La setmana passada, setmana de Ple
del Consell d’Europa a Estrasburg, vaig veure i observar dues nits de
celebració de l’equip d’Algèria pels carrers de la capital d’Alsàcia. En els
dos casos estava treballant a l’habitació i vaig treure el cap per la finestra.
Una bona colla de centenars de joves amb les banderes d’Algèria celebraven la
promoció de l’equip. Després vaig llegir que en alguns llocs del país s’havien
produït enfrontaments, ferits i detencions. En el silenci i la fresca de la nit
vaig pensar en aquella eclosió de felicitat sobre la terra que ha estat
clivella en les dues guerres mundials basculant de França a Alemanya i a la
inversa. El món s’ha fet més petit, la hiperconnectivitat ha canviat les
nostres vides, coneixem més l’altre... però en aquella plaça Kleber –el general
alsacià de Napoleó que va mantenir el domini d’Egipte i va incorporar la
fascinació per Egipte en la vida francesa-, en aquella terra d’avis que parlen
alemany i una identitat francesa forta però que no ha torçat la forta identitat
alsaciana, allí, joves francesos de tercera o quarta generació... interpel·laven
a tots els que creuen que els Estat-nació són motlles d’una eficàcia
inapel·lable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada