Un any civilitzat

El 13 de juny farà un any que es van celebrar eleccions a Bèlgica després de la caiguda del govern l’abril de 2010. Bèlgica porta, doncs, més d’un any amb un govern en funcions. Que administra els afers ordinaris. Una mena de govern de guaret. I Bèlgica ha crescut més d’un 2% el seu PIB en l’últim any. I les coses de l’administració del dia a dia funcionen de forma civilitzada. És clar que no patrocino els governs en precari. Però el cas belga ens ha d’invitar a reflexionar sobre com és possible governar bé sense emprenyar.

Ara fa un any, tot va canviar

El 12 de maig va fer un any que el president del Govern, Rodríguez-Zapatero, va pujar a la tribuna del Congrés dels Diputats per comunicar, en 25 minuts, que la situació econòmica era extremadament delicada i que es proposava retallar despesa per evitar una intervenció. El 7 de maig va ser el dia horrible en que els ministres d’economia de la UE van calibrar la intervenció de l’economia espanyola. La vicepresidenta Salgado va procedir a unes retallades de gran calat però, sobretot, va centrifugar el dèficit a les Comunitats Autònomes, les grans prestadores de serveis: Educació, Sanitat i a Catalunya també policia i presons. Un any després, el Fons Monetari Internacional ha fet oficial que Espanya ha passat de ser la 8ena a la 12ena economia del món i que no preveu creació d’ocupació de qualitat fins el 2017. Aquesta és la situació. I que ell 22 de maig els socialistes tindran un correctiu a les urnes forma part de la seqüència d’una governació que, enfilada en la cresta de la bombolla immobiliària, ens va fer creure que podíem viure per sobre de les nostres possibilitats. Ara, és el tornar a començar. El que ja ha fet Catalunya amb mesos d’avantatge i rigor. El que faran molts després del 22 de maig. El que haurà de fer un govern que d’aquí a un any tindrà nou president.

Què fer a "El Valle de los Caidos?"

Dimecres 4 de maig. Comissió Constitucional. Compareixença del vicepresident primer Pérez-Rubalcaba, per informar de l’aplicació de la llei de memòria històrica. Ens informa que al Valle de los Caídos hi ha uns 33.000 cadàvers impossibles d’exhumar perquè s’han barrejat els ossaris. D’aquests 33 mil, 21 mil estan identificats. Els governadors civils tenien instruccions d’enviar al Valle de los Caídos als “Caidos por Diós y por la patria” de cada província. Però també hi ha republicans enterrats. De fet, Rubalcaba ens recorda que hi ha dos cadàvers clarament identificats: Francisco Franco i Primo de Rivera. Li pregunto si el Govern de l’Estat té voluntat d’exhumar els dos cadàvers identificats. No és una pregunta innocent. Ja n’havíem parlat. A la sortida em diu, amb somriure maliciós, que ha fet com si no hagués sentit la pregunta. El Govern ha començat contactes amb la família Franco per traslladar les restes del dictador al cementiri de El Pardo. Després, es podria fer un memorial dels morts dels dos bàndols. És difícil que un republicà vagi a recordar o resar pel seu familiar mort amb Franco allí enterrat. Què fer amb el Valle de los Caídos? El govern té algunes idees. I pocs mesos.

Els trens que funcionen i són barats!!

Dilluns 2 de maig. Un dia d’anada i tornada a Zúrich amb un bitllet a un preu molt raonable. M’elegeixen president per dos anys del Comitè Europeu d’una Fundació americana de presidents i líders demòcrates i republicans dels parlaments del Estats de la Federació. A finals de juliol els tindrem per Barcelona i Girona en la seva trobada anual europea. A l’aeroport per l’equivalent a 10’5 euros compro un bitllet que em permet utilitzar durant tot el dia els trens i els tramvies de tota la zona de Zúrich. Així arribo al centre amb 15 minuts, així em desplaço en tramvia i així torno a l’aeroport. Transport públic de qualitat i a molt bon preu. A finals d’any la Generalitat canviarà els horaris dels trens Figueres-Girona-Barcelona. Que a la pràctica vol dir millors horaris a primera hora i un últim tren de tornada més tard. Vell compromís que va adquirint forma.

La visió alemanya

Dimarts 3 de maig. Ens visita el president de la Comissió d’Afers Exteriors del parlament alemany. Sopar col·loqui molt il·lustratiu. Llàstima que coincideixi amb la segona part del Barça-Madrid. Les dues orelles al ponent i la mirada al mòbil. Alguns apunts: confusió i vergonya per l’error de l’abstenció d’Alemanya en el Consell de Seguretat a l’hora de votar la resolució 1973 pel bloqueig aeri de Líbia, atenció als moviments per la votació en el plenari de l’Assemblea General de setembre de Nacions Unides del reconeixement de l’Estat de Palestina. Ara li toca moure fitxa a Israel. Ben aviat a Washington.

Les reformes prenen forma

M’arriba a les mans la llei electoral que regirà les eleccions parlamentàries de Tunísia el 24 de juliol. La llei contempla la paritat home-dona en les llistes electorals. Quelcom impensable fa mig any en un país del món àrab. No formo part dels pessimistes que pensen que democràcia i món àrab són incompatibles. Per primer cop s’ha fet una revolució en el món àrab que no ha estat ni en nom d’un Déu ni d’una religió.

Les Naus Burés d'Anglès

Dissabte 7 de maig. Visita electoral a Anglès i retorn a les Naus Burés. Fa uns anys vaig visitar les Naus Burés semiabandonades i amb una maquinària molt apreciada per tots els enginyers i especialistes en arqueologia industrial. Unes instal·lacions abandonades i unes màquines en perill de degradació. Ara he tornat a veure les màquines de la Burés absolutament rehabilitades, engrassades i en ple funcionament. Alguna cosa hi vaig ajudar amb 200.000 mil euros dels Pressupostos Generals de l’Estat a través d’una esmena del Grup Parlamentari.

Si tenen oportunitat, visitin les Naus Burés d’Anglès. Una joia. De mica en mica es va recuperant la memòria d’un passat esplèndid des d’un punt de vista tècnic i febril. A l’entrada de la Nau, hi ha una reproducció de la fàbrica amb un dibuix dels anys vint d’una bellesa i una perspectiva digna de ser reproduïda. I també va tornant el record de Remedios Vara, nascuda a Anglès, artista global de renom universal i gran reputació a Mèxic. Zoé Valdes va escriure un gran llibre sobre Remedios Vara i la seva visita a Anglès la va corprendre. Recons riquíssims d’un país intens. Aquest diumenge, aplec de Santa Bàrbara.

Manel

Divendres a la tarda-vespre. Jordi Pujol, 80 anys, comenta a Olot Televisió que ara escolta les músiques i les lletres dels Amics de les Arts i de Manel i que queda meravellat que hi hagi una nova generació de músics catalans amb aquesta sensibilitat. Manel ha aconseguit ser el grup o cantautor en català que ha venut més CD a tot Espanya.

Aquesta setmana Pujol ha organitzat en el seu Centre d'Estudis un col·loqui amb Amics de les Arts i Gerard Quintana per parlar d'aquest nou fenomen de la música en català. Passejant pel carrer Major parlem de les lletres de Manel. Pujol, 80 anys, jove amb una curiositat infinita... i parlem del soldadet de plom i d'unes lletres més intimistes d'una generació que no vol patir més del compte ni prendre mal... que estima i guarda els records en una capseta, que ha vist com han viscut els pares i que ara, a la seva manera, volen viure sense por a estimar i amb un gran respecte per tots els glops de vida viscuts....("Amor meu, sempre hi seré, amor meu, com ho dubtaves?").

Els 6 quilòmetres de la N-II

M'he trobat una noia pel carrer, contenta, que m'ha felicitat per l'anunci de la licitació dels 6 quilòmetres de la N-II i m'ha dit: "Te n'has sortit, felicitats". Jo li he dit que em semblava poc i que havíem de continuar lluitant pels més de 100 quilòmetres de la N-II al seu pas per les comarques gironines. Però com que estava contenta, no l'he volgut despistar.

Els socialistes diran que ells han fet una feina "callada" i que CiU ha fet una feina "sorollosa". Sense posar la N-II en el debat parlamentari del Congrés i convertir-lo en mosca darrere l'orella del ministre de Foment, estic més que convençut que no s'hauria produït l'anunci dels 6 quilòmetres d'autovia les obres de la qual han estat abandonades durant dos anys. A 22 dies de les municipals i a nou mesos ( a tot estirar) de les eleccions generals els socialistes, que en el programa electoral de 2008 van escriure que el 2012 tots els trams de la N-II estarien desdoblats o en obres... havien de fer un pas (petit) per evitar al màxim el ridícul circular.

També es digne de ser assenyalat que hi ha un socialisme gironí entornasolat que durant quinze anys ha declinat exercir influència real a Madrid i que ara un diputat ha pogut més que un exconseller de política territorial. A la noia que em va felicitar ( el gironí és un ciutadà agraït amb massa poc!) no l'hi vaig voler assenyalar que pràcticament es fixarà el cartell del inici de les obres i els cartells electorals de les eleccions generals amb poques setmanes de diferència. No pot ser que una obra com aquesta estigui sotmesa a les urgències i les batzegades electorals. Molt poc europeu, molt meridional.

Incògnita resolta?

Divendres 29 d'abril. Pont aeri de l'hora de dinar. En el control de seguretat em trobo amb un polític català de primera línia ja retirat. En una hora i mitja, parlem de tot, també del moment polític actual. Ell, que parla i conversa, amb el vell felipisme, em trasllada la idea que Rubalcaba i Chacón ja han arribat a un acord per ser el número 1 i 2 respectivament de la llista de Madrid i, així, evitar les eleccions primàries dintre del PSOE (a l'espera de qualsevol espontani que es podria presentar amb els avals suficients).

Deixo apuntada la informació perquè si així es confirma precipitaria l'elecció de nou cartell socialista al juny i debat de política general el juliol. Aquesta opció tindria el seu què. Per primer cop una militant del PSC seria candidata per Madrid: això podria explicar, en bona mesura, per què Chacón no fa actes electorals a Catalunya. Aquesta decisió també deixaria el PSC més desacomplexadament lligat al PSOE i amb l'anomenat sector catalanista ferit de mort. Aquest és el pensament dominant entre les noves generacions del partit. Chacón és la militant socialista que va firmar un article a El País amb Felipe González on manifestava que la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut era "satisfactòria". El socialisme català, en un cruïlla històrica i una mica "lost in translation".