Reformistes en actiu

Dilluns, últim pont aeri de tornada. El de les 22.45h. Coincideixo amb en Miquel Roca. Xerrem de força coses. També dels reformistes que avui estan en la primera línea de la política. El 1986 el Partit Reformista que va impulsar en Roca va tenir un fracàs a les espanyes però va fer pujar CiU fins al 18 diputats al Congrés i va ser un projecte que va alimentar la majoria absoluta de 1984. Militants del Partit Reformista que avui estan en política: Miguel Sebastián, actual ministre d’Indústria, Turisme i energia; Maria Dolores de Cospedal, secretaria general del PP, que va donar el seu primer vot al PRD i que és filla del que fou president dels reformistes a Castella-la Manxa; Gabriel Elorriaga, que fou secretari general de les joventuts del PRD i que venia a Barcelona a rebre indicacions de Roca i Lluís Recoder, com em recorda l’Elorriaga sovint. El centre reformista, liberal i favorable a l’autonomia política no va ser possible però d’allí en van sortir polítics que avui estan en primera línia.

Convergència serà més Casa teva

Convergència Democràtica de Catalunya celebra el seu 15è Congrés. Varem néixer el 1974 en la lluita per la recuperació de les llibertats i l’autogovern. Varem participar en posar els fonaments de la democràcia. Varem guanyar les primeres eleccions a la Generalitat reinstaurada el 1980 i varem governar durant 23 anys un país que es va sentir orgullós i emparat per un govern que sabia a on anava.

I fem només una llambregada al passat per mirar amb determinació el futur. La Catalunya d’avui ha evolucionat, lògicament, de la que va veure néixer CDC fa 34 anys. Del congrés d’aquest cap de setmana en sortirà un partit que enviarà un missatge renovat a la ciutadania de Catalunya: som el partit de la majoria i estem a punt per tornar la il.lusió, el lideratge i el bon govern que el país necessita.

Hi ha un temps per cada cosa...i tot i haver guanyat les eleccions de 2003 i 2006 hem restat a l’oposició veient com l’alternativa dels dos tripartits no quallava com una opció coherent i amb les idees clares. La Convergència d’aquest cap de setmana serà la d’un partit posat al dia que proposarà un projecte de llibertat, progrés i ambició col.lectiva per aquesta Catalunya que avui treballa, respira, somia i ambiciona molts cops malgrat el govern de la Generalitat.
I som conscients que, avui tots junts encara som pocs perquè el partit de la majoria sigui el partit que lideri un govern que torni a aixecar l’estat d’ànim col.lectiu del país. Per això la Casa Gran del Catalanisme és una aposta per conjugar el verb convergir elevat al quadrat i amb les portes obertes a tots els que creuen en una Catalunya nacional, integradora i que vulgui volar alt. Després d’aquest cap de setmana, Convergència serà més Casa vostre. N’estic convençut.

Estació a l'aeroport. Claríssim.

Han començat les obres del Tren d’Alta Velocitat a l’alçada de l’aeroport de Girona. Són fàcils de veure des de l’autopista i des de l’autovia A-2. Podeu observar que el tren passa arrapat, a tocar, de l’aeroport. És l’únic punt en tota la geografia catalana que el tren passa a tocar d’un aeroport. Fa temps, molt, que vinc defensant l’estació del TAV a l’aeroport. Ara, amb els primers moviments de terra, es veu més clar. Estem parlant de dues terminals – avions i trens- connectades per una cinta mecànica. Serem tan estúpids de no defensar per aquest aeroport el que no ha aconseguit el de Barcelona? Recordo l’anterior legislatura quan vam deixar en minoria el partit socialista al Congrés amb el vot de tots els altres grups parlamentaris aprovant l’estació del TAV a l’aeroport. No proposo que tots els trens parin a l’aeroport i al centre de Girona, perquè això no seria alta velocitat. Proposo que alguns parin a l’aeroport i altres al centre. Girona s’enfilarà encara més en el rànquing d’aeroports. Motiu que fa que l’Estat no el vulgui traspassar a la Generalitat, tal com vam pactar a la “sala de gobierno” del Congrés dels Diputats durant la negociació de l’Estatut. D’això ja fa més de dos anys.

Corbates. I què més?

Dimecres a les quatre de la tarda. Ple del Congrés dels Diputats. To greu. I, de sobte, apareix el ministre d’Indústria, Miguel Sebastián, sense corbata. I el president José Bono n’hi ofereix una – la clàssica dels lleons del Congrés- i el ministre la rebutja i... ja hi som, parlant de corbates i de la temperatura dels aires condicionats. Fantàstica cortina de fum. Però arribarà la tardor i la crisi encara estarà instal·lada en la nostra vida diària. La millor frase sobre l’assumpte segurament és la que ha pronunciat Javier Arenas: “És una frivolitat parlar de corbates mentre tots ens estrenyem el cinturó”. Un pèl retòrica, d’acord. Però d’això n’està ple a les dues bancades.

El PP català

Parlant de Javier Arenas, és notable comprovar com el polític andalús ha tirat de la seva agenda personal per promocionar nous dirigents en el Partit Popular. Especialment en el camp femení. ¡Campeón! L’última dirigent emergent és Alícia Sánchez-Camacho. La segona setmana de juliol de l’any passat Josep Piqué tirava la tovallola i es retirava de la política davant les embastides d’Ángel Acebes – veí meu d’escó, ara- i Eduardo Zaplana que deu volar lluny i en primera classe. Diguem-ho clar: el nom ideal a Catalunya per l’operació actual de Mariano Rajoy seria Josep Piqué. Però fa un any el va deixar caure amb un silenci espès. La primera setmana d’agost en una festa a l’Empordanet els nous dirigents del PPC es recreaven en els detalls de la caiguda de Piqué. Avui els botxins són víctimes. I l’Alícia que passava per allí serà la nova presidenta. Podria ser l’enèsima provisionalitat. O no. Una gran assignatura pendent del PP del carrer Gènova de Madrid és fer un curs per conèixer a fons la realitat catalana. Ells ho reconeixen, després de la derrota electoral, però continuen adoptant decisions de curta volada. El Partit Popular és un partit excèntric a Catalunya. Llegeixo que en el Congrés d’aquest cap de setmana no hi ha ni un congressista del Pla de l’Estany, del Ripollès i de la Vall d’Aran.

Feina

Em diuen que tinc una agenda molt plena i una vida amb sort. Contesto amb Gary Player: “És curiós però com més la practico més sort tinc” i amb Oscar Wilde: “L’aplaçament és l’assassí de l’oportunitat”.

Crisis i un govern sobtat i paral.litzat

Dimecres a la tarda. El president Zapatero parla al Congrés de les mesures econòmiques. Si només fos un exercici de retòrica i dialèctica, hauria fet una bona feina. Però ens trobem davant d’una situació de crisi econòmica. I sembla que el moment l’ha paralitzat. “La realitat que et pot trinxar un bon relat!”. Li trobo a faltar un reconeixement realista de la situació i una crida a l’acord. La situació és prou greu com per convocar tots els partits i els sindicats i les patronals i impulsar un nou “Pacte de la Moncloa” per afrontar la situació. Però aplica allò de “apretem les dents que la boira ja escamparà”. A més, ha estat poc curós amb la relació amb els altres partits. Ha ofès a Llamazares – “no le tengo que explicar a usted como se pierden apoyos”- i ha cultivat poc el pacte. Deuen pensar que al setembre tot rutllarà sol. Un ministre veterà em diu que ens veu amb molt poc desig de poder, molt freds. Li explico que al meu grup no som frígids però que escollim les companyies i que les experiències recents de col.laboració en la política espanyola ens aconsellen extremar les precaucions.

Defensa de color blanc

Dilluns a dos quarts de dotze del matí. Primera compareixença de la ministra de Defensa, Carme Chacón, després de la baixa per maternitat. Discurs inicial seu d’una hora i mitja. Debat en Comissió de cinc hores. Al final de la sessió em diu: “Quan ets nou en un tema vols demostrar que ho saps tot”. Segurament ens ha passat, a ella com a ministra i a mi com a portaveu en aquest camp. Al final, però, tot ha quedat reduït a una estudiada foto de la ministra entrant al Congrés vestida de blanc acompanyada per una dona militar de la Marina també vestida de blanc. És la política de la telegènia que es porta ara. I la ministra Chacón té un bon conseller en el seu marit. També hem parlat de moltes coses substancials, entre elles de les missions internacionals de pau de l’exèrcit –la millor contribució actual de l’exèrcit. Però tot això ha quedat tapat per aquest blanc aclaparador i pensat.

Tribuna de Girona

Deu anys de Tribuna Girona, de la qual Diari de Girona n’és un puntal. Dos grans presidents: Josep López de Lerma i Rafael Garcia. Divendres 4 de juliol, oncert commemoratiu de jazz a Calella de Palafrugell. Excel.lent. M’agrada molt el jazz en viu. I tinc la tendència d’escoltar-lo amb els ulls tancats. El so entra al cos. La meva veïna de butaca deu pensar que sóc beneit.

Tractat de Lisboa

Dijous al matí. Últim Ple ordinari del període de sessions. Votació del projecte de llei per la ratificació del Tractat de Lisboa. Intervinc en nom del grup parlamentari. Un discurs per preparar bé. Me’n sento satisfet. I una batalla que vaig iniciar en solitari fa tres setmanes. En la primera reunió de la Comissió d’Afers per a la Unió Europea a començaments de mes vaig fer notar al ministre Moratinos que havien enviat el projecte de Tractat de Lisboa tan tard al Congrés que el Senat no el podria votar fins al setembre. Quin missatge de dubtes i poc nervi europeista després del no d’Irlanda! En el Tractat constitucional Espanya va ser el primer Estat en dir sí i ara podria ser dels últims, al costat de Txequia. Hi torno a insistir davant del Secretari d’Estat per a la Unió Europea, Diego López Garrido. Els dos posen cares de no haver calculat el calibre de la indolent actuació del Govern. Proposo habilitar el mes de juliol perquè el tramiti i ratifiqui el Senat. Insistim dimecres davant el president Zapatero. Dijous a la tarda el Govern cedeix i hi haurà un Ple el 15 de juliol al Senat perquè sigui definitiva l’aprovació de les Corts Generals. Una batalla iniciada en solitari que ha donat els seus fruits.