Els 100 dies de confiança

Una vegada format el nou govern de la Generalitat presidit per Artur Mas, una sensació de rigor i bon fer és general en la societat, entre els que han donat suport a aquest govern i els que no. Només la manera d’administrar la victòria, la manera de formar el govern i les primeres mesures que s’adoptaran en els propers dies ja dibuixaran un estil molt diferent a un govern tripartit que el president Montilla o Joan Herrera van reconèixer que “no havia sabut tenir un relat”.

En el joc democràtic de funcions entre govern i oposició és pura norma donar 100 dies de confiança abans de començar a criticar el que encara no ha començat a caminar. Però els 100 dies de confiança ens duen fins a finals de març, just quan es firmarà el decret de convocatòria de les eleccions municipals del 22 de maig. Ja ha estat escrit aquí: quin gran servei que hauria fet al seu partit si el president Montilla hagués convocat eleccions per finals de juny de 2010. S’hauria evitat els efectes polítics de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut (que avui probablement encara no tindria sentència i un tribunal amb unes majories menys bel·ligerants a l’autogovern català). Segurament hauria tingut uns resultats menys dolents i el mapa de la governació de país hauria pogut ser diferent i, sobretot, hauria allunyat quasi un any les eleccions catalanes de les municipals.

Ara, a quatre mesos i 21 dies, es difícil refer un partit que ha convocat un Congrés extraordinari per la tardor per sortir de la crisis política. El Partit Socialista Català té semblances amb el Partit Socialista Francès que no acaba d’aixecar el cap en les tensions entre vells elefants (llenguatge polític francès), dirigents renovadors com Manuel Valls i dolces dirigents mig polítiques mig profètiques com Ségolenè Royale. Aquí el quadre pot quedar conformat d’una manera diferent. D’entrada hi ha el debat sobre el futur del sector catalanista (en fase de liquidació i ajust de comptes). De Joaquim a Rocío hi va un món.