17 de gener 2014

Elogi d'un gest (Marina Geli)

Fa anys que Marina Geli i jo hem estat contrincants polítics a Girona. Diuen que quan un oponent polític escriu bé de tu, has begut oli. Però en aquest cas no escric d'un oponent polític. Tampoc vull escriure d'una persona sinó d'un gest, una decisió i una actitut. Vaig assistir, entre el públic, al Ple del Parlament de Catalunya del 16 de gener que va demanar el traspàs a la Generalitat de la competència per convocar referèndums consultius. Una proposta perfectament legal que depen de la voluntat política. Ja es conegut que tres diputats del socialistes van trencar l'absurda instrucció d'un partit de tradició democràtica com és el PSC i van votar a favor d'aquesta demanda. Equivocada opció d'un partit de la tradició catalanista. És conegut que els tres diputats són Marina Geli, Joan Ignasi Elena i Núria Ventura. El dia abans Àngel Ros havia deixat la seva acta de diputat pels mateixos motius.
La vida està plena de moments, a vegades, segons, que resumeixen una actitut, una determinació, una convicció. Al final de la votació els diputats que van optar pel sí es van aixecar i van aplaudir. Marina Geli també es va aixecar, al final una part de l'aplaudiment va ser dirigit a Marina Geli que, dempeus i contingudament emocionada, va percebre els sentiments d'afecte i gratitud de molts dels presents.
Marina Geli i tants altres hem discrepat durant anys i no som del mateix camp ideològic. Però el gest simbòlic de Marina Geli dempeus té un gran simbolisme. Aquest socialisme catalanista que enten i llegeix els temps actuals, que sap i veu que el partit nou i majoritari que està creant la societat és el partit del sí: el partit de la democràcia. El partit "de la gent que vol ser lliure i ara vol parlar..." com diu el vers de Raimon.

Fa un any, mes o menys, en l'últim concert de Raimon al Liceu, en motiu dels seus 70 anys, vaig compartir fila i veinatge de seient amb Pasqual Maragall. Vam cantar junts i entregats "Jo vinc d'un silenci". Aquell dia vaig entendre que, en aquest país que està canviant molt més ràpid del que alguns volen entendre, la tradició del socialisme de Maragall, que és la d'una part de la meva família, i la meva, enfonsen les arrels en una mateixa tradició de compromís democràtic. Aquell dia vaig entendre que un nou partit democràtic de Catalunya anava neixent per l'impuls de la gent. Aquests són els temps fantàstics que estem vivint. Marina Geli, n'estic convençut, ha votat pensant també tot mirant pel retrovisor de la dignitat en els que van pensar que Pasqual Maragall havia de sortir d'escena perquè el socialisme tenia uns altres interesos. Uns interesos que Pere Navarro serveix amb fidelitat i miopia fins a l'abisme.