent ve d’Europa (idea molt difosa per governs irresponsables). El telèfon únic de serveis 012 és una iniciativa comunitària, els programes d’estudis universitaris a l’estranger Erasmus és una iniciativa comunitària (i alguns estudiants que se n’aprofiten no ho saben) però és que més del 75% de la normativa que ens regula té un origen comunitari. I no és important elegir un Parlament Europeu que legisla o controla en totes aquestes matèries?

Veneçuela

M’he reunit amb un grup d’advocats i professors universitaris veneçolans que m’han explicat la deriva dictatorial del règim d’Húgo Chávez. També qui arriba per mètodes democràtics al poder pot corrompre el sistema democràtic fins a convertir-lo en un règim totalitari (així va succeir en l’Alemanya dels anys 30 del segle passat). A Veneçuela hi ha presos polítics i un sistema de control social i de terror. Al Palau presidencial de Caracas hi treballen alguns exdirigents i exdiputats espanyols.

400 diputats?

La comissió d’estudi de la reforma electoral, de la qual formo part, torna a caminar cap a un mínim comú denominador de reformes a escometre. Una que planteja Izquierda Unida i UPyD és incrementar de 350 a 400 diputats el Congrés. S’elegirien 50 diputats més entre les restes dels vots dels partits en una circumscripció única estatal. Em venen molts arguments al cap per oposar-m’hi. Però n’hi ha un de molt senzill: en el moment econòmic actual, convé incrementar en 50 diputats més el pressupost del Parlament?

On és el català a Renfe?

Per què puc comprar en castellà i anglès els bitllets de Renfe en la seva pàgina web i no pas en català, basc o gallec?