La respectable economia italiana...

Els diaris porten la notícia que l’empresa italiana Fiat després de comprar la marca nord-americana Chrysler ha posat els ulls i la intenció en l’empresa alemanya Opel. Vol comprar Opel. Fa anys Fiat va ser una empresa pública italiana fortament subvencionada per l’Estat. Fa pocs mesos el president del Govern espanyol treia pit dient que l’economia espanyola estava a un pas imminent de passar l’economia italiana. I també va dir que per això Sílvio Berlusconi estava deprimit. De fet, Berlusconi continuava amb les seves velinas i els seus càlculs de la política que tan agrada i es vota a Itàlia. El que succeeix és que els Estats ja no són el que eren i que una empresa sanejada i ben portada des d’Itàlia pot engolir una empresa americana i una d’alemanya. Itàlia sobreviu més bé a aquesta crisi que Espanya. La Itàlia que treballa està plena d’unes empreses familiars semblants a les catalanes de quan aquí encara no ens havia entrar la febre del totxo i l’acomplexament sense motiu cap al diner fàcil que es feia en el Gran Madrid. Més bé que ens aniria si miréssim més enfora.

Dos per un

Dimecres al matí. La nova ministra de cultura, Ángeles González-Sinde, ha vingut per primer cop al parlament, del que ha fugit durant tres setmanes, per respondre a una interpel·lació en el Ple. Em fan notar que a la tribuna d’invitats hi ha el director general Ignasi Guardans, militant de Convergència i exeurodiputat. Un diputat socialista català flegmàtic em diu: “Aquesta ministra de cultura encara no s’ha fet la idea que ella mateixa ha nomenat un altre ministre de cultura. Temps al temps...”.

Doble vara de medir?

El president del Govern espanyol ha vingut a l’Assemblea parlamentària del Consell d’Europa i ens ha dit literalment: “Las mujeres en política en general dan buen resultado”. Com qui parla del resultat d’un cotxe o d’una nevera...alguns diaris han criticat la frase però penso el que s’hauria arribat a escriure i caricaturitzar si aquesta frase l’hagués dit algun altre dirigent polític. Certament Zapatero, que aquesta setmana ha perdut la seva primera votació parlamentària, ha fet el primer govern amb més dones que homes. En el primer govern de Felipe González hi havia zero dones. Els temps han canviat, per fortuna.

L'era de l'austeritat

El líder dels Torys britànics ho té tot de cara per ser el nou primer ministre del 10 de Downing Street. Gordon Brown no aixeca cap. El diumenge passat David Cameron va fer un discurs de fons parlant que si ell governa ho farà sense enganyar els ciutadans: prometent una era d’austeritat pública i de més eficàcia més que no pas de més despesa pública. I el discurs ha estat ben acceptat per la opinió pública. Vull dir que enlloc està escrit que per mantenir-se al poder s’hagin de prometre 400 euros per cap – per Emílo Botín i el jardiner d’Emílio Botín- ni prometre més despesa pública. Els liberals-demòcrates britànics i alemanys, els socis europeus, també prometen austeritat i racionalitat en l’administració pública i les enquestes els somriuen. El 12 i 13 de maig en el debat de política general en el Congrés dels Diputats veurem si encara es practica aquesta política zen de negar l’evidència i relaxar amb mesures-pedaç o es fa pedagogia explicant que el futur serà diferent i que en l’era de l’austeritat també podem aspirar a viure raonablement bé amb menys.

Canvi de govern. 34 ministres en cinc anys.

34 ministres en cinc anys pelats de Govern de José-Luís Rodríguez—Zapatero. Jordi Pujol en va tenir 50 i llargs en 23 anys de govern. Rosa Domènech diu: “Zapatero s’abriga” i és una bona manera d’explicar aquest nou govern més ple que cap altre del “ferro” del socialisme d’avui i d’ahir. Del d’avui perquè el president i el vice-secretari general del PSOE estan al govern. Del d’ahir perquè el felipisme torna a seure al Consell de Ministres. Amb gran preocupació de la nova “banqueta” del socialisme que no ha arribat al govern. Ni un (Antonio Hernando, David Vegara...). El felipisme s’expressa així al govern d’avui: Fernández de la Vega era secretaria d’Estat amb Felipe González, Elena Salgado ho va ser tot en el sottogoverno del felipisme i està molt ben embolcallada pels màxims factòtums del socialisme d’aleshores. Manuel Chaves era ministre quan jo tenia 13 anys i era estudiant de setè d’Educació General Bàsica. I Alfredo Pérez Rubalcava continua allí, com ahir, abans d’ahir i demà passat...si segueix les passes del seu inconfessablement seguit Fouché. Recordo avui les paraules d’un històric del socialisme espanyol, encara avui en actiu i en posició influent: “Este chico no tiene columna vertebral”. Em venen al cap aquestes paraules perquè només així es pot explicar aquesta política basada en la sortida endavant i el xut a corner. Zapatero ha guanyat dues eleccions per l’aliança dels descontents amb el Partit Popular, han estat dues sindicacions de vots de la contra. I en el vot sumat dels descontents, s’han de satisfer els extrems més antagònics: Iraq, negociació amb ETA, estatuts, memòria històrica, anticlericalisme, 400 euros antisocialdemòcrates, l’Espanya plural i l’Espanya del final de les “reivindicacions autonòmiques”...No sé perquè ha fet un canvi de govern abans d’unes eleccions europees que es presenten difícils pel govern. Perquè si els socialistes no les guanyen, el diferencial de la novetat governamental salta. Però ja renuncio a entendre més coses perquè tampoc he entès en termes de racional estabilitat política el pacte PSE-PP. Regatejar tan a curt no es fer política ni establir un horitzó de modernització, com van fer Jordi Pujol i Felipe González, com faran nous governants.

Hostal París, Sant Hilari Sacalm

A Sant Hilari Sacalm el divendres a la nit. Hem anat a veure el Via Crucis Vivent. I hem fet parada a l’Hostal Paris del carrer rectoria on les germanes Rosa Maria i Mari Carbonell (gravades com les Mary’s en el meu mòbil) ens han ofert un sopar suculent i copiós. Hem vist una caiguda des del balcó de l’Hostal. Al balcó del costat, la senyora Comas de Terrassa, que fa trenta anys que estiueixa a l’hotel. El temps s’ha parat, a bé, tot és molt bo i reposat. El dinamisme i el gust per les coses ben fetes fan rebrotar la confiança que trobem en tants llocs del país. Veiem l’última estació sota una pluja fina. Eclosió d’una felicitat continguda, d’un món que passa ràpid pel nostre cap,

El carrer dels cargols de Verges

El senyor Enric Perich i tota la seva família han tingut l’amabilitat d’obrir-nos les portes de la seva casa en el carrer del Cargols –carrer d’Orient- de Verges per veure, des d’una posició extraordinària, la processó pel carrer més estret i màgic. Cada família es fa responsable de col·locar en la façana de la seva casa dues fileres de cargols fixats amb cendra molla i que cremen el ble amb oli sobrant de fer bunyols. El ble dura el que dura el pas de la processó. La Dansa de la Mort ens recorda algunes coses bàsiques de la vida en un silenci que alenteix el temps de la societat líquida i allunya les coses de la societat postmoderna. El ble dura el que dura... i la vida. Aquests dies que pobles sencers s’aboquen a les manifestacions religioses de Setmana Santa reafirmo un dels aprenentatges d’haver conegut alguns replecs del món: no hi ha cap societat sense espiritualitat. Ni una. Després es viu com es viu i es creu com es creu...però la transcendència està en la base cultural de totes les societats. A la casa del carrer dels cargols he pogut parlar amb la senyora Maria Sot i Cortada que està a punt de complir 94 anys, té una lucidesa extraordinària, una vida llarga i intensa i una pell molt i molt fina.

Rodalies: tard i insuficient. Per què no?

Fa més de tres anys, el març de 2006, en els despatxos del Govern en el Congrés dels Diputats, es va pactar incloure el traspàs dels trens de Rodalies en el nou Estatut. El traspàs que Magdalena Álvarez mantenia congelat per instruccions de la “superioridad” ara es farà efectiu en qüestió de mesos amb gran desplegament propagandístic del ministre José Blanco (que veurem com farà tantes accions de les que foren criticades a Álvarez-Cascos, dos homes de l’aparell). Que es compleixi la llei, encara que sigui tard i per guanyar temps i simpaties en una Catalunya desconfiada pel finançament i la imminent sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Però el govern català s’hauria de plantar i negociar un traspàs que inclogui també els trens de mitja distància, els trens fins a Girona-Figueres i fins a Tarragona, Ripoll...perquè hem de continuar patint un servei tan nefast els que estem a “mitja distància” de Barcelona. Tots els trens amb origen i destí a Catalunya, traspassats per ser gestionats millor.

Ángeles González-Sinde i les llengües

Afirmava la nova ministra de Cultura Ángeles González-Sinde el 7 de juliol de 2008 en una entrevista a El País a propòsit d’una enquesta sobre les simpaties davant el “Manifiesto por una lengua común” impulsat per gent propera a UPyD i una certa premsa de Madrid: “Me temo que el castellano se encuentra marginado en algunas comunidades. Hay comunidades donde los niños saben desenvolverse sólo en su lengua materna”. Em sembla que laministra apunta fora de test. Però he estat el primer parlamentari a exercir el dret a formular-li una pregunta parlamentària perquè manifesti si manté el que va afirmar fa menys d’un any.

Toses i Ildefons Cerdà

Conversa amb Josep Maria Oliveras, fill de Salt, responsable de relacions institucionals del Institut Cerdà. M’explica el que no sabia: Ildefons Cerdà tan conegut per haver dissenyat l’eixample de Barcelona també va ser, per poc menys d’un any, l’enginyer en cap de camins, canals i ports de la Diputació de Girona. I va ser durant els seus mesos de responsabilitats a la diputació que va dissenyar el traçat de la carretera de Toses, que comunica Ribes de Freser amb la Cerdanya. Des d’aleshores, i amb algunes millores, el traçat és el mateix. I el projecte del túnel de Toses dorm el son dels justos.