Quan va morir una Europa, primàries, la gran estratègia i obra pública

Postal de Sarajevo- Aquí va morir Europa, dues vegades. A Sarajevo. Aquesta és una terra vermella de tanta sang. El 28 juny de 1914 van ser suficients dos trets de pistola,  gairebé res. I  fa 20 anys , van ser mil dies en què els bàrbars van vessar sang com si fos aigua. Sí, el verí de Sarajevo ha arribat fins a nosaltres. Aquest és el cor de les tenebres, en el qual, des d'aleshores, agonitza la consciència europea sota les ruïnes del seu univers . Cal venir aquí, als Balcans, per comprendre els obtusos egoismes que van assassinar Europa, en aquest camp de batalla travessat pel xoc no només entre exèrcits , sinó entre pobles hostils. La guerra, que fa millor els bons, dissuadeix els febles i animalitza als malvats. I fa més grau el relleu de totes les realitats humanes.

No obstant això, aquesta ciutat, anunciadora desmesurada de la degradació universal, és plàcida, gris i groga, estesa en ventall sobre muntanyes escarpades, embulls de casetes, grups de sostres minúsculs, una xarxa massa intricada per poder distingir els petits detalls, en què només destaquen les cúpules de ceba de la catedral ortodoxa i els minarets com llances en alt.

Els muetzins no fan sentir la seva vibrant crida. Però no lluny d'aquí, a Gornia Maucia, hi ha els wahhabíes, els barbuts fundamentalistas, que viuen d'acord amb la xaria. A la boirina grisa , suspesa en serpentines entre les muntanyes que l'envolten, el bosc sembla recollir la calor de tot el dia, conservant la bondat de la naturalesa per a aquests homes que tant la necessiten. Sí, la muntanya estén els braços i envolta les cases. Però és a la perifèria gris, lúgubre, que a poc a poc s'encén, comença a bategar i, després d'algun gest inesperat, pren vida, on encara compten, al cap dels anys, les ferides de Sarajevo, en els edificis immensos de ciment desgastat, sobre els quals ve de gust passar la mà per acariciar, una a una, les cicatrius de les bombes i la metralla, sobre les costures fetes a corre-cuita, de pobre, amb maons diferents, que de lluny semblen crostes.

Al carrer principal els nens captaires ens segueixen sense descans, davant del monument als caiguts situat al carrer del mariscal Tito, trinxeraires mal parats que s'escalfen mentre riuen al foc dels herois. Al mercat dels màrtirs, a Markale, tot està amagat, fins i tot la làpida amb els noms de les víctimes, per les caixes de taronges i verdures. Davant d'aquesta serenitat que cobreix les tragèdies, alguna cosa en el nostre interior protesta, com si l'oblit no és una llei natural que ens permet viure, sinó una injustícia voluntària dels homes.

Era una ciutat que no tenia una nació però les abastava totes, com passa de vegades miraculosament a la història: cadascú amb la seva raça, els seus costums i la seva llengua. Avui ja no existeix, i van ser aquells trets de fa 100 anys els que la van matar.

Primàries al PSOE- Primer Ple de l’any al Congrés dels Diputats. Tinc tota la impressió que han començat les primàries per elegir el candidat del PSOE a la presidència del govern espanyol a finals d’any. Es noten els moviments. Després d’escoltar com trona, revigoritzat, des de la tribuna, penso que Rubalcaba vol donar la batalla i vol controlar fins a l’últim minut. Eduardo Madina cada cop hi porta més escrit a la cara i es troba mancat d’una prova de popularitat, pensa que el cartell de les europees podria ser la solució (i un pacte enverinat que ja agrada a Rubalcaba i els seus). Carme Chacón, lluny, molt lluny....els seus ja no són tan seus. 

La gran estratègia- Dimecres 22 de gener. En el primer Ple de l’any, des de les files del Partit Popular m’envien el missatge que el cap de setmana de la convenció del PP a Barcelona serà l’escenari ideal per llançar una proposta “espectacular” de pacte fiscal i de nova relació Catalunya-Espanya. Arribo a pensar si han vist un tros de cel enmig de tanta boira  i estan a punt de llançar una proposta atractiva que pot descol·locar la dinàmica actual de la política catalana (la força del partit del sí). Faig arribar el missatge a qui correspon. Després va arribar el divendres i el dissabte: res de nou, tot molt galàctic, quasi insultant. Aquesta gent ve a Catalunya convençuts de les seves mentides. El president gallec Feijóo ha vingut a dir que això és el peronisme on tots pensem diferent però tots hem pactat per perpetuar-nos al poder. No ha estat la frase més citada, però per mi sí una de els més ofensives. Catalunya és una societat democràtica que vol decidir lliurement el seu futur a les urnes. El peronisme sempre fou molt estimat pel franquisme, aquell sindicat vertical de repartiment de prebendes sense democràcia. Un gran puff, aquest cap de setmana “estratègic” del PP a Barcelona ha resultat esperpèntic.

S’acaba gener- El contracte de l’obra de desdoblament del tram Caldes de Malavella-Sils estipula que l’obra serà realitzada en 15 mesos. La data de finalització: gener de 2014. Aquest és l’últim diumenge de gener de 2014, l’obra no estarà acabada ni la propera setmana ni en els propers mesos. Som massa pacients i controlem poc la lletra petiteta dels contractes. Tinc molta lletra petita a la seva disposició. A vegades, em noto poc controlat, poc obligat a donar explicacions de tot el que recopilo en exercici de les meves responsabilitats.

Mercaderies perilloses- El Govern de l’Estat ha reconegut responent a preguntes parlamentàries de qui escriu, que a l’estació del TAV a Girona s’han aturat, com a mínim, dos cops, combois de trens amb mercaderies perilloses. La resposta parla de dos cops segurs i afegeix un misteriós “i altres possibles incidències pendents de confirmar”. Fa uns anys el govern del PP d’Aznar ens va regalar un projecte complert que era: soterrament de la línia d’alta velocitat i la línia convencional per centre de Girona i una antena pel transport de mercaderies que passaria per uns terrenys encara afectats per la zona oest de Girona (Sant Gregori, Salt, Sant Julià de Ramis). Potser van voler estirar més el braç que la màniga: hem acabat amb el viaducte al mateix lloc i incidents de mercaderies perilloses pels túnels del TAV. Amb la seguretat, no s’hi pot jugar.