Acabo d’arribar a Girona després del debat d’investidura del president del govern de l’Estat. Resultat: el candidat a president no ha obtingut la majoria absoluta necessària i divendres hi haurà una segona votació. En trenta anys de democràcia això només li havia passat al president Calvo-Sotelo.
Algú es pot preguntar sobre la importància de ser investit amb majoria absoluta o relativa, com ho serà divendres amb els vots només dels socialistes. La diferència no és menor. En un moment d’eventual crisi política durant la legislatura – posem que un caos de rodalies, que una mala gestió, que un error greu...- se li podrà recordar que no va ser investit, acte únic, amb la meitat més un dels diputats.
Tan cert com això és que divendres el president en funcions Zapatero tornarà a ser president. I ho serà sota les coordenades del discurs d’investidura que va pronunciar dimarts. Un discurs de perfil polític baix. Una suma de retalls de discurs elaborats per diferents ministeris, amb algunes mesures ben correctes i urgents en el camp econòmic, i mancat de nervi, de fil roig, d’horitzó. Què és el socialisme espanyol a començaments del segle XXI? Pregunta difícil de respondre després d’escoltar el candidat. Potser el socialisme és, senzillament, el que fan els socialistes. (Ramon Trias Fragas) I així...
El candidat Zapatero de 2008 s’ha presentat al Congrés amb idees més clares i la mirada més posada cap al centre. Potser perquè ja s’ha engolit el que tenia a la seva esquerra. I què troba en el centre polític? CiU i PNB. I li responem amb una abstenció i amb un “ja veurem com va la legislatura” per posar els fonaments d’una eventual col.laboració. Perquè si només haguéssim de fer cas del retrovisor de l’anterior legislatura, n’ha ha per posar-hi molta distància. A la seva manera, el govern espanyol també va practicar el seu particular Dragon Khan a base de reformes estatutàries no pensades i diàlegs atropellats amb ETA. “Pero hoy es hoy y ayer ya fué. Eso es inegable” (Pablo Neruda).
Mirem, doncs, cap al futur. El candidat Zapatero té un panorama econòmic que invita a deixar desada la frivolitat i tocar de peus a terra. Amb qui travessarà el cicle econòmic que s’albira? Poques parelles té per fer les coses ben fetes. I és que amb cinc diputats més, el PSOE es veu més abocat al pacte que en l’anterior legislatura, quan va arrencar amb el suport de dos grups –republicans i postcomunistes- que avui ja no tenen grup per si mateix. No hi haurà xecs en blanc. Hi haurà molta negociació. I hi pot haver molt de programa de CiU. L’aritmètica obliga.
És clar que el candidat Zapatero tindria l’alternativa de buscar grans acords amb el PP. Però aquest és un partit que es nota nerviós i a la recerca d’una música nova i que per no saber no sap ni tan sols si confia en el seu primer solista. L’opositor Rajoy ha decidit viure passant del radiofonista Federico, de l’oracle Pedro Jota i disposat a ser torturat a pessics per la baronesa Aguirre Gil de Biedma. Ja m’ho va dir en els seus temps de presidenta del Senat: “Si en diez años una mujer es presidenta del Gobierno, esta seré yo”. Però potser se li ha passat l’arròs i està obrint camí a un tapat (Rodrigo de Rato està mel.lancòlic pels reservats dels restuarants de Madrid) o intentant imposar l’equip a Rajoy. Dolores de Cospedal seria una candidata a secretaria general del PP ben vista pels populars de Madrid. Ja ens informaran.
Mentrestant, els de CiU hem aconseguit la publicació de les balances fiscals (això va de cap a la cronologia de la democràcia espanyola en els manuals d’història) i hem obert la porta al transvasament del Roine. El president Montilla ha dit que aquesta proposta “és una broma de mal gust”. Ja s’entén que li sembli de mal gust ser esmenat en política hidràulica pel govern amic de Madrid. Fantàstic el do de pit del diputat Joan Herrera (ICV) defensant els transvasaments. Temps de revolts. Mala època per a la lírica. Es busquen líders de fiar. S’ha acabat l’hora del pati. Divendres, segona votació.
Algú es pot preguntar sobre la importància de ser investit amb majoria absoluta o relativa, com ho serà divendres amb els vots només dels socialistes. La diferència no és menor. En un moment d’eventual crisi política durant la legislatura – posem que un caos de rodalies, que una mala gestió, que un error greu...- se li podrà recordar que no va ser investit, acte únic, amb la meitat més un dels diputats.
Tan cert com això és que divendres el president en funcions Zapatero tornarà a ser president. I ho serà sota les coordenades del discurs d’investidura que va pronunciar dimarts. Un discurs de perfil polític baix. Una suma de retalls de discurs elaborats per diferents ministeris, amb algunes mesures ben correctes i urgents en el camp econòmic, i mancat de nervi, de fil roig, d’horitzó. Què és el socialisme espanyol a començaments del segle XXI? Pregunta difícil de respondre després d’escoltar el candidat. Potser el socialisme és, senzillament, el que fan els socialistes. (Ramon Trias Fragas) I així...
El candidat Zapatero de 2008 s’ha presentat al Congrés amb idees més clares i la mirada més posada cap al centre. Potser perquè ja s’ha engolit el que tenia a la seva esquerra. I què troba en el centre polític? CiU i PNB. I li responem amb una abstenció i amb un “ja veurem com va la legislatura” per posar els fonaments d’una eventual col.laboració. Perquè si només haguéssim de fer cas del retrovisor de l’anterior legislatura, n’ha ha per posar-hi molta distància. A la seva manera, el govern espanyol també va practicar el seu particular Dragon Khan a base de reformes estatutàries no pensades i diàlegs atropellats amb ETA. “Pero hoy es hoy y ayer ya fué. Eso es inegable” (Pablo Neruda).
Mirem, doncs, cap al futur. El candidat Zapatero té un panorama econòmic que invita a deixar desada la frivolitat i tocar de peus a terra. Amb qui travessarà el cicle econòmic que s’albira? Poques parelles té per fer les coses ben fetes. I és que amb cinc diputats més, el PSOE es veu més abocat al pacte que en l’anterior legislatura, quan va arrencar amb el suport de dos grups –republicans i postcomunistes- que avui ja no tenen grup per si mateix. No hi haurà xecs en blanc. Hi haurà molta negociació. I hi pot haver molt de programa de CiU. L’aritmètica obliga.
És clar que el candidat Zapatero tindria l’alternativa de buscar grans acords amb el PP. Però aquest és un partit que es nota nerviós i a la recerca d’una música nova i que per no saber no sap ni tan sols si confia en el seu primer solista. L’opositor Rajoy ha decidit viure passant del radiofonista Federico, de l’oracle Pedro Jota i disposat a ser torturat a pessics per la baronesa Aguirre Gil de Biedma. Ja m’ho va dir en els seus temps de presidenta del Senat: “Si en diez años una mujer es presidenta del Gobierno, esta seré yo”. Però potser se li ha passat l’arròs i està obrint camí a un tapat (Rodrigo de Rato està mel.lancòlic pels reservats dels restuarants de Madrid) o intentant imposar l’equip a Rajoy. Dolores de Cospedal seria una candidata a secretaria general del PP ben vista pels populars de Madrid. Ja ens informaran.
Mentrestant, els de CiU hem aconseguit la publicació de les balances fiscals (això va de cap a la cronologia de la democràcia espanyola en els manuals d’història) i hem obert la porta al transvasament del Roine. El president Montilla ha dit que aquesta proposta “és una broma de mal gust”. Ja s’entén que li sembli de mal gust ser esmenat en política hidràulica pel govern amic de Madrid. Fantàstic el do de pit del diputat Joan Herrera (ICV) defensant els transvasaments. Temps de revolts. Mala època per a la lírica. Es busquen líders de fiar. S’ha acabat l’hora del pati. Divendres, segona votació.
1 comentari:
Jordi, perdona'm la meva incredulitat, però creure'm el que diu en Zp és com creure'm el que diu algun tarotista. I sembla que no aprenguem dels errors passats. M'entens oi?
Publica un comentari a l'entrada