Tunísia

A Tunísia, aquí a tocar, les notícies es roben protagonisme les unes a les altres en el marc d’una transició d’incert futur. Convé llegir les cròniques de Xavier Mas de Xaxàs, peridista d’arrels olotines, a La Vanguardia. Son molt bones.

Aquesta setmana el partit polític de Ben Alí ha passat a la història i s’ha anunciat una amnistia general. Europa podría fer molt per inclinar la transició cap a una geografia democràtica. Pot utilitzar l’acord d’associació UE-Tunisia per condicionar el rumb. Ningú va pronosticar el que va passar el 9 de novembre de 1989 – la caiguda del Mur de Berlín-, ningú veia, fa deu anys, tota la potencialitat econòmica de la Xina actual. Potser no estem veient que el Magreb pot fer un gir polític avui encara en direcció incerta. Però la caiguda del Mur de Berlín no va ser fruit de la casualitat. Espanya l’any 1962 i Portugal el 1967 van demanar un acord d’associació amb les Comunitats Econòmiques Europees. I s’els hi va negar. I d’alguna manera Europa va ajudar a traçar un camí cap a la democràcia.

A Egipte (80’4 milions d’habitants) Hosni Mubarak està intentant que el seu fill el susbtitueixi, quina cosa ha fet augmentar el nivell de repressió. A Algèria (34’5 milions d’habitants), Abdelaziz Buteflika, amb 73 anys, també nota el descontentament. Els règims arabs desitgen que l’experiència de Tunísia fracassi. Pels mateixos motius, els Europeus hem de desitjar que triomfi. Ha hagut de ser el president Obama el que “feliciti el poble de Tunísia” mentre la diplomàcia europea calla i es perd en la seva melancolia.