Després d'avui

Avui hi ha eleccions a 13 comunitats autònomes espanyoles. Després d’avui, començarà la revisió del mapa autonòmic, l’aprimament de les administracions, noves formules de serveis compartits...després d’avui es veurà que Catalunya només ha guanyat sis mesos perquè ha començat primer la reforma per sortir de la crisi amb les finances sanejades també primer.

“Ama il sesso, e allora?”

Això només pot passar en la civilitzada i sofisticada societat liberal francesa. Divendres, a més de fer campanya, vaig tenir temps durant un vol de llegir amb fruïció el Corriere della Sera i em vaig trobar a la pàgina 17 una carta de Carmen Llera Moravia. Carmen Llera és una escriptora nascuda a Pamplona que es va casar; quan ell ja era gran, amb l’escriptor italià Alberto Moravia, fill d’una família burgesa de jueus no practicants i gran figura literària. Carmen Llera va tenir una relació sentimental amb Dominique Strauss-Kahn entre el 2003 i el 2005. Els dos ho han reconegut amb gran normalitat com és habitual en els cercles de l’alta societat parisenca. I ara, l’examant de Strauss-Kahn, en lloc de romandre callada, surt amb una breu carta d’una gran força literària i defensora d’una manera europea de fer les coses davant l’americanisme justicier. Algunes frases: “ama il sesso e allora? non mi sembra un delitto, a volta il corpi esprimono più della parole...” i encara més: “Non so cosa sia successo nella suite del Sofitel, probabilmente c’è stato un rapporto consenziente, ma escluderei la violenza sessuale, non vorrei che Dominique Strausss-Khan diventasse “le bouc émissaire” di un certo puritanesimo americano, antieuropeo e antifrancese”. Acaba: “Desidero solo che possa dimostrare subito la sua innocenza e tornare l’uomo libero e sorridente che ho visto gioni fa”. L’amor, l’afecte, el coratge...d’una exmanat que surt a la palestre en les hores baixes de l’home que va ser amor per ella. Literari, sense cap dubte. I també molt europeu davant el puritanisme americà “antieuropeu i antifrancès”. Això només pot passar a París.

Què té Benavente que no tingui Caldes? (sobre la N-II)

El divendres 6 de maig, primer dia de campanya, el Govern de l’Estat va autoritzar els tràmits per la licitació de diferents obres públiques per tota la geografia espanyola. Continuo el seguiment atent de les obres de l’autovia A-66, l’autovia de la Plata, que uneix el Cantàbric amb Sevilla. El Govern ha autoritzat una obra de 49 quilòmetres d’autovia entre Benavente i Zamora. El preu de l’obra és de 210 milions d’euros. Cada dia passen per aquesta carretera 4.546 vehicles. La unió Europea aconsella desdoblar a partir dels 15.000 vehicles diaris. Aquell mateix divendres es va autoritzar els 6 quilòmetres de la N-II entre Caldes de Malavella i Sils, l’obra aturada des de fa anys. Per Caldes hi circulen més de 22 mil vehicles cada dia. Per què a Girona no li arriba, d’una tacada, una licitació de 49 quilòmetres que resoldria mitja N-II? Per què? Això s’ho pregunta el soldadet de plom de Manel, net de cor i batallador, que s’ha convertit en el soldadet de plom més famós del moment musical en català.

Massa alta velocitat?

A Girona esperem en candeletes l’arribada del tren d’alta velocitat que havia d’haver arribat el 2004. Ara el govern acaba de treure a licitació obres del tren d’alta velocitat per valor de 3.829 milions d’euros a Extremadura i una nova entrega per valor de 2.332 milions d’euros per Galícia. I 409 milions d’euros per el tren d’alta velocitat a Santander. És normal que el tren arribi a Girona, que vol dir, anar passant cap a Europa. Però és normal que Espanya sigui l’Estat del món amb més quilòmetres d’Alta Velocitat? És raonable que es continuï licitant en època de profund dèficit noves línies de trens cap a Extremadura, Galícia i Cantàbria? No és menyspreu territorial, és que no és el moment. I que per alguns tot és molt fàcil i per altres, en obra pública de l’Estat, tot ens és molt difícil.

Una campanya més curta?

En el començament de la democràcia recuperada les campanyes electorals duraven tres setmanes. I, de fet, la llei electoral encara ara diu que les campanyes duraran entre dues i tres setmanes. Però és pràctica general convocar eleccions amb un període de campanya per la banda baixa del que és possible. Amb la multiplicació dels canals d’informació, les noves tecnologies i l’arrelament del sistema de partits...potser seria hora de pensar en una campanya electoral més curta. Amb deu dies n’hi hauria prou per traslladar programes electorals, fer debats i recórrer el conjunt de la demarcació electoral. El temps s’ha accelerat. Els missatges s’han fet més sintètics i ha crescut exponencialment la seva capacitat de transmissió. La campanya pot ser ben plena i una mica més curta. Una idea per discutir.

La política espectacle

M’agrada la política i crec que, ben feta, té moltes coses de bé. La política és indispensable. Però em repela la política espectacle. I també la política impúdica. M’agrada la política del debat de les idees i de la transformació de la realitat. Això es porta o no es porta en les venes dels candidats. Aquesta setmana una candidata a l’alcaldia de Màlaga ha anunciat el seu embaràs en ple míting. I aquests dies és fàcil escoltar amb tota impunitat algun candidat mentint. Sobre coses de Girona, per exemple, no es pot ser socialista i defensar el traspàs de l’aeroport o dir que el proper mandat serà el del soterrament del tren convencional i l’enderrocament del viaducte si s’escolta el que diuen i sostenen els mateixos socialistes al Congrés dels Diputats.

PSC: sense novetats

Ja ho va dir tot Ernest Maragall, Jordi Hereu, José Antonio Donaire (exdiputat del PSC per Girona), i el corrent Nou Cicle: no s’entén que els diputats del PSC votessin en contra al Congrés del que van votar els seus col·legues a favor al Senat i del que van sostenir en el Parlament català. En referència al 1.450 milions d’euros del Fons de Competitivitat que el Govern central va transferir de bestreta el 2009 i el 2010 i que no ho vol fer el 2011. No cal afegir-hi gaire res més. Sense novetats i en la tònica dels últims 25 anys. No es pot governar amb eficàcia Catalunya sense Grup Parlamentari propi al Congrés.

Síria

Els que es van oposar a la intervenció militar a Líbia ho van fer sostenint que s’aplicava una doble vara de mesurar segons els Estats. En aquell moment no era cert. A Líbia es va començar a intervenir quan Moammar al-Gaddafi ja havia bombardejat i mort entre 6.000 i 10.000 civils. Massa tard. A Síria ja han mort més de 850 civils reprimits pel règim totalitari. O les coses evolucionen a bé a Síria o serà l’hora de no aplicar, ara sí, dobles vares de mesurar.

Mesures de racionalitat

Aquests dies de campanya vaig de municipi en municipi fent costat als nostres candidats. Estem en ple bullici. I m’agrada haver escoltat propostes carregades de sentit comú en la línea de mancomunar serveis i fer estalvi. M’ha agradat escoltar els candidats de la meva força política a Palamós, Calonge, Platja d’Aro i Sant Feliu de Guíxols en un acte conjunt proposant compartir i integrar serveis. M’ha agradat escoltar els candidats de Quart i Fornells de la Selva proposant compartir policia municipal. O hi posem racionalitat o ens racionalitzaran. A Grècia, ara fa un any, van suprimir per llei dos terceres parts dels municipis i a Portugal tancaran la meitat dels ajuntaments. Que quedi clar que això no és el que proposo per Catalunya. Potser sí per les dues Castelles que elles soles tenen la meitat dels municipis d’Espanya.

La recuperació

En aquesta península alguns continuen en una llarga becaina després de quinze anys de festa mentre a Catalunya hem començat el sanejament del dèficit del 10% per posar les bases de la recuperació. Alemanya i França ja creixen en escenari post-crisi. Hem de voler ser com França i Alemanya perquè la recuperació espanyola va per llarg. Catalunya ha de fer dependre menys la seva economia de la balança comercial amb la resta de l’Estat i incrementar l’exportació (un 14% més el primer trimestre d’aquest any). Així començarà més aviat la recuperació econòmica. I podrem fer més coses de nivell, un cop resolt el pacte fiscal. I tornarà l’enveja entre territoris. Però si l’enveja és humana i a vegades inevitable, també és malsana.