El partit del sí

Tot canvia, i ràpid. Tenen l’angle de visió desenfocat els que només veuen la divisió del PSC com un acte aïllat dintre de la política catalana. Durant 35 anys la definició política catalana s’havia guiat per dos eixos que es creuaven a través d’una doble variable: dreta-esquerra i Catalunya-Espanya. Aquestes abscisses i ordenades avui s’han transformat en un vector clarament predominant: el partit del sí a la consulta i el partit del no a la consulta. La societat ha anat per davant dels partits tradicionals i des de fa com a mínim un any i mig sectors molt dinàmics i determinants de la societat han mogut els eixos polítics clàssics. Qui no ho llegeixi, quedarà en orsai. Principi democràtic davant legalitat historicista (de 1978, no pas de més lluny). Aquesta tensió entre arguments ha calat a la societat i anirà definint les apostes polítiques de futur. I el principi democràtic va prenent força i l’enquistament en la Constitució i les lleis va perdent en el vector dels arguments democràtics. Aquesta setmana la tensió ha esberlat la disciplina de vot del PSC però, en major o menor mesura, aquest debat s’ha tingut en el sí de molts altres partits polítics. Tot canvia, i ràpid. Si les coses es fessin ben fetes, no ens hauria d’estranyar veure néixer i replegar-se o congelar-se o morir partits polítics en els propers mesos i anys. El partit del sí ha de tenir expressió electoral. Per anar bé, ja en les properes eleccions europees. En tot cas, en unes futures eleccions catalanes. Després, tornarà un dia que els partits es definiran per la prioritat ideològica. Avui, un moviment d’ampli espectre social (interclassista, per dir-ho a la manera del segle passat) està canviat el sistema de partits a Catalunya. Alguns ho han interpretat i has pres una decisió molt personal. Altres, encara no ho veuen, tot i la seva tradició democràtica.

La vida està plena de moments, a vegades, segons, que resumeixen una actitud, una determinació, una convicció. Al final de la votació els diputats que van optar pel sí es van aixecar i van aplaudir. Marina Geli també es va aixecar i al final una part de l'aplaudiment va ser dirigit a Marina Geli que, dempeus i contingudament emocionada, va percebre els sentiments d'afecte i gratitud de molts dels presents.

Marina Geli i tants altres hem discrepat durant anys i no som del mateix camp ideològic. Però el gest simbòlic de Marina Geli dempeus té un gran simbolisme. Aquest socialisme catalanista que comprèn i llegeix els temps actuals, que sap i veu que el partit nou i majoritari que està creant la societat és el partit del sí: el partit de la democràcia. El partit "de la gent que ara vol ser lliure i vol parlar..." com diu el vers de Raimon.

Fa un any, mes o menys, en l'últim concert de Raimon al Liceu, en motiu dels seus 70 anys, vaig compartir fila i veïnatge de seient amb Pasqual Maragall. Vam cantar junts i entregats "Jo vinc d'un silenci". Aquell dia vaig entendre que, en aquest país que està canviant molt més ràpid del que alguns volen entendre, la tradició del socialisme de Maragall, que és la d'una part de la meva família, i la meva, enfonsen les arrels en una mateixa tradició de compromís democràtic. Aquell dia vaig entendre que un nou partit democràtic de Catalunya anava naixent per l'impuls de la gent. Aquests són els temps fantàstics que estem vivint. Marina Geli, n'estic convençut, ha votat pensant també tot mirant pel retrovisor de la dignitat en els que van pensar que Pasqual Maragall havia de sortir d'escena perquè el socialisme tenia uns altres interessos. Uns interessos que Pere Navarro serveix amb fidelitat i miopia fins a l'abisme.

L’encàrrec de Rubalcaba. Hauria tingut una gran lògica a favor de la cohesió del grup socialista que Pere Navarro s’hagués mantingut fidel al seu posicionament de principis de legislatura i hagués optat per una abstenció com a solució de compromís dintre del grup socialista en la votació de dijous. Però l’abstenció no era suficient per les cabòries de Rubalcaba. Una abstenció a Catalunya suposava una abstenció dels diputats socialistes catalans al Congrés. I Rubalcaba ha passat tota la pressió del no al Parlament de Catalunya a un grup parlamentari d’indiscutible tradició democràtica. Mala jugada la de Rubalcaba, i embadocament el de Pere Navarro. En aquests moments que estem vivint, el PSC estava cridat a jugar un paper semblant al que va jugar el PSUC fa prop de quaranta anys: garantir la unitat dels partits de llarga tradició democràtica. El moment de la possible discrepància es troba en el debat substantiu, no en la petició formal de l’exercici del dret de consulta.   

No la veuen a venir. Divendres 17 de gener. Conversa telefònica amb un destacat dirigent del grup parlamentari del PP al Congrés dels Diputats. Em truca per quelcom que ens uneix, la democràcia a Cuba, i una gestió pels opositors democràtics. Acte seguit em pregunta per “l’aquelarre dels Parlamento catalán de ayer” (sic). Em diu que això es resoldrà no acceptant a tràmit en la Mesa del Congrés la proposició de llei que el parlament català ha aprovat enviar al Congrés. És a dir, el meu interlocutor es partidari de mantenir la posició que va tenir el PP quan el “Pla Ibarretxe” va arribar al Congrés: rebutjar la seva tramitació al Ple per considerar que el seu contingut material no s’ajusta a dret. No hi ha res més ajustat a dret que demanar la transferència d’una competència per la via de l’article 150.2 de la Constitució que precisament preveu el traspàs de competències. La línia més “suau” és permetre el debat parlamentari i procedir al rebuig amb els vots del PP i el PSOE (els del PSC també?). Més enllà d’això, no tenen res previst, és la conclusió que trec de la conversa. És a dir, no veuen a venir un moviment de fons que està transformant la política catalana en profunditat.