Rússia i la carn de porc

Ja se sap que en totes les crisi i en tots els conflictes hi ha uns quants espavilats que hi fan negoci. La Federació Russa va prohibir la setmana passada la importació de carn de porc provinent d’Estats Units, Canadà, Mèxic i Espanya. L’organització Mundial de la Salut ha dit per activa i per passiva que el contagi de la Nova Grip no es pot fer amb carn morta i congelada de pors. La decisió de Rússia és contrària a qualsevol criteri científic. Però Rússia ha tancat les portes per aprofitar uns dies o setmanes per fer negoci. He parlat amb Jaume Blancafort, president de la Federació Catalana d’Indústries Càrnies. Algunes dades: Espanya és el tercer importador mundial de carn de porc a Rússia. De tota la carn que surt de l’Estat espanyol cap a Rússia, el 70% surt d’empreses càrnies de les comarques gironines, Osona i Lleida. La prohibició és un cop molt dur a aquest sector. En parlo amb el ministeri d’Afers Exteriors, que comença la “guerra de la carn” (que hauria estat conflicte diplomàtic i portada de diaris no tan centrats en la “política polititzada” de contes d’espies i guerres internes de partits). Dijous s’aixeca la prohibició a “les províncies que no tenen casos de la nova grip”. Quina decisió més absurda! A la pràctica Girona i Barcelona (Osona) continuen sense poder exportar carn a Rússia. Parlo amb un fabricant gironí. A les comarques gironines divendres hi havia 12 tones de carn bloquejada amb destí a Rússia. El mateix fabricant del ram de la carn em diu que els russos els hi ha ofert comprar la carn de forma immediata si la deixen a meitat de preu i la fan passar per un port holandès. Màfia russa? Sí però també màfia d’algun comerciant de l’elegant Holanda europea disposat a fer un negoci rodó i ràpid en temps de crisi.

El català, material d'inflamació electoral

Partit Popular ve fent, des del Congrés del mes de juliol de l’any passat, un esforç de reorientació del seu missatge per no quedar aïllat en el panorama polític i parlamentari. Un viatge cap al centre que tenia escrit en el guió deixar de dir mentides i fer entrar la por en els assumptes de desenvolupament autonòmic. Però arriben les eleccions europees amb Jaime Mayor Oreja de cap de llista – un home monotemàtic i amb l’obsessió d’acabar amb el nacionalisme democràtic com a monodiscurs- i aquest fet coincideix amb el pacte en el Parlament de Catalunya de la Llei Catalana d’Educació que consagra el català com a llengua vehicular de l’educació. Els diaris de Madrid amb els que esmorzen els dirigents del PP han començat una altra creuada contra el nostre model de convivència lingüística avalat per una sentència definitiva del Tribunal Constitucional de 1996. I ja hi tornem a ser. El PP no descarta presentar recurs d’inconstitucionalitat contra un model que la pròpia AP va avalar el 1983 i durant els 80 i 90 i que és fruit del pacte Jordi Pujol-Marta Mata en nom del PSC que es va acordar el 1983. No seria gens estrany que la nostra convivència lingüística torni a ser combustible per la inflamació de la propera campanya electoral. Ara que ja han colpejat amb gust el nacionalisme democràtic basc no seria gens estrany que girin la mirada cap a Catalunya com a recurs escènic d’una mentida que ni ells mateixos es creuen però que els hi dóna un bon “relat” en l’Espanya marejada i reseca després de quinze anys de vida accelerada pròpia d’un nou ric.

L'era de l'austeritat

Conversa amb F.V. un dels sociòlegs més lúcids i racionals de tot l’Estat. Em confirma amb dades el que intuïa la meva curiositat empírica: a molts llocs d’Espanya – especialment en el Gran Madrid- encara es viu una època de negació de la magnitud de la crisi econòmica. Especialment per part dels sectors joves i de mitja edat, que no havien viscut mai una crisi en els últims quinze anys. La negació de la crisi ve acompanyada d’un “entrempament” hipotecari colossal i unes ganes de viure just però al dia que no conviden per res a l’estalvi i a la previsió. El que convenen són líders de primera línea que comencin a dir que res serà igual, que viurem amb menys i que amb menys també podem ser afortunats, que sortirem de la crisi amb una societat més serena i no pas més passota. Convenen líders de tots els camps que comencin a dir això i no pas que diguin que “el pitjor ja ha passat” mentre presenten “paquets de mesures” que no són ni profilaxis ni remeis sinó sortides endavant.

Carl Honoré

Ahir la contraportada d’un diari de Girona hi havia una entrevista digna de la primera divisió de la premsa internacional: Carl Honoré entrevistat per Albet Soler. Honoré, autor reconegut arreu del món global occidental, ha escrit la seva teoria sobre l’elogi de la lentitud i les bondats de menjar poc i pair bé. El gaudi de la vida simple. Reflexions especialment oportunes per a l’era de l’austeritat que comencem. Afirma Honoré: “Segons recents estudis, un 20% de la gent està disposada a interrompre el sexe per contestar un sms. Hem arribat a un punt absurd”. La satisfacció de les coses segures: aigua calenta, calefacció, cases confortables, medicaments, una certa idea de continuïtat contra el fast food vital i l’hipervincle de la xarxa.

L'eix ferroviari del Mediterrani

La visita del President de la República francesa, Nicolas Sarkozy, a Madrid ha obert diferents fronts de cooperació entre els dos Estats. Un sembla ser que és l’acceleració de la connexió de les xarxes d’alta velocitat. Dimarts al matí el president francès ho va anunciar en el Ple del Congrés dels Diputats i els teletips – ai la rapidesa dels teletips- van col·locar en circulació un anunci que només ho és a mitges. Aquest mateix diari titulava el dia següent que en el tram Perpinyà-Montpeller el tren circularà a velocitat convencional, a uns 160 km per hora. Certament en quatre hores i quart es podrà fer el trajecte Barcelona Lió. I com que des de l’òptica gironina qui té els treballs més endarrerits és el govern francès s’ha dit que aquest era un anunci en trampes i, a sobre, amb el president Sarkozy penjant-se les medalles. Això és cert, però mirant el mapa més gran, per la part ibèrica també hi ha deures pendents. Eixamplant l’angular, veure’m que el gran forat negre del corredor mediterrani – alta velocitat des de Almería fins a Dinamarca- és la connexió València-Barcelona, quin projecte de tren de gran velocitat no està ni definit. Per primer cop en molts anys, València no mira a Madrid amb la fruïció de ser la platja de la capital i l’escenari de negocis ràpids en el camp immobiliari. Tot això ha fet un catacrac espectacular. I el socialisme valencià és tant anèmic i faltat de tan lideratge que si els nacionalistes valencians –el meu amic Enric Morera- ho fan bé, poden fer forat i restablir un diàleg útil i sincer, de tu a tu, entre València i Catalunya. I els conservadors de Francisco Camps després de la purga d’humilitat del final del creixement ràpid i la distància que posa la direcció del PP cap a ells, també miren al nord buscant aliances de creixement. Alta velocitat amb deures francesos: Perpinyà-Montpeller i amb deures pel nou ministre de Foment, José Blanco: València-Barcelona. No és gens casual que durant decennis els alts funcionaris de Foment hagin negligit aquest connexió que trenca amb l’Espanya ferroviària radial. Però els Estats ja no són el que eren...

Ports del Mediterrani

Deu fer un mes, quan vaig estar al parlament d’Holanda, una colla de diputats holandesos van mostrar gran interès pel creixement del Port de Barcelona. No els hi és gens desconegut el creixement dels ports de Barcelona, Tarragona i València coma bases logístiques cap al pròxim i el mitjà orient. Els ports del Mediterrani fent competència als grans ports holandesos. No els hi és gens desconegut que un cop Barcelona i Holanda estiguin connectats per via de gran velocitat, l’entrada i sortida de productes cap al centre d’Europa pot ser la nostra costa. Per això hem de veure els ports de Barcelona, Palamós, Tarragona i València com a cooperadors i no pas competidors. Una autoritat portuària única per Barcelona i Tarragona seria una bona manera d’assajar aquesta cooperació. I Palamós es podria convertir molt més en port de creuers pel Mediterrani. És qüestió de buscar el lloc en el mercat. Els Estats ja no són el que eren...I permetre que Palamós sigui frontera internacional, amb els efectius del nou punt fronterer internacional de l’aeroport Girona-Costa Brava. El candidat al parlament europeu Ramon Tremosa en sap un munt d’aquest tema. La candidat al parlament europeu Magdalena Álvarez en sap un munt de boicotejar l’eix mediterrani de trens d’alta velocitat i ports internacionals.

La respectable economia italiana...

Els diaris porten la notícia que l’empresa italiana Fiat després de comprar la marca nord-americana Chrysler ha posat els ulls i la intenció en l’empresa alemanya Opel. Vol comprar Opel. Fa anys Fiat va ser una empresa pública italiana fortament subvencionada per l’Estat. Fa pocs mesos el president del Govern espanyol treia pit dient que l’economia espanyola estava a un pas imminent de passar l’economia italiana. I també va dir que per això Sílvio Berlusconi estava deprimit. De fet, Berlusconi continuava amb les seves velinas i els seus càlculs de la política que tan agrada i es vota a Itàlia. El que succeeix és que els Estats ja no són el que eren i que una empresa sanejada i ben portada des d’Itàlia pot engolir una empresa americana i una d’alemanya. Itàlia sobreviu més bé a aquesta crisi que Espanya. La Itàlia que treballa està plena d’unes empreses familiars semblants a les catalanes de quan aquí encara no ens havia entrar la febre del totxo i l’acomplexament sense motiu cap al diner fàcil que es feia en el Gran Madrid. Més bé que ens aniria si miréssim més enfora.

Dos per un

Dimecres al matí. La nova ministra de cultura, Ángeles González-Sinde, ha vingut per primer cop al parlament, del que ha fugit durant tres setmanes, per respondre a una interpel·lació en el Ple. Em fan notar que a la tribuna d’invitats hi ha el director general Ignasi Guardans, militant de Convergència i exeurodiputat. Un diputat socialista català flegmàtic em diu: “Aquesta ministra de cultura encara no s’ha fet la idea que ella mateixa ha nomenat un altre ministre de cultura. Temps al temps...”.

Doble vara de medir?

El president del Govern espanyol ha vingut a l’Assemblea parlamentària del Consell d’Europa i ens ha dit literalment: “Las mujeres en política en general dan buen resultado”. Com qui parla del resultat d’un cotxe o d’una nevera...alguns diaris han criticat la frase però penso el que s’hauria arribat a escriure i caricaturitzar si aquesta frase l’hagués dit algun altre dirigent polític. Certament Zapatero, que aquesta setmana ha perdut la seva primera votació parlamentària, ha fet el primer govern amb més dones que homes. En el primer govern de Felipe González hi havia zero dones. Els temps han canviat, per fortuna.

L'era de l'austeritat

El líder dels Torys britànics ho té tot de cara per ser el nou primer ministre del 10 de Downing Street. Gordon Brown no aixeca cap. El diumenge passat David Cameron va fer un discurs de fons parlant que si ell governa ho farà sense enganyar els ciutadans: prometent una era d’austeritat pública i de més eficàcia més que no pas de més despesa pública. I el discurs ha estat ben acceptat per la opinió pública. Vull dir que enlloc està escrit que per mantenir-se al poder s’hagin de prometre 400 euros per cap – per Emílo Botín i el jardiner d’Emílio Botín- ni prometre més despesa pública. Els liberals-demòcrates britànics i alemanys, els socis europeus, també prometen austeritat i racionalitat en l’administració pública i les enquestes els somriuen. El 12 i 13 de maig en el debat de política general en el Congrés dels Diputats veurem si encara es practica aquesta política zen de negar l’evidència i relaxar amb mesures-pedaç o es fa pedagogia explicant que el futur serà diferent i que en l’era de l’austeritat també podem aspirar a viure raonablement bé amb menys.