Ens recordarem de reflexionar sobre l'abstenció

L’abstenció- En primer lloc cal parlar d’abstenció. Diumenge a les set de la tarda comentava a uns companys: “Ara estem sincerament impactats per aquestes xifres tan baixes de participació però d’aquí a un parell d’hores ja estarem fent càbales sobre pactes i deixarem enrera la necessària reflexió sobre la desafecció que es viu cap a la política”. Això pot passar avui parlant només del mapa resultant de les eleccions del 27 de maig. A tot plegat hi hem de sumar que 90.000 ciutadans van optar pel vot en blanc a tot Catalunya. A les últimes eleccions catalanes els vots en blanc van ser 60.000. Molt preocupant. Tots hi devem tenir la nostra part de raó, però en el en part justificat “fastigueig” d’una part de la ciutadania cap a la política, crec que té la seva base en els dos pactes tripartits per barrar el pas a CiU a la Generalitat (“Per què votar si després fan el que volen?”) i en el poc nivell del debat i l’acció política dels últims anys (el govern Dragon Khan, la falta de lideratge del president de la Generalitat, la pobresa del debat de les idees...). No sempre ha de ser així. Insisteixo per enèsima vegada que França ens ha donat recentment una lliçó de vitalitat democràtica.

La volta a la demarcació en 56 municipis

Modestament però amb entrega i afecte cap als nostres candidats municipals, aquests dies de campanya i precampanya he fet actes electorals en 56 municipis de les comarques gironines, que és una demarcació amb 221 municipis. No hi ha res millor per parar l’orella i escoltar el batec del país, els neguits, les ànsies i les esperances que recórrer quants més replecs del país millor. No tot és mercadotècnia ni impactes mediàtics – la informació periodística en campanya electoral entra en al rutina, la previsibilitat i quasi la saturació- es una campanya electoral. I menys en una campanya municipal. Fa un temps, parlant amb en Miquel Roca de Convergència i del nostre futur em deia: “Hi haurà futur i sang nova sempre que en tots els municipis del país hi hagi gent, molt bona gent, disposada a donar la cara en les llistes de les eleccions municipals”. Un cop més he trobat motius per a l’optimisme i la fortalesa de la nostra opció en aquest periple per pobles i ciutats.

Olot, Girona...-Ahir a la nit vaig acabar ballant a Sils, després de fer l’últim parlament, a quarts d’onze, recolzant la candidatura d’en Xico Anoro que recull el testimoni de l’estimat Quimet Rovira. Abans havia estat a la Plaça Catalunya d’Anglès fent costat a en Pere Figuereda que vaig conèixer com un home clau en la normalització lingüística de la justícia i que ara és un excel·lent candidat que recull el testimoni de l’alcaldessa Judit Guirado que està cridada a un futur de treball pel bé col·lectiu més enllà dels límits del municipi. I dijous vaig acabar el dia a Sant Coloma de Farners, al costat de l’alcalde Antoni Solà a qui li desitjo el millor perquè els fets l’avalen com un gran alcalde i l'únic que ha mantingut una capçalera de comarca per a CiU en els moments difícils. Tot això, però, anirà a millor en aquestes municipals. Abans havia estat a Olot en l’acte central d’en Josep Maria Corominas. En Mia ha fet una excel·lent campanya, ha mostrat alternativa davant l’esgotament del socialisme olotí i ha aplegat un gran equip. En Mia, amic, és un home perseverat i que sap fer colzes per arribar fins al fons dels temes. Dijous també va ser el dia de l’acte central de la candidatura d’en Carles Puigdemont, el nostre candidat a l’alcaldia de Girona. En Carles, un altre amic, ha mostrat a la societat gironina el que alguns ja coneixíem de fa temps: persona amb poderoses i innovadores idees pròpies que pot aportar com aire fresc a la Girona inercial d’un socialisme esllanguit. Convé la concentració de vot en la seva candidatura, que és la del canvi i l’alternativa, que és la que té molt més futur que no el llarg passat dels hereus de la Girona socialista i nadalista que un dia va fer un bon servei per allà els anys vuitanta. Són 28 anys sense alternança: aigües estancades per a una ciutat fantàstica.

Tots els replecs- Totes les comarques: des de la sardinada a Tamariu amb la Carme Bonal fins a l’acte intens, llarg i entranyable, molt humà, a Ogassa, amb l’alcalde Xavier Aulinas i amb l’exalcalde Tubert, de can Tal.lara, a primera fila que volia organitzar un debat entre candidats! D’Ogassa en vaig tornar amb uns embotits insuperables. Aquell dia, a mitja tarda, vaig passar per Tortellà a fer costat a la candidatura de l’Adela Solà i la gran empenta del número dos, en Joan Reixach, en Campana, i a dir que en política no s’hi val tot, ni la desqualificació ni la crispació. Tan de bo que diumenge sigui possible respirar amb més llibertat a Tortellà. Però fer campanya a vegades té epílegs no previstos: a Palau Saverdera no només faig cloure el míting d’en Narcís Dausedas sinó que vaig ballar country, em van cantar havaneres i vaig acabar fent un segon míting espontani en anglès per a la important comunitat de votants d’altres Estats de la Unió Europea. A Portbou vam anar a saludar a l’alcalde sortint, en Manuel Flores, i amb l’Amor Heras vam anar fins al barri de la Muntanya a fer costat al nostre candidat i a demanar el vot del jovent. I així podria anar continuant amb en Joan Silvestre, un gran candidat per tornar a ser alcalde Pals (divendres 18, una molt bona fideuà i un bon clima), en Moisès Corominas que el vaig trobar animat i amb bones opcions, a Camós on recuperarem l’alcaldia i a Cornellà de Terri on amb més llistes que mai, la nostra candidatura presenta unes bones propostes mediambientals. Em deixaria tants noms fent una llista més completa que prefereixo deixar-la incompleta. Recordant que en Santi Vila no ha fet més que pencar i treballar per tenir el millor resultat –altres han reculat- i que en Carles Pàramo està dedicat en cos i ànima a Roses. El company d’hemicicle i amic Josep Maria Guinart ha fet un “vaitot” per completar una excel·lent trajectòria municipal. I a Banyoles en Miquel Noguer farà un gran resultat.... No cal avançar conclusions. Els resultats els tindrem en hores.

Fa sis anys...

Dissabte 26 de maig de 2007 a la tarda. Avui no és ben bé un dia de reflexió ni un dia de descans. El matí he estat a Bescanó i d’aquí a una estona la festa de fi de curs de les nenes. Avui fa sis anys que ens vam casar. Una llambregada al passat em reconforta, amb totes els bons i mals moments, i m’impulsa cap al futur. Un futur que sempre és ple d’oportunitats que ens esperen i que només hem de saber trobar. Pascal Quiqnard ja ho va deixar escrit en una de les novel·les més belles: Tots els matins del món són un camí sense retorn. Aprofitem-los. Demà hi ha eleccions municipals i es prefigurarà un camí sense retorn per a la vuitena legislatura municipal des de la recuperació de la democràcia. La millor manera de respectar-nos a nosaltres mateixos és participar, anar a votar. Perquè en democràcia, com en tantes coses de la vida, l’espai buit no existeix i l’espai buit de l’abstencionista l’ocupa el vot i l’opció política d’altri. Diumenge anem a votar. Les recents eleccions franceses ens demostren que una baixa participació i la desafacció cap a la política no és el nostre fatal destí sinó un estat de coses que només podem canviar amb el nostre vot i amb la nostra reacció democràtica davant tanta desorientació, davant tanta invisibilitat de la institució de la Generalitat, davant aquest nord perdut de la política catalana que, alhora, no deixa d’estar esquitxada pel pobre paper del moment actual de la dialèctica política espanyola. Cap mal dura cent anys. I en política molts menys.

Nigèria pot fer-ho i ha de fer-ho millor

Reprodueixo l'article conjunt que vam escriure els trs parlamentaris del Congrés dels Diputats que vam ser observadors internacionals en les eleccions presidencials i parlamentàries de Nigèria:

"El ministeri d’Afers Exteriors espanyol va enviar una delegació parlamentària en missió d’observació a les eleccions legislatives i presidencials de Nigèria. Aquesta ocasió era d’especial importància perquè es tractava de les primeres eleccions nigerianes, després de la independència de 1960, en les quals un executiu democràticament elegit traspassava el poder al següent elegit per sufragi popular.

Les eleccions regionals i locals celebrades pocs dies abans van estar marcades per la violència, per la qual cosa es va reforçar la seguretat, tant policial com militar.

En aquestes eleccions destaca que tot i haver-se presentat més de 50 candidats a les presidencials només 5 han fet realment campanya electoral, però tots han tingut llibertat de moviment i d’expressió, així com accés als mitjans de comunicació.

La controvèrsia fonamental va sorgir perquè la Comissió Electoral Central (INEC en sigles angleses) va decidir censurar candidats considerats corruptes (un dels problemes principals a Nigèria) impedint el seu accés a les eleccions. Especial rellevància va adquirir el veto al vicepresident Atiku, enfrontat al president Obasanjo, el qual, després de vàries apel·lacions, va rebre l’autorització del Suprem per presentar-se com a candidat basant-se en la sentència del Tribunal de Lagos, que va declarar INEC incompetent per vetar les candidatures. El cas ha de ser resolt ara per un Tribunal Federal. La sentència del Tribunal Suprem favorable a Atiku, però, no va poder impedir que les paperetes amb el seu nom imprès arribessin a penes hores abans de la votació a la capital Abuja, la qual cosa, evidentment, va dificultar, o directament va impedir, que aquelles paperetes estiguessin a disposició de tots els col·legis electorals en un país tan gran, amb més de 160 milions d’habitants i 120.000 col·legis electorals.

Es pot dir que la desorganització i la falta de transparència han estat la tònica general amb honroses excepcions. No hi ha hagut por, entre altres coses perquè a Nigèria es dóna poc valor a la vida i els problemes són “desig de Déu” - cristià al Sud, musulmà al nord -, per la qual cosa la població és profundament fatalista; però certament no és possible aprovar sense més el procés electoral d’acord als standard internacionals. Les nombroses reclamacions han de ser resoltes pels tribunals de justícia nigerians, que gaudeixen d’una independència i qualificació satisfactòries.

En definitiva, Nigèria, el gran país del futur centreafricà per la seva mida, número d’habitants i riquesa potencial, d’enorme importància per a Europa i sens dubte per a Espanya, com ho demostra que els espanyols som els segons clients després d’EEUU, té suficient vertebració social i institucional com per ser exigible una organització molt més efectiva en properes eleccions.

La democràcia a Nigèria té un llarg camí per davant en l’enfortiment institucional, tot preservant l’estructura tradicional amb base vertebradora, però superant els seus defectes, com les arbitrarietats, l’abús del poder i la falta de transparència, així com la corrupció. En el pla social és precís fer un gran esforç en educació, sanitat i creació de teixit productiu (és curiós que el propi Obasanjo es retiri a la seva granja aviar a l’igual que l’antic ministre de Treball) ja que encara que les reserves de gas i petroli són importants, els més de 160 milions d’habitants precisen d’una estructura econòmica i social més eficaç que els permeti el desenvolupament d’oportunitats de futur. Nigèria pot fer-ho i ha de fer-ho".

Jordi Xuclà, portaveu de CiU a la comissió d’Exteriors del Congrés; Fátima Aburto, portaveu del PSOE a la comissió d’Exteriors, iIgnacio Echániz, diputat del PP de la comissió d’Exteriors, han estat observadors internacionals en les eleccions presidencials de Nigèria.

Massa concentració de poder

Segons com vagin les eleccions del dia 27, Catalunya pot batre récords de concentració de poder en poques mans. Potser récords mundials de concentració de poder en democràcia. Potser simplement batrà el propi récord, que no està gens malament. I això pot arribar a passar perquè podrien arribar a confluir tres processos de concentració:1.- Concentració de poder en el tripartit. Ensenyades les cartes, proclamat el tripartit com a fórmula estable i incondicional de govern, convertida l’Entesa en una força amb tres marques, la fórmula del tripartit si el PSC és fort es pot exportar a totes les institucions on sigui possible. Això podria fer que als enormes poders actuals del tripartit –Estat, Generalitat, grans Ajuntaments, Diputació de Barcelona- s’hi sumessin altres ajuntaments i diputacions. A Catalunya manaria el tripartit, per terra, mar i aire.2.- Concentració de poder en el PSC dins del tripartit. És obvi que el segon tripartit català és més PSC que el primer. El procés creixent ha estat de concentració de capacitat de decisió en els socialistes i res no fa pensar que les municipals ho puguin canviar. En el tripartit hi mana el PSC3.- Concentració de poder en el montillisme dintre del PSC. Fa uns anys, els poders socialistes estaven repartits entre diverses famílies ideològiques i diferents sensibilitats. Liquidat l’obiolisme a Sitges, liquidat el maragallisme per Zapatero, ara el poder al PSC es concentra en molt poques mans, al voltant del president Montilla. En el PSC hi manen els capitans.Per tant, tots els processos poden convergir en que un petit grup dins del PSC concentri la major part del poder a Catalunya, en plena sintonia amb el PSOE. Si això passa serà absolutament legítim i haurà estat escrupulosament democràtic. Si això passa serà perquè els catalans ho han votat i ho han volgut. El meu únic dubte avui és si aquesta concentració és el que els catalans volen. Mai l’havíem tingut abans, ni durant els vuintanta ni durant els noranta quan el vot ciutadà feia frens i contrapesos en el repartiment del poder.

França d'aquí a una setmana

D’aquí a una setmana se celebrarà la primera volta de les eleccions presidencials franceses. Candidats més joves competeixen per substituir la gerontocràcia encarnada per Jacques Chirac – tot energia, com confirma, mig resignada, la seva pròpia i aristocràtica esposa. Tots volen reformar un Estat de dimensions colossals, excessives, però uns ho deixen més clar que altres. M’he llegit sengles llibres de Nicolas Sarkozy i Ségolène Royal amb els seu projectes pel futur de França. Un m’ha caigut de les mans. L’altre té el risc – valent- de dir les coses amb claredat, potser fins al punt d’espantar alguna part de l’aclaparada societat francesa. A una setmana de la primera volta el setmanari The Economist ha pres partit clarament per Sarkozy en la seva portada i la seva editorial. Ja veurem. Fa cinc anys estàvem a casa d’uns amics a París – ell un home amb pis als Camps Elisis -un enarca-, ella una figuerenca dolçament afrancesada- quan van sortir a les vuit en punt la cara dels dos candidats a la segona volta, segons les enquestes No hi havia Jospin! Els establerts no entenien res! França expressava la seva irritació i les seves frustracions. Poca broma! Temps de reptes molt seriosos. Diumenge tindrem un quadre de la situació, amb François Bayrou al fons de l’escena, o no.

El Dragon Khan s'ha obert

És necessari, tant o més que el túnel de Bracons, la construcció del Quart Cinturó. Dos dels tres socis del govern s’hi ha mostrat contraris. No sé ben bé perquè però s’hi ha mostrat furibundament contraris. Què passarà? El Dragon Khan ja ha obert la temporada però encara no sabem si les seves pendents seran molt pronunciades. Mentrestant, els cuiners del Palau de la Generalitat ens serveixen unes enquestes d’un país on no em reconec i amb una intencionalitat política evident: vendre el PSC com l’únic partit centrat i central del país. El PSC que va tenir la patacada l’1 de novembre. Els altres, tots uns radicals. Ai, els guions del senyor José Zaragoza, que es veuen d’una hora lluny!

Impostos i jubilacions

El senyor David Tagues, assessor econòmic del president del Govern, amb despatx a Moncloa i que va arribar per substituir el senyor Miguel Sebastián –candidat melancòlic a l’alcaldia de Madrid per les sigles socialistes- ha fet unes quantes afirmacions de gran calat. Ha apuntat la necessitat d’allargar l’edat de jubilació atès que també s’ha allargat l’esperança de vida. El Parlament alemany ha provat un període que portarà, cap al 2012, a que els germànics tinguin l’edat de jubilació als 67 anys. El senyor Tagues també s’ha mostrat partidari de suprimir l’Impost de Patrimoni, que tenia una funció censal que avui no compleix. Cap altre Estat membre de la Unió Europea té l’Impost de Patrimoni. L’assessor Tagues també s’ha mostrat partidari de suprimir l’Impost de Successions i Donacions i ha obert una reflexió que deu fer escruixir als seus companys de causa: en el camp de les prestacions per jubilació potser s’haurà de passar a la redistribució generacional de la riquesa a una capitalització individual de fons de jubilació. El senyor Tagues, em consta, és molt sensat. El vice-president Pedro Solbes està molt més amb sintonia amb ell que amb el seu antecessor – que acariciava la idea de substituir-lo. Però totes aquestes idees serà difícil que es portin a la pràctica a 11 mesos de les eleccions generals. És clar que la reducció dràstica de l’Impost de Successions i Donacions està en mans del Govern de la Generalitat. I fins ara, res de res.

Àfrica, tan lluny...

Aquesta setmana alguns diaris despatxaven amb una columneta la següent notícia: més de 400 morts en enfrontaments a la frontera entre el Xad i Sudan, segons Nacions Unides. El món se’ns ha fet més petit però les pors dels nous temps no ens deixen veure més enllà del nas. O preferim mirar cap a una altra banda. Dissabte que ve, 21 d’abril, hi ha eleccions a Nigèria, el primer productor de petroli d’Àfrica. Els tres candidats presidencials són del nord musulmà –moderat. En el món globalitzat són més importants les eleccions de Nigèria que unes declaracions de rutina del senyor Ángel Acebes o del senyor José Blanco, dos monòtons amb ben poca brillantor en el camp de les idees pròpies. Però alguns fomenten la buidor del teatre de declaracions i contradeclaracions. Nigèria, Xad, Sudan, Darfur... i les 27 guerres declarades que hi ha en el món.

Què és notícia?

La notícia més important de la setmana, des del meu punt de vista, són els atemptats del terrorisme islàmic a Casablanca i Argèlia. Aquesta mateixa setmana el jutge de l’Audiència Nacional Baltasar Garzón ha afirmat que té elements per sostenir que no es posen tots els recursos necessaris per combatre el terrorisme islàmic. Per començar, és un assumpte de primera magnitud que Espanya no ha aconseguit col·locar en les prioritats de la Unió Europea – que lluny que li queden a Hèlsinki els problemes de la mediterrània- També hem sabut que alguns dels milers d’islamites radicals amnistiats a Argèlia són a Espanya per captar terroristes per Al Qaeda, segons una investigació de El Periódico. Tot i això, el conjunt de la societat no hi presta l’atenció deguda. En la guerra dels mitjans de comunicació de Madrid importa més un titular del senyor Agustín Díaz de Mera, ex-director general de la Policia Nacional, en el judici de l’11-M. El senyor De Mera va ser senador l’anterior legislatura i no té gaire interès per tapar fets de tanta rellevància. Però el diari El País és el primer que s’ha apuntat a fer titulars cridaners a l’alçada dels altres tres diaris capitalins. Quina colla. Tota aquella gent que diu que està decebuda dels polítics – que fem més del que surt en els relats grans dels mitjans grans- però que tenen els seus motius, potser per un moment també podrien dedicar una reflexió per veure si els grans diaris del conjunt de l’Estat estan a l’alçada de les circumstàncies. Jo crec que no i així ho escric.