Dades i compliment de compromisos

En tot aquest debat de les infrastructures el que convenen són dades clares i concloents, objectives. Per exemple: l’Autovia de la Plata (Astúries-Extremadura) s’està construint a un ritme de 60 Km nous per any. Les autovies de l’Estat a Girona s’estan construint a raó de 5 Km nous per any. Jo només voldria que durant tres anys l’Estat invertís el suficient per fer 60 Km d’autovia per any. En tres anys tindríem resolt el dèficit crònic. Ara la Cambra de Comerç de Girona, sota l’impuls del president Domènec Espadaler, crearà l’Observatori de l’Execució dels pressupostos en obra pública a la demarcació de Girona, tant en les obres de l’Estat com les de la Generalitat. És quelcom que ve fent des de fa anys la Cambra de Comerç de Barcelona i segur que la de Girona ho farà amb els mateixos mètodes i rigor. Convé que parlem sobre dades i exigim a partir del judici independent d’una societat civil exigent. Una societat civil gironina exigent que hauria d’imantar definitivament les seves prioritats i nords amb algun tipus de col·laboració entre tots els que volen remar en el mateix sentit (Cambra, patronals, cercles d’opinió, mitjans de comunicació...)

I el compromís?- Per exemple: març de 2007 era la segona data oficial i fins ara la definitiva per a la posada en funcionament de l’Autovia A-26 entre Argelaguer i Besalú. Durant mesos no s’ha mogut res en aquelles obres. El plaç de març de 2007 no es complirà, segur. Anant bé, l’obra estarà acabada a finals d’anys. No vull pensar malament però el cert és que estarà acabada a pocs mesos de les eleccions generals. En l’exercici de les meves responsabilitats, fa temps que ho vinc denunciant però em sembla que els gironins – els de la N-II, els de la N-260- som/són uns estoics que es conformen amb poc i reclamen amb tebiesa.

La societat civil i la política

Per dies i setmanes ha semblat que l’anomenada societat civil catalana en tenia el bot ple. Està convocat un acte de reivindicació d’infrastructures dignes que pivota la societat civil (cambres de comerç, patronals, sindicats...) i on els que ens dediquem a la política convindria que en retirèssim en un segon terme. També hi ha un seguiment notable d’aquest tema per part d’alguna premsa escrita. Tot això em sembla molt bé. Fins i tot algú, veu de la societat civil més destil·lada, ha vingut a dir: “ara veuran els polítics el que som capaços de fer, que serà més i més ràpid que els que agafen cada setmana el pont aeri”. Tan de bo que fos així! Dijous, però, el president del Govern espanyol va ser a l’Aeroport de Barcelona i va practicar quatre raspallades a la concurrència i no es va comprometre a facilitar que l’aeroport de Barcelona tingui vols transcontinentals. Tot i això, la societat civil del “ara veuran amb qui se les tenen” va sortir afalagada i un pèl autocomplaent i amb la guàrdia baixa. Aquell mateix dijous a la nit, a Girona, vam sentir el discurs del president de la Patronal catalana encara sota els efectes de l’hipnotisme del president de l’executiu espanyol. Tots junts farem més força però em sembla que estem més vacunats contra la raspallada el que breguem a Madrid que alguns dels que ens han llegit “el memorial de greuges” aquestes últimes setmanes. Perdoneu-me l’expansió personal.

Les llengues a l'Estatut d'Aragó

Aquesta setmana he dedicat energia i arguments perquè el nou estatut d’Aragó reconegui que hi ha , com a mínim 70.000 persones que parlen català a la Franja. Tancats en banda PP i PSOE. Quant que els costa reconèixer com són, com som en la nostra realitat. Però és que ara acabo de descobrir que la reforma de l’estatut de Castella-Lleó reconeix expressament l’existència i l’ús del gallec i el lleonès(!!) en aquella comunitat. Ja ho va dir Federico II, l’expresident del Congreso (no confondre amb el poeta ni amb el radiofonista): iuvis testum. Serà l'únic Estatut que farà referència a les llengues oficials sense dir quines són. I un tercer i minúscul partit sembla ser que hi ha fet molt perquè això sigui així.

L'estil Bermejo

Dimecres a la tarda, sessió de control al Govern, a la plaça de toros, que és aquell parlament els dimecres a la tarda, entra brau i amb ganes d’envestir el nou ministre de justícia Mariano Fernández Bermejo. Practica allò de la millor defensa és un bon atac. Reparteix de forma preventiva i els populars creuen que han trobat un filó d’aquí a final de legislatura. Lamentable, molt lamentable. El més curiós és que parlo amb diputats socialistes i populars i els dos bàndols estan contents. Tots dos bàndols creuen que amb aquest nou ministre tindran més motius per insultar. Just la política que no m’agrada.

Un problema sense llei

L’anomenada llei de l’alcohol, que fa tres setmanes que és objecte d’atenció en aquest diari de sessions, sembla que ha quedat definitivament tocada de mort almenys per aquesta legislatura. Jo que tant havia discutit i discrepat amb la ministra del ram amb lleis com la del tabac i la dels medicaments, he de dir que la pretensió d’aquesta llei era ben honorable: la protecció de la salut dels menors davant el consum excessiu d’alcohol, o el que és el mateix, la lluita contra les borratxeres de cap de setmana que cada cop baixen més el llistó de l’edat. Ha estat un desenllaç ben injust i amb mentalitat curtplacista, pensant en les eleccions del 27 de maig i pensant en els resultats de Castella- La Mancha, Navarra, i la Rioja. Ana Pastor pensava una cosa però ha dit just la contraria i Mariano Rajoy ha brindat amb vi al final dels últims mítings amb unes formes de populisme mesetari que sembla que han donat resultat. En part, tots ells s’ho han buscat per no haver signat un pacte d’estat en matèria de salut que és tan necessari com el pacte de les pensions que ja funciona. Dimecres vaig parlar amb la desconsolada ministra Salgado. Dolguda i combativa alhora, dolguda perquè li han fet el llit des de dintre casa i combativa amb un retorn frontal al tema perquè com em diu un company seu de gabinet és un enginyera aplicant el 2+2=4 a la política, amb cintura física de ballarina i cintura política de formigó. El debat de la llei ha plantejat el problema. Ara tenim un problema sense llei. I potser no és necessària. Com és necessari afrontar el problema.

Un bel golpo

La política italiana ens ha donat hores de glòria i gaudi aquesta setmana. Finezza, molta finezza, tota la que falta en la política espanyola i també, ara, a la política catalana. Un bel golpo combinat entre la incompetència de dos senadors, un troskista, l’altre titista, i la subtilesa dels senadors a vida, amb l’incombustible Andreotti, 88 anys, al capdavant. Indispensables els articles d'Enric Juliana d’aquesta setmana a La Vanguardia. En un feia una fina comparació entre els comportaments maximalistes dels senadors troskistes i titistes i els diputats Tardà i Puig. Reia sol a l’avió. La del costat devia pensar que no hi era tot. Ai, els de la lliga del fot-li fort a veure si reventa! Un govern Prodi-bis, que naixerà feble, a canvi de la retirada de la llei de parelles de fet. I el Vaticà en el fons del paisatge.

L'Alemanya que va sortir del comunisme

Dissabte al matí, a primera hora. Ahir em vaig llevar a casa i demà hi tornaré a ser. Ara estic a Leipzig, capital de Saxonia, Estat de l’Alemanya nova, de l’Alemanya de l’Est. El cor d’Europa. Aquestes terres van veure la batalla de les nacions de 1813 on Napoleó va començar el principi del fi de la seva hegemonia. Aquesta terra va veure com J.S. Bach era director del cor de l’església de St. Thomas, mentre composava les partitures d’una música que és arquitectura, un cert ordre de les coses i de les emocions. Aquesta terra va veure desenvolupar la seva carrera a Franz Schubert i aquí va estudiar un jove Goethe. El cor d’Europa i, tanmateix, un cor encara una mica masegat, una mica ferit pel comunisme. El nou paisatge de l’Alemanya unida, la primera potència econòmica de la UE, encara es confon amb edificis decrèpits i arquitectures horribles del no tan llunyà període comunista. Fa poc més de quinze anys que Europa va trencar les costures del Mur de Berlín. Henry-Levy ho va definir molt bé: “Aquesta part d’Europa surt del comunisme per tornar a la història”. A la capital de Saxonia ens reunim un parlamentari per Estat membre de la Unió Europea més els nous candidats a la integració, Turquia no hi és, Turquia cada dia està més lluny de la integració. Un aire de hiperrealisme recorre Europa en aquesta hora de tràfecs. A aquesta iniciativa privada d’una Fundació Americana s’hi sumen alguns parlamentaris de la jove Amèrica. Més de mil anys d’història enfront de uns tres-cents anys d’història, dues maneres diferents de veure el món i, tanmateix, compartint valors en el món que se'ns ha fet més petit.

Avui dissabte a les 3 de la tarda, com tots els divendres i dissabtes de l’any, hi haurà un concert de motets al cor de la capella, l’organista és reputat arreu del món. Hi ha qui utilitza el vol de Ryanair Girona-Leipzig per anar a escoltar els concerts de St. Thomas. Es una excel·lent idea. A St. Thomas hi ha la tomba de Bach, un lloc respectable, de culte, a tenir en compte en aquesta època on es fa passar bou per bèstia grossa.
En el cor i en els ulls dels membres nous o candidats de la EU s’hi pot veure l’empenta que ens manca als de la més antiga part de l’Europa unida. El president del Parlament de Macedònia desplega tota la seva energia perquè l’any que ve el seu país, l’únic de l’ex-Iugoslàvia que va arribar a la independència sense sang, pugui ingressar a l’OTAN i perquè l’any que ve pugui iniciar les negociacions de pre-ingrés a la UE. La il·lusió que nosaltres vam viure fa un quart de segle.

La memòria històrica a Itàlia

L’anomenada Llei del dret a la memòria està dormint el són dels justos mentre es prorroguen els plaços d’esmenes perquè em sembla que el propi govern no sap com afrontar la seva tramitació parlamentària. Tots els que estem disposats a negociar demanem l’anul·lació dels judicis polítics sense garanties – jo m’inclino per una anul·lació ex lege-. Mentrestant, vaig aprenent d’altres experiències. Sembla ser que les coses es fan millor a Itàlia. Així m’ho explica l’ambaixador d’Itàlia a Madrid i descobreixo el debat ben viu en diaris i televisions d’allí. El president de la República, el postcomunista Giorgo Napolitano, ha impulsat una revisió del passat recent del país fent un discurs on demana perdó per tres motius: els crims i els excessos del feixisme, els crims i els excessos del comunisme i els crims i els excessos contra les minories lingüístiques a la zona de Trieste i els Balcans. Un reconeixement d’errors de totes les parts. Això ha portat a que el Parlament italià aprovi un Dia de la Memòria i el Perdó per unanimitat. Quelcom impensable aquí. Espero amb delit el debat parlamentari de la llei del dret a la memòria. Però no sé si arribarà. En tot cas, tenim un mal precedent: la sectària i esbiaixada Llei del memorial democràtic que impulsa el departament de Joan Saura. Perquè convé recordar que Saura és conseller de relacions institucionals a més de conseller de l’Interior. Tot i que ara no se n'ocupa tant, alguns llegats malconfegits ha deixat, com aquest.

El vot secret per a cecs

Hem tardat tres anys però dimecres es va desencallar la reforma de la llei electoral, que vaig portar al Congrés dels Diputats l’abril de 2005, perquè els cecs puguin votar amb total secret i no com fins ara que han d’anar acompanyats de persona de confiança perquè els ajudi a escollir la papereta. Els sistemes són tres: nom en braille del partit a cada papereta, plantilla en braille per llegir totes les paperetes o col·legi únic per demarcació. Això ho hem de discutir però que la reforma es faci ràpid, que sigui possible per les properes eleccions generals. Un nom propi en tot aquest esforç: Jsé Ángel Carrey, un català invident que no ha deixata d'insistir amb perserverància, paciència i tenecitat a totes les portes de tts els grups parlamentaris. Sense ell, no hauríem arribat fins aquí.

El vapor de la Burés d'Anglès

Divendres, dia de reunions i visites per la demarcació. L’alcaldessa d’Anglès, la Judit Guirado, m’organitza una visita a Antex, una gran empresa de filats tant discreta com potent i a les instal·lacions del vapor de la fàbrica Burés. El Vapor de la Burés és de l’any 1900, és una joia que ha estat visitada per experts de ben lluny i està en un edifici modernista d’uns estucats molt elegants. Ara en diuen, amb un punt d’esnobisme, arqueologia industrial. La fàbrica de la Burés ha de patir una gran transformació i l’Ajuntament compte en convertir-la en museu del tèxtil, la mineria i la fusta, les tres principals activitats d’aquest replec tan dens del país que hi ha entre Anglès i la falda de les Guilleries. Del Vapor de la Burés, polit com el primer dia, se’n sentirà a parlar i serà visitat. El gust per recuperar el nostre passat. Com el museu dels Sants d’Olot, per exemple. D’iconoclastes de la societat postindustrial a assedegats buscadors de les nostres arrels en aquest món que se’ns ha fet més petit.