El Dragon Khan s'ha obert

És necessari, tant o més que el túnel de Bracons, la construcció del Quart Cinturó. Dos dels tres socis del govern s’hi ha mostrat contraris. No sé ben bé perquè però s’hi ha mostrat furibundament contraris. Què passarà? El Dragon Khan ja ha obert la temporada però encara no sabem si les seves pendents seran molt pronunciades. Mentrestant, els cuiners del Palau de la Generalitat ens serveixen unes enquestes d’un país on no em reconec i amb una intencionalitat política evident: vendre el PSC com l’únic partit centrat i central del país. El PSC que va tenir la patacada l’1 de novembre. Els altres, tots uns radicals. Ai, els guions del senyor José Zaragoza, que es veuen d’una hora lluny!

Impostos i jubilacions

El senyor David Tagues, assessor econòmic del president del Govern, amb despatx a Moncloa i que va arribar per substituir el senyor Miguel Sebastián –candidat melancòlic a l’alcaldia de Madrid per les sigles socialistes- ha fet unes quantes afirmacions de gran calat. Ha apuntat la necessitat d’allargar l’edat de jubilació atès que també s’ha allargat l’esperança de vida. El Parlament alemany ha provat un període que portarà, cap al 2012, a que els germànics tinguin l’edat de jubilació als 67 anys. El senyor Tagues també s’ha mostrat partidari de suprimir l’Impost de Patrimoni, que tenia una funció censal que avui no compleix. Cap altre Estat membre de la Unió Europea té l’Impost de Patrimoni. L’assessor Tagues també s’ha mostrat partidari de suprimir l’Impost de Successions i Donacions i ha obert una reflexió que deu fer escruixir als seus companys de causa: en el camp de les prestacions per jubilació potser s’haurà de passar a la redistribució generacional de la riquesa a una capitalització individual de fons de jubilació. El senyor Tagues, em consta, és molt sensat. El vice-president Pedro Solbes està molt més amb sintonia amb ell que amb el seu antecessor – que acariciava la idea de substituir-lo. Però totes aquestes idees serà difícil que es portin a la pràctica a 11 mesos de les eleccions generals. És clar que la reducció dràstica de l’Impost de Successions i Donacions està en mans del Govern de la Generalitat. I fins ara, res de res.

Àfrica, tan lluny...

Aquesta setmana alguns diaris despatxaven amb una columneta la següent notícia: més de 400 morts en enfrontaments a la frontera entre el Xad i Sudan, segons Nacions Unides. El món se’ns ha fet més petit però les pors dels nous temps no ens deixen veure més enllà del nas. O preferim mirar cap a una altra banda. Dissabte que ve, 21 d’abril, hi ha eleccions a Nigèria, el primer productor de petroli d’Àfrica. Els tres candidats presidencials són del nord musulmà –moderat. En el món globalitzat són més importants les eleccions de Nigèria que unes declaracions de rutina del senyor Ángel Acebes o del senyor José Blanco, dos monòtons amb ben poca brillantor en el camp de les idees pròpies. Però alguns fomenten la buidor del teatre de declaracions i contradeclaracions. Nigèria, Xad, Sudan, Darfur... i les 27 guerres declarades que hi ha en el món.

Què és notícia?

La notícia més important de la setmana, des del meu punt de vista, són els atemptats del terrorisme islàmic a Casablanca i Argèlia. Aquesta mateixa setmana el jutge de l’Audiència Nacional Baltasar Garzón ha afirmat que té elements per sostenir que no es posen tots els recursos necessaris per combatre el terrorisme islàmic. Per començar, és un assumpte de primera magnitud que Espanya no ha aconseguit col·locar en les prioritats de la Unió Europea – que lluny que li queden a Hèlsinki els problemes de la mediterrània- També hem sabut que alguns dels milers d’islamites radicals amnistiats a Argèlia són a Espanya per captar terroristes per Al Qaeda, segons una investigació de El Periódico. Tot i això, el conjunt de la societat no hi presta l’atenció deguda. En la guerra dels mitjans de comunicació de Madrid importa més un titular del senyor Agustín Díaz de Mera, ex-director general de la Policia Nacional, en el judici de l’11-M. El senyor De Mera va ser senador l’anterior legislatura i no té gaire interès per tapar fets de tanta rellevància. Però el diari El País és el primer que s’ha apuntat a fer titulars cridaners a l’alçada dels altres tres diaris capitalins. Quina colla. Tota aquella gent que diu que està decebuda dels polítics – que fem més del que surt en els relats grans dels mitjans grans- però que tenen els seus motius, potser per un moment també podrien dedicar una reflexió per veure si els grans diaris del conjunt de l’Estat estan a l’alçada de les circumstàncies. Jo crec que no i així ho escric.

Del boicot a l'autogol

La setmana del debat de l’autodeterminació? La setmana de l’autodestrucció. La pitjor cara d’una manera de fer política s’ha mostrat aquesta setmana, entre calçots, propostes interruptus i proclames d’independència que acaben en resolucions pel traspàs de rodalies de Renfe, que ja està contemplat en el nou Estatut. Evitar fer el ridícul ha de ser una constant de qualsevol polític. Uns en són els grans protagonistes i responsables però tenen la singular capacitat d’acabar esquitxant, en el desprestigi, al conjunt de la política. Quin mal servei a la causa de la construcció serena i ambiciosa d’una Catalunya lliure i pròspera. El pitjor és que amb tot això ha baixat el respecte dels catalans per les seves institucions i ha baixat notablement el respecte i la consideració que ens tenien des d’altres punts de l’Estat i d’arreu d’Europa. Ja no és l'acarniçament exterior, és l'autodestrucció interior. Del boicot a l'autgol que escrivia Francesc-Marc Álvaro.

“Veig que ara us ho preneu tot en broma”, em diu un polític castellà en el primer nivell de responsabilitat del govern de l'Estat. No! Exactament uns s’ho prenen tot en broma i per dos cops, en dos legislatures, el Partit Socialista els ha triat com a socis per l’ocupació del poder. Cal tenir-ho present. En el camp de l’observació de les coses dels partits, cada cop sembla més clar que Josep-Lluís Carod-Rovira no tornarà a ser candidat a president de la Generalitat. Ara Carod fa de fidel Josep Bargalló, per dir-ho d’alguna manera, i Joan Puigcercós llença la pedra i amaga la mà. Autodestrucció. Val la pena que la política catalana i espanyola balli al so d’aquesta manera de veure i fer política?

Més enllà del "monotema"

Destaco tres aspectes importants que hem discutit aquesta setmana al Congrés. Hem fet la votació final de la Llei d’Universitats, peça clau de qualsevol societat que es vulgui avançada, culta i emergent. Hem fet la primera lectura de la Llei d’Investigació biomèdica, que inclou la regulació i els límits a la possibilitats de la clonació terapèutica. He estat ponent d’aquesta llei i he tingut l’oportunitat d’endinsar-me en un debat eminentment ètic i molt interessant. Finalment, dimecres vam constituir la ponència per fer una nova llei de finançament dels partits polítics que ha d’evitar la corrupció i l’opacitat en les finances. Fa vint anys que no s’havia pogut tenir una majoria suficient per reformar i actualitzar la llei de finançament dels partits polítics. Els tres temes són importants. Però no han ocupat l’espai en els diaris que es mereixerien. Tot és el “monotema”, tot és la dura confrontació política al voltant de la lluita antiterrorista i el final dialogat de la violència. Tot ho ocupa el “monotema”. En tantes democràcies europees els debats socials i polítics sobre educació, bioètica o finançament dels partits polítics ocupa molt més espai que aquí. Crec que fem la feina que hem de fer, però queda ofegada pel soroll de la crispació. I tampoc se’ns demana passar comptes sobre aquestes matèries com en altres llocs d’Europa. Em queixo? Doncs una mica sí. Sembla que l’anomenada societat civil i els mitjans de comunicació també han quedat atrapats en “el camí fàcil del monotema”.

Ai si salta la guspira!

La setmana que arriba la primavera al calendari un fred intens i inesperat refreda persones i expectatives. La política espanyola està gelada, gelada pel fred polar de la incertesa, la improvisació, la radicalització, l’extremisme, la bronca i el desconcert. Tant li fa si el Parlament té en tramitació fins a 47 lleis, tant li fa si tenim un debat de tres hores sobre el servei dels trens de rodalies a Catalunya. Tant li fa... tot és el foc atiat per l’oposició (sobre fets i sobre invencions, que de les dues coses hi ha) i la cara d’esparverament i desconcert del govern. La setmana que ve és una eternitat i s’imposa el curt termini i el regateig. Els pneumàtics derrapen per les corbes d’una legislatura plena de revolts. Però, a on som i a on anem?

Queda un any de legislatura (o menys) i el govern funciona amb el pilot automàtic en matèria de política econòmica (quant que s’assemblen les polítiques de Solbes-I, Rato i Solbes-II). L’executiu ha desplegat el que ells en diuen l’eixamplament dels drets de ciutadania (alguns necessaris, altres gestuals i molts inèdits a l’Europa consensual en matèria de drets i llibertats) mentre que s’ha topat (que no buscat) amb unes reformes estatutàries que ja han quedat amortitzades com a element de confrontació política (ai! els catalans, de les portades a la invisibilitat d’un govern gris, ara tot torna a ser basc). Queda un any de legislatura (o menys) i el debat del terrorisme i les maneres d’afrontar el seu final ocupen tot l’espai dels debats parlamentaris i de la reverberació mediàtica. La corda s’ha tensat i la paraula crispació torna a descriure molt bé el moment polític. No és el primer cop, cal dir-ho. També hi va haver crispació abans de l’octubre del 1982 (l’època del “acoso y derribo”), també en els trenta mesos del trienni 1993-1996 i ara en una legislatura on l’oposició té la ràbia de tornar al govern aviat i on el govern navega sense un nord gaire imantat. Crispació. Per què? Perquè de mica en mica un partit i varis mitjans de comunicació han intentat portar el debat polític en el camp del debat ètic (el tercer grau d’un pres en vaga de fam). I poc o molt, votants del PP i altres, hi han entrat, en aquest camp. Només així es pot entendre que els carrers s’omplin de manifestants, que els taxistes desenvolupin llargs monòlegs entre la politització d’alt voltatge i l’odi a la política (tot a la vegada) i que els ponts de diàleg entre govern i oposició estiguin trencats com no passava des de fa onze o dotze anys, fins i tot en allò més elemental (reforma del sistema de finançament dels partits polítics i retocs en la llei electoral general, que d’això me n’ocupo).

Estratègia de l’oposició popular: infiltrar el fastigueig i un punt de dubte entre els votants socialistes perquè alguns es quedin a casa i ells puguin guanyar amb una participació baixa i una alta mobilització del seu electorat. Estratègia dels socialistes: estar convençuts que interpreten millor els nous temps i els nous sentiments de la ciutadania (pau, diàleg, drets de ciutadania...) i que el temps el jugarà a favor (cal dir que no tots els socialistes n’estan convençuts d’això, però, de moment, callen i es mosseguen la llengua). Impressió del tercer espai, dels nostres, dels que tenim l’òptica del que ells en diuen perifèria, dels que enyorem l’ampli centre impossible en la política espanyola, dels que ens cansa per igual la bronca d’uns i la lleugeresa dels altres: uns i altres estan tractant a cops de peu assumptes que necessiten altura de mires i consens, serenitat i un mínim comú denominador. Uns i altres han perdut el senderi i uns i altres ho pagaran en forma d’una alta abstenció i més vots en blanc que mai. Pregunta: com ens ho farem per què no es confongui la part amb el tot? Com ens ho farem per no quedar atrapats en aquest espiral d’insensatesa? Com ens ho farem per allunyar-nos del “amb mi o contra mi” que domina l’escenari? Ho podrem fer en la mesura que molts ciutadans també pensen que és necessari que hi hagi un tercer espai que moderi i torni la sensatesa i el sentit comú on avui hi ha soroll i atac sense reserves a l’adversari.

En la vida parlamentària les formes es continuen mantenint. En els discursos, en la cortesia parlamentària i fins i tot i en molts casos en les relacions humanes. Però la guspira pot saltar al carrer en qualsevol moment. Els cops de garrots d’alguns cèlebres quadres de Goya, segles i segles de l’Espanya atàvica, poden ser postals del segle XXI. Perquè hi ha més papistes que el Papa, perquè hi ha persones que carreguen el pap escoltant cada matí el radiofonista Federico (jo mai escolto la ràdio a primera hora del matí perquè vull arribar fresc i eficient a la feina), perquè hi ha lectors àvids de tonteries en lletra impresa en els diaris capitalins (millor llegir els diaris de la proximitat o la premsa estrangera però lluny del verí dels columnistes en peu de guerra).... per tot això, un dia d’aquests hi pot haver un joc d’ous. Dijous anava en taxi cap al Palau de Congressos vell (Paseo de la Castellana 99) a un homenatge ben singular (vaig quedar assegut entre Leopoldo Calvo-Sotelo i Sara Montiel, literalment) quan, de cop, vaig fer un bot en la contemplació passiva i una mica cansada del tràfec de les persones i la ciutat. Pel barri de Salamanca, prop de la Fiscalia General de l’Estat, una colla pujaven amb banderes preconstitucionals, banderes franquistes, vaja, i amb alguna bandera de la Falange. Quin calfred en el Madrid accelerat de l’opa i la contraopa, del bullici del negoci del ciment i del dinar ràpid! A pocs metres vaig veure la manifestació del Foro de Érmua (el braç més ràpid de l’entorn popular) davant la seu de la Fiscalia General de l’Estat després de la decisió del fiscal de retirar els càrrecs contra Arnaldo Otegi. La Fiscalia General de l’Estat té dependència orgànica del Govern. Els membres de l’Audiència Nacional han mostrat gelosia i disconformitat perquè no han pogut intervenir en la vinyeta. Otegi ha estat traslladat i alliberat en hores. La seva advocada riu per sota el nas en un restaurant proper al Congrés. Càlcul? Estratègia política a mig termini? Disseny d’un procés per a la formalització de candidatures de l’entorn de Batasuna en les properes eleccions municipals? I ara! Improvisació, pura improvisació! Personalismes i una insuportable lleugeresa. Això és el que hi ha. I la guspira que pot saltar al carrer. Als carrers de Madrid, d’entrada. No pas al carrer Major d’Olot, per exemple. Ai, la guspira! El Madrid electritzat on des de fa mesos els socialistes boicotegen a la televisió de la Comunitat Autònoma i on ara els populars han anunciat que trenquen relacions amb el grup Prisa, el diario independiente de la mañana i els canals de televisió del senyor Polanco, Jesús del Gran Poder. Aquests romans estan ben bojos!
A la mateixa hora que els nois de Salamanca tallaven la Castellana i jo em dirigia a l’homenatge del tot Madrid, a Barcelona es reunia la societat civil organitzada (per fi) per demanar una gestió radicalment diferent de l’aeroport del Prat. Ai que al Madrid electritzat se li escapa del camp de visió una Barcelona desafecta i que ha posat l’intermitent als cops de garrot goyescos. Una Catalunya on la societat civil s’organitza per incompareixença del govern de la Generalitat i de qui l’hauria de liderar (el president diesel). Una setmana difícil, aquesta, per l’aparell de la plaça de Sant Jaume, dedicat a cobrir el periodista que amenaça a un grup editorial amb un “Te juro que no pararé hasta joderte”. M’ho crec ben bé. I la prova que és així és que el periodista-cap de prems -censor (fins i tot el Col·legi de Periodistes s’ha despertat del son) ha demanat disculpes. Els capitans en els seus assumptes, els de Madrid tirant benzina, els bascos (alguns) sota els focus (Erkoreka ens ho explicarà molt bé dijous a Girona)...I els neguits i les esperances del país? El país ha aguantat moltes estrebades i pot aguantar aquesta. Però, per si de cas, un consell: pel dret i a fer feina. No es distreguin i no escoltin al radiofonista Federico. Jo em poso a parlar pel mòbil quan el taxista envesteix. I tapin-se que fa fred. Un dia d’aquests, sense avisar, arribarà la primavera al carrer... esplendorosa, sensual, irrepetible, única.

El diner públic i l'"autobombo"

A començaments de 2006 el govern espanyol va portar al Congrés dels Diputats un projecte de llei de publicitat institucional que ara ja és una llei en vigor i que afecta a totes les administracions ( des de l’Administració General de l’Estat fins a tots els ajuntaments). L’objectiu d’aquesta llei, de la qual en vaig ser ponent, és evitar utilitzar diners públics per a la promoció de campanyes de promeses polítiques o propaganda sobre obres inaugurades o anunciades. La llei és ben clara: sí a difondre informació útil per als ciutadans (campanyes informatives sanitàries, educatives, de seguretat vial...) i no a les campanyes d’”autobombo”. En base a aquesta llei, es van aturar algunes campanyes propagandístiques del govern de la Generalitat abans de les últimes eleccions al Parlament de Catalunya.

Podem fer autocrítica, tots els partits, de la nostra actuació en el passat però ara ens hem d’atendre a la llei, que va ser votada per unanimitat. Quan veig el Can Joanetes que l’Ajuntament d’Olot ha publicat fa una setmana no puc pensar res més que és clarament contrari a aquesta llei impulsada pel govern socialista a nivell de l’Estat. S’equivoquen els que pensen que els ciutadans decideixen el seu vot en l’últim moment. Un excés de propaganda institucional pot tenir l’efecte contrari al buscat. I més quan tot són maquetes i promeses inconcretes. Olot, més que mai, necessita mesures socials i econòmiques, perquè tinguem una ciutat dinàmica, viva i de bon viure per tots, també pels joves.

Una conversa a l'Empordà

Divendres. Feia nou dies que no estava a casa. Tenia ganes de respirar la primavera que s’acosta. Visites per la demarcació. Dinar en un petit poble de l’Empordà. Som quatre i parlem de tot amb sinceritat i sense cap faixa del políticament correcte. Ens posem força d’acord en el partit de les coses “del sentit comú”. Catalunya necessita una rectificació i un lideratge que ara no té, coincidim a dir. El senyor Artur Soldevila està escrivint les seves memòries. Aquesta és una excel·lent notícia. Truquem al diputat Luís Mardones, amic de Soldevila, que és un home que sap i aprecia que les comarques gironines es poden i s’han de servir amb eficàcia també des de Madrid. Ara els ametllers ja estan florits. Dilluns, altra cop a Madrid però amb el record del paisatge, les olors, els colors i les converses d’aquí.

Clarificar pactes

El dia de Sant Jordi s’acaba el plaç per presentar llistes electorals a les eleccions municipals del 27 de maig. Alguns partits tenen problemes per fer llistes fins i tot on n’havien fet en el passat. El soroll de la crispació que embafa la política espanyola pot afectar la participació en la votació, sobretot en àrees de votació preferentment socialista. Ara més que mai hem de començar a interpel·lar els partits sobre els pactes postelectorals perquè un dels motius de l’abstenció creixent és que molts ciutadans se senten timats amb l’ús del seu vot en els pactes post electorals. Per exemple, el candidat d’ERC a l’alcaldia de Barcelona, Jordi Portabella, ja ha descartat un pacte amb CiU i aposta per la reedició del tripartit, després de 28 anys de govern socialista, absolutament esgotat i inercial. Convindria saber la posició del partit republicà en altres ciutats, que no necessàriament ha de ser el mateix que el del candidat Portabella. Convindria saber la posició a Girona, a Figueres, a Blanes, a Olot, a Sant Cugat, a Tarragona... per exemple.