Els Focs a Blanes

En Jaume Sagrera, que és un cor més gran que ell mateix i un home de primera hora de la Convergència de Blanes, un home que es fa estimar i que estimo, fa bons oficis perquè vagi a la vila de Blanes el divendres dels Focs. Aprofito per saludar, felicitar i posar-me a la disposició del nou alcalde Josep Trias. Em diu, en Sagrera, que ens veurem “amb quatre militants” i em reuneix més de cent persones per parlar en un ambient de distès dels neguits i les ambicions d’un país que necessita una represa i una rectificació. De camí cap a la terrassa dels pares d’en Quim Torrecillas per veure els focs -37 anys de concurs internacional- passem pels Terrassans a saludar en Fèlix Bota. A Blanes li arriba un airet metropolità del sud. Blanes creix i pensant el futur de les comarques gironines, hem de pensar en què passa i com s’orienta el desenvolupament del pol Blanes-Lloret de Mar.

Encara em tocaries allò que no sona...

En el parlar popular de la Garrotxa he sentit a dir molts dilluns als pagesos que es reuneixen al Firal d’Olot: “Encara em tocaries allò que no sona”. És la frase que m’ha vingut al cap quan he llegit que el president Zapatero viatjarà el dia 1 d’agost a Barcelona per aplacar la irritació (encara massa difusa) de la societat catalana avariada (en infrastructures...però potser en quelcom més). Una promesa per aquí, una magnanimitat per allò, una grandiloqüència pel mig... però els trens no arriben a l’hora i la Barcelona guapa es queda sense llum i té unes autoritats municipals i catalanes que semblen una associació de veïns impotents i sense autoritat ni la força del governant.

Gabriel Cisneros

Divendres al matí, en el trajecte cap a l’aeroport, m’assabento de la mort de Gabriel Cisneros. Venim de dues tradicions polítiques ben diferents –el meu partit va néixer en l’antifranquisme i ell va evolucionar des del cor del franquisme- però vam practicar la conversació, l’intercanvi de punts de vista i ens vam correspondre en el respecte que tant s’ha aprimat en els últims anys en la vida parlamentària espanyola – allò no està normalitzat-. Com en l’etapa del Senat vaig tenir l’oportunitat de conversar amb Jordi Solé-Tura dels debats de la ponència constitucional, l’experiència es va repetir amb el primer “pare de la Constitució” que s’ha mort. Generalment ho fèiem en l’auster però correctíssim restaurant La Ancha, a dos passes de la sortida del patí del Parlament. Han passat trenta anys i alguns altres ponents no és que tinguin molt bona salut. El temps fuig...i la memòria de la concòrdia es debilita. Perquè es va necessitar concòrdia perquè un home com Cisneros, que havia estat secretari general de les joventuts del Movimento Nacional, evolucionés i arrossegués elements franquistes cap a la democràcia. Ho va fer amb convicció i el seu trajecte va ser llarg i flexible. Però no se li podia demanar més. Per això es va oposar amb franquesa i sense impostura al nou Estatut català. Recordo que vam discutir parlamentàriament i amb duresa en la comissió constitucional sobre un Títol del nou text estatutari. En consideració i rèplica cap a mi va acabar llegint, en català, unes línies de les cròniques de Josep Pla sobre la Segona República – bones i premonitòries cròniques d’aquell moment-. Cisneros era un home molt marcat per la bala que li va arribar fins al pulmó el 2 de juliol de 1979 i que va ordenar disparar Arnaldo Otegi. Va tornar al Congrés el dimarts del debat de política general, 3 de juliol, amb cadira de rodes i molt debilitat però ocupant el seu lloc de vice-president. Després del discurs del matí el vaig anar a saludar i va voler parlar amb mi una estona amb un fil de veu. Era un dels pocs dirigents de la dreta que mantenia vies de diàleg amb els socialistes –alguns l’han plorat- i els partits nacionalistes. Vies que s’han obturat i s’han substituït per un immediatisme d’una lleugeresa que res té a veure amb el parlamentarisme que ens convindria.

Finals de juliol a Madrid

Han convocat un Ple del Congrés per convalidar un Reial-Decret per les ajudes concedides als pobles de Ciudad Real que van patir fortes inundacions a finals de maig. Certament un Reial-Decret ha d’ésser convalidat o rebutjat pel Congrés en un termini màxim d’un mes des de la seva aprovació pel Consell de Ministres. Els efectes de la no convalidació pel Congrés d’un Reial-Decret és una matèria apassionant per explicar en una Facultat de Dret – efectes ex-nunc o ex-tunc, dues sentències contradictòries del Tribunal Constitucional- però a la pràctica sempre s’aproven i després es vota si es tramiten com a projecte de llei o no per a posteriors modificacions. La convocatòria també serveix per elegir nova vice-presidenta primera del Congrés, Carmen Calvo, l’ex-ministra de Cultura, que encara que no interessi a l’audiència, li agrada explicar detalls del seu estat d’amor amb el guardaespatlles Julián i la seva caseta gitana i bohèmia de Córdoba. He aprofitat el viatge per tancar el mes i el semestre amb els últims serrells. Un grup de professionals liberals, metges i economistes, tenen l’amabilitat de convidar-me a sopar per parlar de tot amb reserva. Algun d’ells ha habitat en zones molt properes al socialisme, al d’abans i al d’ara, però deixa anar la sentència lacònica: “Este chico de León nos ha salido un poco flojo”. En la societat líquida i canviant d’ara cap prospectiva té gaire trajecte però ens acomiadem fins al setembre amb el pronòstic d’una victòria per poc dels socialistes i un paper interessant del Grup Parlamentari Català en la propera legislatura. És el que diuen ells, entre la intuïció i el desig. Ja veurem.

Santa Cristina de Lloret de Mar

Dimarts 24 de juliol, Santa Cristina, patrona de Lloret de Mar. L’alcalde Xavier Crespo (home de majoria absoluta en els temps que corren) té l’amabilitat de convidar-me el dia de la festa gran de Lloret. Surto a quarts de set del matí de casa. A dos quarts de vuit hi ha poca gent davant l’Ajuntament. A les vuit comença la processó. Silenci i respecte en la repetició secular, ritual, espiritual...quan arribem a la plaça Espanya la Dora, valenciana de Lloret, s’emociona, com cada any, diuen. La música de la principal del Montgrí, la música de cada any, del ritual, és la d’una cançó de bressol basca molt antiga que vaig conèixer, ja fa anys, a través de la Polifònica de Puig-reig. El trajecte en barca des de la platja gran de Lloret de Mar fins a Santa Cristina m’obre el cor i els sentits i em treu les cabòries de l’esprint final abans de les vacances. L’Obreria de Lloret manté de forma “polida” – per dir-ho en eivissenc- i pulcre una tradició que em mostra una dimensió de Lloret venerable “que ve de lluny, d’un silenci profund i molt llarg” per dir-ho a la manera de Raimon. Les obreres, quatre, són un viu exemple de perserverància i meritocràcia per arribar a ser elegides. D’allò que només s’aconsegueix quan es busca, quan es persegueix, amb convicció i tenacitat. L’església de Santa Cristina, juntament amb la de Sant Telm i el Far de Sant Sebastià, són tres puntes d’una terra d’una gran densitat humana i paisatgística. Un any més els mariners d’aquest clàssic i elegant vaixell que és l’Hotel Santa Marta fan sentir feliços a una munió de gent menjant a les onze del matí, a mig camí entre l’esmorzar i el dinar. Però avui és festa gran. Retorn. El morra s’amorra renyit i l’arribada a la platja gran. Ara ja amb una notable quantitat de turistes. El mossèn, la relíquia, els sants...la comitiva, els lloretencs orgullosos del seu dia i els turistes del nord enllà, o de qui sap on, que miren l’escena amb incredulitat i la fascinació que té qualsevol ésser humà mínimament fet per la forma i el ritual. Ha estat un matí de retorn a casa, a allò que em fa ser com sóc quan sóc a altres llocs. Ha estat un matí feliç.

Josep Piqué, excèntric al PP

El nucli dur del PP feia temps que volien esbandir les “ambigüitats” de Josep Piqué i apostar per la línia dura a Catalunya. El greu problema és que tots els que això em deien no tenen ni la més mínima idea de la cultura política del nostre país. Piqué ha estat un polític amb criteri i independència, un bon ministre d’Exteriors, però també ha estat un mal gestor d’un partit arraconat en l’escena política catalana, segurament perquè li feia mandra. Era una aposta a llarga termini a qui els temps polítics no han respectat. Un excèntric al PP que amb la seva fugida encara farà més prim el paper del Partit Popular, alternativa en l'arc espanyol, en la política catalana. Això vol dir algunes coses...

Es moren els diaris?

Bieto Rubido, director durant mols anys de La Voz de Galícia dirigeix un curs d’estiu, a l’aula del costat, sota el funerari títol de “Per què es moren els diaris?”. Nego la major del títol però sí que participo de la necessitat d’una reflexió en profunditat. Albert Montagut, que havia conegut de director de diaris a Barcelona y que ara dirigeix el gratuït ADN que col·loca cada dia 1’2 milions d’exemplars al carrer, ho resumeix així: “Els diaris de pagament de Madrid s’han polititzat d’una manera extrema, serveixen per passar “recados” entre polítics i periodistes i s’han convertit en compartiments estancs. És molt i molt difícil que un lector de El País compri mai La Razón, y a la inversa. I això no és normal. Editorials a part, els diaris han de ser intercanviables en quant a informació i lectors. El més republicà dels lectors de Nova York no deixa de llegir el New York Times perquè la informació és de qualitat: local i mundial, bàsicament”. I tants polítics preocupats per una línia i una referència en un diari –jo també- i avui el diari amb més tirada i més llegit a Espanya és un gratuït: 20 minutos. Quina cosa no em sembla malament perquè ha augmentat el nombre de lectors. I qui vol saber com estan les coses, també ha de tenir en compte els gratuïts. L’advocat més important d’Espanya m’explica els diaris que mira cada matí. I, sorprenentment, també hi ha aquest gratuït. Així va el món d’avui i no hi ha res pitjor que tancar-se ne un castell de marfil...Parlant de diaris: la mort de Jesús de Polanco és un fet de gran rellevància en els camps de les batalles del poder. Com la mort de l’advocat Rodrigo Uría. Mentrestant, s’anuncia un nou diari proper al grup empresarial de la Sexta per a setembre-octubre. Un diari proper als socialistes que ara governen i que consideren El País un diari massa “espès i intel·lectual” i que volen posar a la venta un diari –El Público- a 0’50 euros i de tons més populars i partidistes. Miren de reüll El Periódico per a inspirar-se. Pobres lectors de Madrid!

Trens de rodalies a Madrid i a Catalunya. Una comparació

Dimecres em vaig desplaçar d’Aranjuez a Madrid i tornada. Saben a quina hora surt l’últim tren de rodalies de Madrid cap a Aranjuez? A les 23.55 de l’estació d’Atocha. Saben a quina hora surt l’últim tren de rodalies de Barcelona a Girona? A les 21.25, quina cosa fa que vaig a Barcelona amb cotxe molt sovint, encara que hi hagi d’entrar a 80 km/h, perquè l’últim tren surt massa aviat. De manera semblant podríem entrar del novíssim i còmode metro fins a l’aeroport de Madrid i del tren que surt de Sants i que s’espatlla amb massa freqüència per arribar fins a l’aeroport del Prat. Tornant a les rodalies de Madrid. Un tren nou, amb aire condicionat, canal de televisió i puntualíssim. A les 0.40 surto de l’estació d’Aranjuez. A la una al llit. L’àrea metropolitana de Madrid creix i creix perquè el transport públic funciona bé. Els trens funcionen. Com a París, coma Brussel·les, fins a última hora, fins a mitjanit. Rodalies a Catalunya és un desastre. El president del govern, especialista en il·lusionisme, anuncia el traspàs per al proper gener, amb eleccions a principis de març. El temps suficient per fer aixecar algun aplaudiment estúpid en un míting del Palau Sant Jordi. Després de les eleccions ja vindrà la batalla dels recursos econòmics per fer una xarxa de rodalies realment potent.

Traspassos pesic a pesic

Dimarts 17 de juliol es va produir una reunió de la comissió de traspassos Estat-Generalitat. Tres consellers van practicar el “besamanos” a la ministra Elena Salgado i, àpala, cap a casa que d’aquí a sis mesos en tornarem a parlar. Conec la ministra Salgado per afirmar que, puny de ferro amb guant de seda, cada traspàs serà dolorós i difícil. Sembla que hi ha acord pel traspàs de l’Hospital Clínic, després de vint anys, encara que sense els recursos econòmics suficients, però no pas pel Museu Arqueològic de Tarragona i un llistat llanguíssim. Ai, el peix al cove! Que el cove encara està ben trenat i de peixos n’hi ha molts per pescar! Curiosament en aquella reunió hi havia un conseller, Joan Puigcercós, que el cap de setmana havia proclamat la mort de la dinàmica autonòmica i la independència com a única sortida. Qui no sap negociar el traspàs dels trens de rodalies – en compliment de la llei vigent- com plantejarà la independència d’una forma frontal, retòrica i amb un discurs d’un gruix intel·lectual de paper de fumar? És més que una remor, és una veritat confirmada pel mateix interessat, que Joan Puigcercós vol ser el Brutus que substitueixi Josep Lluís Carod-Rovira al capdavant d’ERC.

Cursos d'estiu a Aranjuez

He dedicat una setmana a dirigir un dels cursos d’estiu d’Aranjuez de la Universitat Rey Juan Carlos. El tema: les relacions Catalunya-Espanya en l’ordre polític, econòmic i cultural. L’encàrrec em va ser fet just després de l’aprovació de l’Estatut vigent i quan el clima estava molt enrarit. Quinze ponents, vint sessions entre conferències i taules rodones. Dues conclusions a cop d’ull: la Transició – l’esperit i les maneres de fer- ja no és el que era en l’imaginari polític espanyol segurament quan es més necessari que mai aquest esperit de concòrdia. La confrontació política ha entrat en uns nous camins en els que, de forma anòmala, no són possibles consensos en grans assumptes. I el desenvolupament de l’autogovern és un dels més destacats. Els dos partits grans d’àmbit estatal en són responsables: el PP amb l’etapa refundadora de la Transició que va encetar José Maria Aznar durant la seva majoria absoluta; el PSOE patrocinant una reacció a la postura conservadora que bascula entre la improvisació i un nou revisionisme. Un camí sense retorn...Segona conclusió: el nacionalisme català ja no té amb la intensitat clàssica, en data d’avui, la funció de referent modernitzador i reformista que ha tingut, en els quasi últims trenta anys, en la política espanyola. En primer lloc perquè en la política catalana s’han trencat els motlles de la manera de fer política d’un quart de segle – tripartit I i II i accés al poder d’unes classes polítiques amb l’afany d’anar arrancant les fulles del calendari- i això s’ha projectat, ineluctablement, en la percepció a nivell de la política espanyola. En segon lloc, també, perquè Espanya ha viscut una etapa de progrés, modernització i estabilitat com no havia viscut en tota la seva edat contemporània. A aquesta estabilitat hi ha contribuït el catalanisme polític, és clar. Però ara aquest ha de pensar un nou programa, Catalunya endins i, sobretot, Catalunya enfora. El passat ja està superat però el futur no acaba de néixer...un futur en el que l’audàcia i la tenacitat ens han de tornar a posar en una bona situació, Catalunya endins i Catalunya enfora.