Tots els matins del món...

Queden ben pocs dies perquè s’acabi el 2008. Com cada any, un munt de pronòstics i propòsits de quan l’any tot just s’havia estrenat s’han confós amb molts altres aconteixements –la majoria- del tot imprevistos. El mateix podrem dir de l’any que arriba, el 2009. “Tots els matins del Món...són un camí sense retorn”. Només així, amb ganes de viure cada dia com un camí sense retorn, en els propers dotze mesos descobrirem amistats, moments especials, lectures, músiques, viatges, petits plaers, angúnies i dolors...que avui ens són inimaginables. Del demà passat, ja en parlarem quan arribi. Avui ens podem centrar en el que ens és més proper i de més actualitat.

La pluja i els xiprers

Dia de Sant Esteve. Plou, plou i no deixa de ploure a l’Empordà. Ahir, dia de Nadal, a Olot. Els camps estan xops, la boira és avui tan invariable com un arbre i la pluja cau a un ritme sincopat, només alterat per les ventades que fan colpejar esgarrapades d’aigua als vidres. Diuen que s’ha emblanquinat de quatre volves de neu la Bisbal d’Empordà i Palafrugell. Aquí, només un temps que invita a fer vida casolana. S’apaga un dia gris i s’encenen algunes llums de cases de pagès. Circulen, ocasionalment, alguns cotxes per les carreteres secundàries. Els xiprers molls perden elegància.

Un nou retard en les obres del Tren d'Alta Velocitat

Divendres al matí, l’ambaixador de França a Espanya, Bruno Delaye, va realitzar un esmorzar informatiu de balanç de la presidència semestral francesa de la Unió Europea. Són esmorzars habituals del Foro Nueva Economia. Més de dos-centens persones en una sala de l’hotel Ritz de Madrid. Després d’una intervenció inicial d’una mitja hora, el ponent se sotmet a les més variades preguntes. El periodista de l’agència EFE Carlos Pérez li fa un reguitzell de preguntes entre les quals la data prevista per la posada en funcionament del Tren d’Alta Velocitat entre Barcelona i la frontera francesa. Aguditzo el interès i em remoc en la cadira a l’espera de la resposta. L’ambaixador – un dels que es mou més bé avui per les bambolines diplomàtiques de la capital de l’Estat- és claríssim: l’any 2013, encara que sense arribar a la màxima velocitat. En la mateixa sala hi són Diego López-Garrido, Secretari l’Estat per la Unió Europea, i Víctor Morlán, el totpoderós Secretari d’Estat del Ministeri de Foment que tan conegut és a Catalunya pels seus mesos de virrei per solucionar el nyap ferroviari d’ara fa un any. Ni un ni l’altre, coneixedors dels expedients, poden contradir l’ambaixador Delaye. Un nou cop a les infraestructures de les comarques gironines i, concretament, les obres de la ciutat de Girona.
Convé recordar la cronologia. El 1986 (quants anys!) el govern català redacta el primer projecte per connectar Barcelona amb França a través d’una línea de tren d’alta velocitat. El projecte el va redactar Albert Vilalta, aleshores director general de ferrocarrils. Però el tren va anar a França passant per Sevilla. Quan les obres van començar van haver de ser, una vegada més iberocèntriques, naixent a Madrid la línea Madrid-Barcelona-frontera francesa. Observis aquí que els bascos han aconseguit trencar aquest sistema radial construint la seva Y basca que connecta les tres capitals (finançant l’obra amb un avançament del cupo basc que d’aquí a uns anys serà compensat pel govern central). Tornant a la cronologia. El Partit Popular ens va prometre el TAV fins a la Jonquera pel 2004 (Álvarez-Cascos va mentir amb cara de boxejador fins a l’últim moment). El PSOE va prometre per terra, mar i cel que l’obra estaria acabada el 2008. La setmana després de les eleccions municipals (just la setmana després) va anunciar un nou retard i una nova data: 2012. I els gironins, i el conjunt dels catalans, estoics i quasi masoquistes, vam anotar la nova data. Ara s’anuncia un retard d’un nou any: 2013. El retard és a la Jonquera? No, les obres estan acabades i al mes de febrer veurem com se’n surt el govern d’haver de començar a pagar el cànon (durant cinquanta anys) d’una obra de TPFerro Llers-Perpinyà que es morirà de fàstic. No és pas això. Si l’astut ambaixador parla del 2013, parla que el setge de les obres es prolongarà un any més sobre el nus gordià d’aquest gran retard: la ciutat de Girona.

La reforma de la llei d'estrangeria

Un govern socialista ha aprovat un projecte de llei de reforma de l’estrangeria que allarga de 40 a 60 dies la retenció d’immigrants il·legals en centres d’acollida (he estat en els de Tenerife i Gran Canària i fan pensar molt!), i ha allargat fins a cinc anys la possibilitat del reagrupament familiar per a ascendents, pares. Aquestes mesures les ha aprovat un govern socialista. Ara hauran de ser discutides a les Corts Generals. Quan que ha canviat la política d’immigració del socialisme rampant. Des de la legalització massiva del ministre Jesús Caldera fins a la tancada a l’església del Pi de Barcelona amb pancartes de “papers per a tots” i dirigents de primer nivell del socialisme allí dintre. Simplement, que en quedi constància.

El socialista convergent?

Dimecres a la nit es va celebrar el sopar anual de l’Associació de Periodistes Parlamentaris. Un sopar on s’entreguen els premis als parlamentaris més meritoris en el seu camp. Una munió de gent fem cua per deixar l’abric a la consigna. Fem colla en els diputats Campuzano, Àlex Sáez i el senador Lluís Maria de Puig. Un noi repentinat i engominat que deu acabar de sortir d’una escola de relacions públiques ens va demanant el nom i el càrrec un a un. Molt bé. És per saber la taula. Quan arriba a en De Puig, el president socialista de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa, li diu que sí, que el té registrat com a senador de CiU. I no baixa del burro i fins i tot li diu, el noi meritori del protocol, que si no és així, no podrà sopar. En De Puig, trenta anys de parlamentari socialista a Madrid i ara passa per convergent!

Ministrables

Aquests dies corre el rumor d’un canvi, d’una remodelació, de govern central. El Partit Popular hi ha insistit molt en les sessions de control al govern per fer, precisament, impossible la remodelació perquè no es digui que la oposició ha forçat als canvis. Però d’aquí a unes setmanes o mesos, potser cap a la primavera, sí que arribarà la remodelació. Es nota en el nerviosisme en els gabinets ministerials. Corre amb força, perquè ell mateix ho patrocina i s’esforça en què Zapatero no li pugui dir que no, que José Blanco, el teòric segon del PSOE, vol ser el nou ministre de Foment. Si fos així, quan que li hauríem d’explicar de la N-II, els trens de mitja distància, l’alta velocitat, l’A-26, el túnel impossible de Toses...totes les obres pendents de Catalunya.

El que va viure la meva parella lingüística per arribar fins aquí

Ja tinc parella lingüística. M’he acollit a la iniciativa de trobar-me un cop per setmana amb un immigrant nouvingut que vol aprendre català. És una iniciativa que hem adoptat tots els parlamentaris de CiU a partir de la proposta de la Plataforma per la llengua. La meva parella lingüística, L.C., la vaig conèixer el dilluns d’aquesta setmana. És senegalès, té trenta tres anys, és de religió musulmana, té una dona i tres fills a Dakar. Allí feia de professor de francès i cobrava l’equivalent a 60 euros als mes. Va decidir venir a “el primer món” per guanyar-se millor la vida i transferir diners als seus familiars. També al seu pare, de 92 anys, que va ser combatent francès de la Resistència. Un senegalès de l’exèrcit gaullista. I li pregunto, fent un cafè, com va arribar fins aquí. Hi va arribar amb una barcassa – cayuco en llengua d’una ètnia de la zona de Mauritània-. Des del Senegal. “Quant dies va durar el trajecte?”, li pregunto. “Entre cinc i sis dies”, van perdre la noció del temps. Ens entenem entre català, castellà i francès. “Van morir persones durant el trajecte?”. “Sí, i alguns eren amics”. “Què vareu fer?” “Tirar-los al mar”, em respon. “I quan et van cobrar per el viatge?”. “1.000 dòlars”, em contesta. 1.000 dòlars al Senegal és molt i molt de diner. La meva parella lingüística té ganes de parlar bé el català perquè veu que és la llengua d’aquesta terra, com ell té una llengua pròpia diferent al francès. També veu que és la llengua d’aquí tot i viure a Salt on s’escolten tantes llengües. Els nous catalans, els novíssims. Estan al nostre costat i el millor és parlar-hi i conèixer-los. I tot parlant, aprendre... català en el seu cas...i un millor francès, en el meu cas.

La Devesa de Girona i París

Fa molt de fred a París. D’allà he tornat amb un refredat vulgar i inevitable. Passejant pels Jardins de Luxemburg, al costat del Senat francès, penso en el que podria ser el Parc de la Devesa de Girona i en el que no és. El Parc de Luxemburg és un lloc confortable, ordenat, enjardinat, amb lloc per l’esbarjo, per les escultures, per les fonts, pels bancs per llegir i parar el sol de l’hivern, pels arbres frondosos, per una font bucòlica. Ballat i tancat durant la nit, pleníssim de vida durant el dia. Un parc urbà. El que podria ser la Devesa de Girona. És clar que al Parc de Luxemburg de París ningú ha pensat en construir-hi un pavelló poliesportiu. Per respecta a la ciutat i els seus habitants, per una harmonia i una atmosfera densa i vibrant que els parisencs cultiven a tothora.

Torrespapel, una regulació de plantilla qüestionable

M’he reunit amb el comitè d’empresa de Torrespapel de Sarrià de Ter. Divendres al vespre. Sense avisar als mitjans de comunicació. Tot i que un parell d’hores després em truquen d’un diari perquè els mateixos membres del comitè els han avisat. Apunts de la trobada: els arguments de l’empresa per la reducció de plantilla tenen algunes contradiccions importants, sembla que aprofiten el moment actual de crisi per redimensionar una fàbrica que avui dia no deixa de fer un munt d’hores extres. Just ara comença el mes de la negociació entre les parts. La negociació en dret laboral sempre és com una partida de set i mig en la que un no es pot passar sense quedar molt per sota. Segur que durant la negociació es podran recol.locar alguns dels treballadors que avui són candidats de l’ERO. Però a la retina dels ciutadans ja ha quedat la xifra de la intenció inicial de l’empresa publicada en els diaris. La unitat del comitè d’empresa és bàsica en aquest cas. Ells mateixos em diuen que no sempre l’han assolit en el passat. I finalment parlem de qui és competent per resoldre aquest assumpte si no hi ha acord entre les parts. En haver-se presentat un expedient de reducció de plantilla de l’empresa en dues fàbriques de dues Comunitats Autònomes diferents, a Sarrià de Ter i a Motril (Andalusia), l’òrgan competent és el Ministeri de Treball i Immigració. Tot i això, un conseller del govern va anar a dir al comitè d’empresa que miraria que es tramités l’ERO des de la Generalitat. Dues objeccions: no es poden crear falses expectatives a un col·lectiu sotmès a la pressió de les portes de l’atur i, en segon lloc, no es pot donar a entendre que si les coses s’arbitren des de Catalunya es podrà fer amb la màniga més ample. El respecte a les institucions comença per estar convençut que el govern català pot i ha d’actuar amb la mateixa diligència que un altre govern de primer nivell. Perquè també ha de ser un govern de primer nivell, en la seva qualitat, en la seva exigència.

Autogovern i qualitat

Conversa amb una enginyera: “Fa dos mesos que la Generalitat ha assumit les competències de revisió dels projectes de telecomunicacions. Sóc nacionalista i estic contenta que el govern català tingui més poder. Però quan ho enviàvem a Madrid, en tres dies rebíem resposta i modificacions si eren necessàries i ara els qui ho duen de la Generalitat no saben què fer i encara que els hi posis una barbaritat, podria colar”. Jo també sóc nacionalista però a més partidari d’un govern de qualitat i exigent. No pot ser que l’autogovern es pugui associar a mal govern. Perquè uns el poder el tenen aferrat des de fa segles i nosaltres només el podem guanyar per la via de la feina ben feta.