Nervis d’acer per un ball que comença a ritme de minuet

Nervis d’acer. Ha començat l’any 2014, el que la majoria de la política catalana ha marcat com l’any de la consulta del 9 de novembre de 2014. Jo en sóc partidari de la consulta, com ja és sabut. Sobretot per demòcrata i per l’experiència viscuda ben de prop del procés fallit de l’Estat autonòmic. He vist coses, moltes coses, en les reformes dels Estatuts, en les negociacions de les lleis, en l’actitud del cos funcionarial de la capital de l’Estat que em porten a afirmar que és bo que els ciutadans de Catalunya  després de 35 anys decideixin actualitzar en un sentit o altre el marc polític i jurídic del país. Democràcia, pura deliberació democràtica. Com he dedicat moltes hores a la comissió constitucional del Congrés on he vist tot això, també he dedicat tantes o més hores a la Comissió d’Afers Exteriors. I aquesta experiència em fa apuntar, a títol d’inventari, que ara venen mesos en què es requereixen nervis d’acer. Hi ha dos governs que juguen en dues direccions avui per avui absolutament oposades i qui s’equivoqui davant la comunitat internacional ho pagarà amb un cost d’imatge important. La forma és condició prèvia per tants assumptes de fons. I la discussió de les formes serà molt important en els propers mesos, la batalla de qui té la raó democràtica. També convé que se sàpiga que en situacions com aquestes els poders que s’hi posen d’esquena –com ara el govern central- no es queden amb el braços plegats. A vegades penso que si tota la bona gent i els amics que em donen un cop a l’espatlla i em diuen amb un to entre d’escalf i d’exigència: “no us arrugueu, planteu cara”, veiessin pel forat del pany un vint i cinc per cent del que jo puc veure, notar i patir....potser quedarien glaçats (no ho prenguin com una pedanteria, és vida viscuda). Jo hi estic disposat. Aquests dies m’ha tornat molt als pensaments la cançó Abril 74 de Lluís Llach i l’he escoltat uns quants cops. En tot cas, comença el 2014, comença un ball que tindrà uns primers passos a ritme de minuet i que no sabem ben bé a quin ritme acabarà (bastant més mogut). Alguns tenen por, alguns tenen esperança, alguns tenen por i esperança alhora. Mai ningú va dir que seria fàcil. Tot depèn que els mesos i els passos madurin bé.