Les reformes prenen forma

M’arriba a les mans la llei electoral que regirà les eleccions parlamentàries de Tunísia el 24 de juliol. La llei contempla la paritat home-dona en les llistes electorals. Quelcom impensable fa mig any en un país del món àrab. No formo part dels pessimistes que pensen que democràcia i món àrab són incompatibles. Per primer cop s’ha fet una revolució en el món àrab que no ha estat ni en nom d’un Déu ni d’una religió.

Les Naus Burés d'Anglès

Dissabte 7 de maig. Visita electoral a Anglès i retorn a les Naus Burés. Fa uns anys vaig visitar les Naus Burés semiabandonades i amb una maquinària molt apreciada per tots els enginyers i especialistes en arqueologia industrial. Unes instal·lacions abandonades i unes màquines en perill de degradació. Ara he tornat a veure les màquines de la Burés absolutament rehabilitades, engrassades i en ple funcionament. Alguna cosa hi vaig ajudar amb 200.000 mil euros dels Pressupostos Generals de l’Estat a través d’una esmena del Grup Parlamentari.

Si tenen oportunitat, visitin les Naus Burés d’Anglès. Una joia. De mica en mica es va recuperant la memòria d’un passat esplèndid des d’un punt de vista tècnic i febril. A l’entrada de la Nau, hi ha una reproducció de la fàbrica amb un dibuix dels anys vint d’una bellesa i una perspectiva digna de ser reproduïda. I també va tornant el record de Remedios Vara, nascuda a Anglès, artista global de renom universal i gran reputació a Mèxic. Zoé Valdes va escriure un gran llibre sobre Remedios Vara i la seva visita a Anglès la va corprendre. Recons riquíssims d’un país intens. Aquest diumenge, aplec de Santa Bàrbara.

Manel

Divendres a la tarda-vespre. Jordi Pujol, 80 anys, comenta a Olot Televisió que ara escolta les músiques i les lletres dels Amics de les Arts i de Manel i que queda meravellat que hi hagi una nova generació de músics catalans amb aquesta sensibilitat. Manel ha aconseguit ser el grup o cantautor en català que ha venut més CD a tot Espanya.

Aquesta setmana Pujol ha organitzat en el seu Centre d'Estudis un col·loqui amb Amics de les Arts i Gerard Quintana per parlar d'aquest nou fenomen de la música en català. Passejant pel carrer Major parlem de les lletres de Manel. Pujol, 80 anys, jove amb una curiositat infinita... i parlem del soldadet de plom i d'unes lletres més intimistes d'una generació que no vol patir més del compte ni prendre mal... que estima i guarda els records en una capseta, que ha vist com han viscut els pares i que ara, a la seva manera, volen viure sense por a estimar i amb un gran respecte per tots els glops de vida viscuts....("Amor meu, sempre hi seré, amor meu, com ho dubtaves?").

Els 6 quilòmetres de la N-II

M'he trobat una noia pel carrer, contenta, que m'ha felicitat per l'anunci de la licitació dels 6 quilòmetres de la N-II i m'ha dit: "Te n'has sortit, felicitats". Jo li he dit que em semblava poc i que havíem de continuar lluitant pels més de 100 quilòmetres de la N-II al seu pas per les comarques gironines. Però com que estava contenta, no l'he volgut despistar.

Els socialistes diran que ells han fet una feina "callada" i que CiU ha fet una feina "sorollosa". Sense posar la N-II en el debat parlamentari del Congrés i convertir-lo en mosca darrere l'orella del ministre de Foment, estic més que convençut que no s'hauria produït l'anunci dels 6 quilòmetres d'autovia les obres de la qual han estat abandonades durant dos anys. A 22 dies de les municipals i a nou mesos ( a tot estirar) de les eleccions generals els socialistes, que en el programa electoral de 2008 van escriure que el 2012 tots els trams de la N-II estarien desdoblats o en obres... havien de fer un pas (petit) per evitar al màxim el ridícul circular.

També es digne de ser assenyalat que hi ha un socialisme gironí entornasolat que durant quinze anys ha declinat exercir influència real a Madrid i que ara un diputat ha pogut més que un exconseller de política territorial. A la noia que em va felicitar ( el gironí és un ciutadà agraït amb massa poc!) no l'hi vaig voler assenyalar que pràcticament es fixarà el cartell del inici de les obres i els cartells electorals de les eleccions generals amb poques setmanes de diferència. No pot ser que una obra com aquesta estigui sotmesa a les urgències i les batzegades electorals. Molt poc europeu, molt meridional.

Incògnita resolta?

Divendres 29 d'abril. Pont aeri de l'hora de dinar. En el control de seguretat em trobo amb un polític català de primera línia ja retirat. En una hora i mitja, parlem de tot, també del moment polític actual. Ell, que parla i conversa, amb el vell felipisme, em trasllada la idea que Rubalcaba i Chacón ja han arribat a un acord per ser el número 1 i 2 respectivament de la llista de Madrid i, així, evitar les eleccions primàries dintre del PSOE (a l'espera de qualsevol espontani que es podria presentar amb els avals suficients).

Deixo apuntada la informació perquè si així es confirma precipitaria l'elecció de nou cartell socialista al juny i debat de política general el juliol. Aquesta opció tindria el seu què. Per primer cop una militant del PSC seria candidata per Madrid: això podria explicar, en bona mesura, per què Chacón no fa actes electorals a Catalunya. Aquesta decisió també deixaria el PSC més desacomplexadament lligat al PSOE i amb l'anomenat sector catalanista ferit de mort. Aquest és el pensament dominant entre les noves generacions del partit. Chacón és la militant socialista que va firmar un article a El País amb Felipe González on manifestava que la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut era "satisfactòria". El socialisme català, en un cruïlla històrica i una mica "lost in translation".

El PNB i els pressupostos

Fa unes poques setmanes me les vaig tenir en una tertúlia de RNE amb els diputats del PSOE i el PP que començaven a dir que era indispensable la il·legalització de Sortu, ara Bildu, la nova oferta electoral de l'esquerra independentista basca. Els vaig dir que tant de bo que algun dia fos possible una opció política que repudiés de veres el terrorisme i que representés els entre 90 mil i 150 mil votants que tenen de base electoral. I els vaig dir que havíem fet una llei, la llei de partits, perquè fossin els tribunals i no pas els polítics els que prenguessin la decisió.

Si vull ser coherent amb aquesta línea argumental, també em sembla malament que el PNB condicioni el suport als pressupostos generals de l'Estat del 2012 a la no il·legalització de Bildu. Això és tant com dir que els tribunals no hi tenen cap paper i que tot depèn d'actes graciables del govern. Amb aquest anunci, el PNB s'allunya, de moment, ( el laberint basc és molt ric en matisos) del suport als pressupostos de 2012.

Hi ha una clau interna que no s'ha explicat aquests dies. A finals d'aquest any el PNB elegirà el candidat a lehendakari per a les eleccions basques de març de 2013. Un candidat en ferm, jo crec que el millor, és Josu Erkoreka. Segurament l'amic Erkoreka no pot aparèixer com l'avalador dels comptes dels últims mesos de Zapatero mentre competeix dintre del seu partit (amb formes de competició sempre molt suaus) per ser el líder electoral del nacionalisme basc que ho té més aviat fàcil per tornar al govern quatre anys després del viatge a l'oposició.

P.S. Aleshores, l'interès del PSOE es tornaria a centrar en CiU. De moment, les coses van molt malament, amb l'incompliment del pagament del que ens deuen del Fons de Competitivitat. Després, hi ha valorar els pros i contres d'un suport. El traspàs dels aeroports i el pagament dels deutes considero que seria uns elements per començar a parlar. El pacte fiscal és matèria d'un debat d'investidura i de la següent legislatura. Apunts d'idees per meditar el setembre.

15 dies de campanya

Cada dia estic més satisfet d'haver participat en la decisió de la ponència de la reforma de la llei electoral que va limitar als quinze dies estrictes de campanya la propaganda electoral. No tothom ho compleix (alguna candidata gironina, per exemple) però a trets generals, sí que ha fet que en aquesta precampanya els candidats els haguem sentit més nítidament amb propostes de governació i sense el soroll de la publicitat, les cançons de campanya i les fotos que ja estaran als carrers a partir de divendres que ve. Quinze dies concentrats de campanya i netament diferenciats de la precampanya. Això per ara les municipals i per totes les eleccions que vindran. Una bona decisió.

La vigència de Josep Pla i el pacte fiscal

30 anys- 23 d’abril de 2011. Avui fa trenta anys que Josep Pla va morir al seu Mas de Llofriu. El matí, hem anat a Palafrugell a la lectura continuada de l’obra completa de Josep Pla que des de fa uns anys es realitza al Teatre Municipal de la localitat. Aquest any la lectura era la del llibre “Barcelona, una discussió entranyable”. M’ha tocat un fragment referit al Passeig de Gràcia. A la tarda, hem anat al cementiri de Llofriu a dipositar una rosa a la tomba de l’escriptor. Aquests dies rellegeixo les cròniques parlamentàries de Josep Pla durant la discussió de l’Estatut del 1932. Aquest llibre el vaig regalar al president Artur Mas el 2006 durant la discussió de l’Estatut vigent a les Corts espanyoles. La seva lectura sempre és recomanable. I vigent.

Semblances- El finançament i els drets nacionals van ser els esculls insalvables que va trobar l'Estatut del 1932 al Parlament espanyol, segons les cròniques parlamentàries de Josep Pla.
Han passat una mica més de 75 anys i poca cosa ha canviat. El clima amb què va ser rebut a Madrid l'Estatut català de 2006 és calcat del que va patir el de Núria. Les cròniques parlamentàries que Pla va publicar a La Veu de Catalunya no deixen espai al dubte. La història es repeteix.
Hi ha moltes coincidències de partida entre l'Estatut d'ara i el del 1932. El pacte de Sant Sebastià que va obrir les portes a aquell Estatut tindria a veure amb el pacte de Santillana del Mar. L'esquerra també governava Espanya i el text de Núria ja es va rebaixar a Catalunya per fer-lo passable a les Corts Generals. Però la coincidència plena és dóna en el recel de les Espanyes a cedir diners tributaris i en la qüestió nacional. Llegir el volum número 40 de l'Obra completa de Josep Pla (Destino) hauria de ser una obligació terapèutica per als diputats catalans a Madrid.
La proclamació de la República el 14 d'abril del 1931 va obrir totes les portes a l'Estatut català, que es va començar a preparar en un ambient eufòric. Però les forces vives de Madrid i els diaris ja van llançar de seguida els seus crits d'alerta. El 5 de maig Pla ja feia una crònica en què advertia que "els esdeveniments de Catalunya són mirats a Madrid, i en general a tota la Península, amb una aprensió notòria". Uns dies després ja clamava per la discreció i deia que no s'empressin arguments relacionats amb el separatisme "perquè fan molt de mal". Però la qüestió més punyent que va sortir de seguida va ser la dels diners. D'una conferència que el català Vidal i Guardiola va fer a Madrid el 19 de maig, Pla en va recollir una cita que ressaltava que els castellans deien "vosaltres us considereu políticament explotats, però de fet els explotats per vosaltres som nosaltres".
Davant d'aquesta contradicció, Vidal va reclamar "una investigació objectiva de les relacions econòmiques entre Catalunya i la resta d'Espanya". És a dir, que es fes pública una balança fiscal creïble, cosa que mai no es va fer. No us sona, aquesta música?

L’excitació de Madrid- L'Estatut es va començar a discutir a Catalunya i el periodista Pla va notar a Madrid el interès creixent dels diaris i les tertúlies. Pla no va dubtar a dir el 24 de maig que "donat el panorama general, l'Estatut de Catalunya serà el cavall de batalla de les Corts Constituents". I tant que ho va ser: les seves cròniques reflecteixen que el grau d'autonomia que pogués tenir Catalunya crispava de valent els ànims a Madrid. Va desconcertar molt a Pla la reacció a una conferència del comunista Maurín a l'Ateneu de Madrid el juny del 1931, quan el públic li "acceptà la destrucció de tot" però va haver de rectificar quan "parlà de la destrucció de la unitat de la pàtria". Aquí "féu marxa enrere" tot dient que "el que havia volgut dir era que s'havia d'anar al separatisme per crear una unitat superior posteriorment".
Després que el poble català aprovés l'Estatut el 2 d'agost del 1931, ja rebaixat respecte al que havia sortit de Núria, Pla exposava el dia 14 que "tot l'interès polític s'haurà concentrat en la qüestió catalana i concretament en l'Estatut aprovat i referendat pel poble de Catalunya... El que sembla certíssim és que serà discutida àmpliament la part de l'Estatut que fa referència a la Hisenda". Els diners una altra vegada. Dos dies després, quan Macià va anar a Madrid a lliurar el text estatutari, Pla assenyalava en la seva crònica que hi havia acord entre la part catalana i l'espanyola a constatar que "aquesta fracció de l'Estatut [l'econòmica] no ha estat ni suficientment estudiada ni prou compresa". Malgrat tot, Macià es va reunir amb Lerroux, que li va confirmar que ell "no pensa fer cap política antiautonòmica".

La qüestió dels diners- A Catalunya hi havia optimisme quan Pla ja advertia als catalans el 18 de setembre que "la classe dominant a Catalunya ha cregut sempre que la Constitució espanyola seria federal, i en aquest punt s'ha equivocat absolutament". Més coincidències amb el moment actual: el 25 de setembre el periodista matisava: "Jo no vull pas dir que l'Estatut, més o menys modificat, amb més o menys concessions econòmiques, no s'aprovi. El que dic simplement és que treure el carro endavant, costa molt". Tot estava prou encallat, perquè "mentre els diputats catalans han jugat net..., la política del govern provisional respecte a Catalunya és plena de giragonses i d'equívocs". Poc després, Pla recalcava que "La qüestió de Catalunya ha donat lloc als debats més violents, més sentits, més espontàniament vibrants que han tingut lloc en aquestes Corts".
Va ser un redactor d'El Sol qui va fer obrir els ulls a Pla quan va publicar la primícia que en els debats "va cediendo la idea primitiva de entregar los tributos directos a la Generalidad y se busca un procedimiento de cesión de recursos acaso más empírico, pero que no representa para el Estado la enajenación de resortes especiales para su política financiera". Poc temps després l'Estatut s'aprovava... sense la cessió de tributs.El balanç de la seva aplicació el va fer Pla en una crònica del 25 d'octubre del 1933: "Tenim autonomia, però és una autonomia de paper. De diners, encara no n'hem vist cap. El traspàs de serveis a la Generalitat està acabat en una part... però la valoració dels traspassos no la tenim... Hem fet, doncs, tota la comèdia de la política, però encara ens hem d'acarar amb el problema més viu de tots... el dels diners". Ara tenim corresponsabilitat fiscal i més autonomia en la nostra hisenda que la de l’Estatut de 1932 (a vegades idealitzat, “una autonomia de paper” escrivia Pla). Però una “solidaritat” que representa cada any entre el 8% i el 10% del nostre PIB, llastra greument la nostra capacitat d’aixecar el vol en una recuperació econòmica que cada dia ens ha de fer dependre menys de la dinàmica econòmica de la resta de l’Estat. El Pacte fiscal, el següent gran repte. Un tema ja apuntat per el tants cops vigent Josep Pla.

Quants municipis?

Dimecres 13 d’abril. Madrid. Els portaveus de la Comissió d’Exteriors rebem una delegació d’alts càrrecs de Brasil- alcaldes, diputats, magistrats del tribunal constitucional...- parlem de temes polítics i econòmics entre una economia emergent (7’5% de creixement del PIB de Brasil el 2010) i una economia espanyola amb problemes (però aquesta setmana allunyada dels pitjors auguris i amb senyals de recuperació). Els alts càrrecs de Brasil, 193’2 milions d’habitants, el 2’8% de la població mundial, ens comuniquen que el seu país té uns 5.000 municipis. Ens pregunten quants en té Espanya. Cares de circumstàncies: quasi 9.000, que elegiran una ingent quantitat de càrrecs locals el 22 de maig. Jo crec que es podria racionalitzar el mapa municipal. Però aquesta és una opinió personal...

Fre als trànsfugues

Dilluns passat s’acabà el termini per presentar llistes electorals a les eleccions municipals del 22 de maig. Amb la reforma de la llei electoral que va entrar en vigor el mes de gener serà impossible canviar alcaldies i majories amb els vots de regidors trànsfugues. Això ho han de tenir molt present els partits a l’hora de confeccionar les llistes, els escollits a l’hora de conformar una majoria de govern i, sobretot, els ciutadans a l’hora de votar. Els trànsfugues quedaran “químicament” anul·lats per canviar majories però si no s’escullen governs amb majories fortes, un municipi amb trànsfugues pot ser més ingovernable durant els quatre anys.