La política espectacle

M’agrada la política i crec que, ben feta, té moltes coses de bé. La política és indispensable. Però em repela la política espectacle. I també la política impúdica. M’agrada la política del debat de les idees i de la transformació de la realitat. Això es porta o no es porta en les venes dels candidats. Aquesta setmana una candidata a l’alcaldia de Màlaga ha anunciat el seu embaràs en ple míting. I aquests dies és fàcil escoltar amb tota impunitat algun candidat mentint. Sobre coses de Girona, per exemple, no es pot ser socialista i defensar el traspàs de l’aeroport o dir que el proper mandat serà el del soterrament del tren convencional i l’enderrocament del viaducte si s’escolta el que diuen i sostenen els mateixos socialistes al Congrés dels Diputats.

PSC: sense novetats

Ja ho va dir tot Ernest Maragall, Jordi Hereu, José Antonio Donaire (exdiputat del PSC per Girona), i el corrent Nou Cicle: no s’entén que els diputats del PSC votessin en contra al Congrés del que van votar els seus col·legues a favor al Senat i del que van sostenir en el Parlament català. En referència al 1.450 milions d’euros del Fons de Competitivitat que el Govern central va transferir de bestreta el 2009 i el 2010 i que no ho vol fer el 2011. No cal afegir-hi gaire res més. Sense novetats i en la tònica dels últims 25 anys. No es pot governar amb eficàcia Catalunya sense Grup Parlamentari propi al Congrés.

Síria

Els que es van oposar a la intervenció militar a Líbia ho van fer sostenint que s’aplicava una doble vara de mesurar segons els Estats. En aquell moment no era cert. A Líbia es va començar a intervenir quan Moammar al-Gaddafi ja havia bombardejat i mort entre 6.000 i 10.000 civils. Massa tard. A Síria ja han mort més de 850 civils reprimits pel règim totalitari. O les coses evolucionen a bé a Síria o serà l’hora de no aplicar, ara sí, dobles vares de mesurar.

Mesures de racionalitat

Aquests dies de campanya vaig de municipi en municipi fent costat als nostres candidats. Estem en ple bullici. I m’agrada haver escoltat propostes carregades de sentit comú en la línea de mancomunar serveis i fer estalvi. M’ha agradat escoltar els candidats de la meva força política a Palamós, Calonge, Platja d’Aro i Sant Feliu de Guíxols en un acte conjunt proposant compartir i integrar serveis. M’ha agradat escoltar els candidats de Quart i Fornells de la Selva proposant compartir policia municipal. O hi posem racionalitat o ens racionalitzaran. A Grècia, ara fa un any, van suprimir per llei dos terceres parts dels municipis i a Portugal tancaran la meitat dels ajuntaments. Que quedi clar que això no és el que proposo per Catalunya. Potser sí per les dues Castelles que elles soles tenen la meitat dels municipis d’Espanya.

La recuperació

En aquesta península alguns continuen en una llarga becaina després de quinze anys de festa mentre a Catalunya hem començat el sanejament del dèficit del 10% per posar les bases de la recuperació. Alemanya i França ja creixen en escenari post-crisi. Hem de voler ser com França i Alemanya perquè la recuperació espanyola va per llarg. Catalunya ha de fer dependre menys la seva economia de la balança comercial amb la resta de l’Estat i incrementar l’exportació (un 14% més el primer trimestre d’aquest any). Així començarà més aviat la recuperació econòmica. I podrem fer més coses de nivell, un cop resolt el pacte fiscal. I tornarà l’enveja entre territoris. Però si l’enveja és humana i a vegades inevitable, també és malsana.

Un any civilitzat

El 13 de juny farà un any que es van celebrar eleccions a Bèlgica després de la caiguda del govern l’abril de 2010. Bèlgica porta, doncs, més d’un any amb un govern en funcions. Que administra els afers ordinaris. Una mena de govern de guaret. I Bèlgica ha crescut més d’un 2% el seu PIB en l’últim any. I les coses de l’administració del dia a dia funcionen de forma civilitzada. És clar que no patrocino els governs en precari. Però el cas belga ens ha d’invitar a reflexionar sobre com és possible governar bé sense emprenyar.

Ara fa un any, tot va canviar

El 12 de maig va fer un any que el president del Govern, Rodríguez-Zapatero, va pujar a la tribuna del Congrés dels Diputats per comunicar, en 25 minuts, que la situació econòmica era extremadament delicada i que es proposava retallar despesa per evitar una intervenció. El 7 de maig va ser el dia horrible en que els ministres d’economia de la UE van calibrar la intervenció de l’economia espanyola. La vicepresidenta Salgado va procedir a unes retallades de gran calat però, sobretot, va centrifugar el dèficit a les Comunitats Autònomes, les grans prestadores de serveis: Educació, Sanitat i a Catalunya també policia i presons. Un any després, el Fons Monetari Internacional ha fet oficial que Espanya ha passat de ser la 8ena a la 12ena economia del món i que no preveu creació d’ocupació de qualitat fins el 2017. Aquesta és la situació. I que ell 22 de maig els socialistes tindran un correctiu a les urnes forma part de la seqüència d’una governació que, enfilada en la cresta de la bombolla immobiliària, ens va fer creure que podíem viure per sobre de les nostres possibilitats. Ara, és el tornar a començar. El que ja ha fet Catalunya amb mesos d’avantatge i rigor. El que faran molts després del 22 de maig. El que haurà de fer un govern que d’aquí a un any tindrà nou president.

Què fer a "El Valle de los Caidos?"

Dimecres 4 de maig. Comissió Constitucional. Compareixença del vicepresident primer Pérez-Rubalcaba, per informar de l’aplicació de la llei de memòria històrica. Ens informa que al Valle de los Caídos hi ha uns 33.000 cadàvers impossibles d’exhumar perquè s’han barrejat els ossaris. D’aquests 33 mil, 21 mil estan identificats. Els governadors civils tenien instruccions d’enviar al Valle de los Caídos als “Caidos por Diós y por la patria” de cada província. Però també hi ha republicans enterrats. De fet, Rubalcaba ens recorda que hi ha dos cadàvers clarament identificats: Francisco Franco i Primo de Rivera. Li pregunto si el Govern de l’Estat té voluntat d’exhumar els dos cadàvers identificats. No és una pregunta innocent. Ja n’havíem parlat. A la sortida em diu, amb somriure maliciós, que ha fet com si no hagués sentit la pregunta. El Govern ha començat contactes amb la família Franco per traslladar les restes del dictador al cementiri de El Pardo. Després, es podria fer un memorial dels morts dels dos bàndols. És difícil que un republicà vagi a recordar o resar pel seu familiar mort amb Franco allí enterrat. Què fer amb el Valle de los Caídos? El govern té algunes idees. I pocs mesos.

Els trens que funcionen i són barats!!

Dilluns 2 de maig. Un dia d’anada i tornada a Zúrich amb un bitllet a un preu molt raonable. M’elegeixen president per dos anys del Comitè Europeu d’una Fundació americana de presidents i líders demòcrates i republicans dels parlaments del Estats de la Federació. A finals de juliol els tindrem per Barcelona i Girona en la seva trobada anual europea. A l’aeroport per l’equivalent a 10’5 euros compro un bitllet que em permet utilitzar durant tot el dia els trens i els tramvies de tota la zona de Zúrich. Així arribo al centre amb 15 minuts, així em desplaço en tramvia i així torno a l’aeroport. Transport públic de qualitat i a molt bon preu. A finals d’any la Generalitat canviarà els horaris dels trens Figueres-Girona-Barcelona. Que a la pràctica vol dir millors horaris a primera hora i un últim tren de tornada més tard. Vell compromís que va adquirint forma.

La visió alemanya

Dimarts 3 de maig. Ens visita el president de la Comissió d’Afers Exteriors del parlament alemany. Sopar col·loqui molt il·lustratiu. Llàstima que coincideixi amb la segona part del Barça-Madrid. Les dues orelles al ponent i la mirada al mòbil. Alguns apunts: confusió i vergonya per l’error de l’abstenció d’Alemanya en el Consell de Seguretat a l’hora de votar la resolució 1973 pel bloqueig aeri de Líbia, atenció als moviments per la votació en el plenari de l’Assemblea General de setembre de Nacions Unides del reconeixement de l’Estat de Palestina. Ara li toca moure fitxa a Israel. Ben aviat a Washington.