Realisme macro, pessimisme micro. El Govern de l’Estat ha volgut complir, dràsticament, amb l’exigència de la Unió Europea: ser realistes. Però en la microeconomia, allò que els ciutadans senten cada dia en la seva butxaca, el panorama és pessimista: l’índex d’atur no baixarà del 24% en els propers tres anys. Això vol dir que les pimes, que són les més àgils a respondre davant una reactivació econòmica, no crearan llocs de treball. Les butxaques dels ciutadans es veuran escurades: es veritat que el Govern central ha dit que no tocarà l’IRPF ni l’IVA però també ho és que segons les previsions de principis de legislatura la pujada de l’IRPF de finals de 2011 s’havia de treure el 2014 i no es farà. Per tant, és com si pugés perquè no es baixa el que estava previst. Tampoc es puja l’IVA (era quasi impossible) que ja es va apujar el setembre de 2012 i que ara ens comuniquen que continuarà amb els actuals índexs tot el que resta de legislatura. Pujaran alguns impostos especials (no els que graven els carburants, diuen). Compte perquè està a la vista una reforma de les pensions (que voldrà dir un retoc a la baixa) a partir d’un informe d’experts que s’ha de presentar a finals de maig. El 26 d’abril de 2013 Mariano Rajoy, per portaveus interposats, va decidir comunicar que molt probablement serà un president per quatre anys sacrificat en el foc d’una austeritat contra la qual molts governs europeus comencen a revoltar-se. El govern espanyol no pas, poc creatiu i polític com és i ple de por per les lletres que ha de tornar pel rescat parcial bancari (que va ser un rescat encobert a principis de legislatura per salvar la cara al govern i per evitar la caiguda de l’euro). Però París i Roma poden remoure Europa abans que el 22 de setembre quan els alemanys vagin a votar el més que probable tercer mandat de la canceller Angela Merkel.
França es descobreix del sud- El Govern de Rajoy és un govern d’opositors aplicats amb poc marge per la creativitat i el discurs polític. El seu propi cap és un escèptic rematat. A França es comença a notar els estralls de la crisi econòmica en la zona euro. Els francesos sempre els hi costa reconèixer una debilitat i fins fa poc aparentaven una entesa cordial amb Berlín: l’eix París-Berlín. Desperten sobtadament del somni i la fantasia. França descobreix, dia a dia, que és el sud d’Europa en aquesta gàbia d’or que és la zona euro. Amb 3’2 milions d’aturats el president François Hollande no té més remei que començar a arrenglerar-se amb els països crítics amb la política –amb brots capriciosos- de la tecnocràcia de la Unió Europea. Le Nouvel Observateur d’aquesta setmana es pregunta en la portada: “C’était les années 30...sont-elles de retour?”. Aquest cap de setmana hem conegut un text de la direcció del Partit Socialista francès que aposta per “l’affrontament démocratique avec l’Allemagne”. S’ha acabat el Merkozy (que proper i que llunyà, peus de fang).
Itàlia torna- A Itàlia acaba de debutar un nou govern de concentració entre la dreta i l’esquerra, quelcom que no es veia des del 2 de juny de 1946. Enrico Letta és un democratacristià del Partito Democratico que fa coalició amb el centredreta de Berlusconi, amb Angelino Alfano de viceprimer ministre. Enrico Letta, 46 anys, és un europeista convençut i crític amb l’austeritat dictada per Alemanya i està recolzat per l’únic partit de centredreta europeu que qüestiona les receptes de Merkel. Silvio Berlusconi en una recent entrevista a “Il Corriere della Sera” arribava a qüestionar el límit del 3% del PIB com a dèficit màxim autoritzat en els Estats membres, una de les normes d’or de l’euro. D’Itàlia, pel rigor de Letta més que no pas per l’espuma de l’incombustible Berlusconi, en sortirà la creativitat de la reacció del sud contra el rigor asfixiant que tant plau a l’actual govern alemany. Ja fa uns mesos el senador vitalici Mario Monti va servir les primeres racions de contrapès europeista a un Hollande encara inexpert i perplex (coses dels homes normals). Letta és un bon coneixedor de Catalunya i d’alguns dels seus polítics. Per cert, han nomenat una amiga personal, Emma Bonino, nova ministra d’Afers Exteriors de la República d’Itàlia. Una dona amb un coraggio que va demostrar en les guerres dels Balcans dels anys 90 del segle passat quan va ser comissària europea a proposta de Berlusconi. La política italiana que comença amb el nou govern Letta (un any de durada pactada, fins a les europees, com a mínim) encara ens farà adonar més de la mediocritat de la política espanyola. Els ministres espanyols, capcots i sense idees en el combat europeu. Necessitem aire, necessitem sortir d’aquesta gàbia paralitzada i paralitzant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada