L’anunci per part de la vicepresidenta primera durant el seu viatge que el Fiscal General recorrerà la decisió del Tribunal Superior de Justícia de València sobre el conegut com a “cas Camps” és una patinada que reconeixen fins i tot els seus més afins. Encara que la Fiscalia tingui dependència orgànica del Govern – això és constitucionalment així però això és bo?- la mínima decència recomanava que la Fiscalia pogués estudiar el fons de l’assumpte. Anant al fons del cas: el tipus penal és terriblement obert a interpretacions. Quan un regal es produeix en funció del càrrec i perseguint un objectiu concret? La resolució judicial pot ser perfectament la que ha estat. Cosa diferent és calibrar el cost del regal i la decisió de tornar-lo o no. Però els que han dissenyat aquesta estratègia de posar el focus en aquest cas, han errat. Que no s’equivoquin, la corrupció sagnant que s’ha de perseguir no es dona pas en els casos d’aquest tipus penal. Es dona ens operacions legalment vestides però basades en informació privilegiada. Més aviat aquesta estratègia ha donat més artilleria als que volen desacreditar la política en el seu conjunt. La caricatura és fàcil. La venjança del PP valencià de dilatar el nomenament de Leire Pajín com a senadora autonòmica, patètic.
08 d’agost 2009
Els viatges de MTFV
La vicepresidenta primera del Govern central, María Teresa Fernández de la Vega, ha fet la seva cinquena gira d’estiu per països d’Amèrica del Sud i centre Amèrica. Altres anys havia combinat Amèrica amb Àfrica. Em venen ganes de demanar la compareixença de la vicepresidenta a la Comissió d’Afers Exteriors perquè expliqui al parlament el sentit i la orientació dels seus viatges. S’ha reunit amb presidents i primers ministres, ha fet declaracions polítiques que comprometen a la presidència espanyola de la Unió Europea, ha contradit la posició prèvia del Govern sobre les bases americanes a Colòmbia. Tot això amb un ministre d’Afers Exteriors, Miguel Ángel Moratinos, que es va dedicar a desplegar una frenètica activitat el juliol – viatges a Guinea Equatorial, Gibraltar i Veneçuela- abans de quedar eclipsat per la fal·lera viatgera de la vicepresidenta primera que és ministra de la Presidència i no pas d’Afers Exteriors. Pensar que aquestes cinc gires d’estiu només són les vacances viatjades i pagades d’un membre de l’Executiu, seria de malpensat? Tal vegada seria un pensament molt ajustat a la realitat.
Zones blaves sense tiquet
Conversa amb R. Arriba una nova forma d’aparcar en les zones blaves. M’explica que cada dia a l’Estat espanyol es produeixen 11 milions de tiquets d’aparcament en zona blava. Tot això anirà canviant en molt poc temps. Aviat veurem una nova tecnologia d’origen israelià que permet pagar amb el mòbil. El conductor marca un número quan arriba a la zona blava i en marca un altre quan se’n va. A finals de mes el preu de l’estacionament és carregat al compte corrent. Els vigilants de les zones saben pel sistema informàtic si el cotxe està pagant o no. S’acaben les corregudes per anar a renovar el tiquet i s’estalvia paper. Tot això està a tocar. Ho veurem en algunes ciutats catalanes en mesos.
El sol a l’hora alta d’agost
1 d’agost. Primera hora de la tarda. Tothom dorm a casa. Menys jo, que escric amb unes quantes notes disperses al costat. Les cortines tirades, les finestres obertes, un poc de ventet que passa mentre a fora entrelluco un sol que cau vertical sobre els camps de l’Empordà. D’aquí a una estona anirem cap a Beuda, que hi ha festa major. Saludarem l’Anna Vayreda, alcaldessa de la segona meitat de la legislatura, joveníssima. Beuda: 131 habitants. Després enfilarem fins a Camprodon, on a dos quarts de deu comença l’acte central de l’aniversari del naixement d’Isaac Albéniz. Cada any pugem un dia o altre a un dels concerts del festival Albéniz i ens allunyem una mica de la temperatura de la costa. Un jersei per passar una vetllada a l’aire lliure.
Llibres sobre la taula. L’enganyada, de Thomas Mann, per primer cop traduïda al català per l’editorial El cercle de Viena, que compte amb un consell editorial amb un olfacte literari agudíssim. L’enganyada és la versió femenina de Mort a Venècia. L’amor i la passió d’una vídua burgesa de cinquanta anys cap al jove professor d’anglès del seu fill...passió i desengany. Viatge a les coses de la condició humana. Quan vaig passar per la llibreria Carlemany de Girona, que ara ja dansa sota la batuta de la Joana Teixidor, també em vaig fer amb exemplar en edició de butxaca de La Costa Brava de Josep Pla. No pas perquè no el tingui aquest llibre. El tinc en una edició dels anys setanta de Destino amb fotos bellíssimes en blanc i negre de la vida quotidiana. Un llibre dels que comprava el meu pare per la “sala de rebre” de casa a Olot, la sala on vaig descobrir els primers llibres d’una biblioteca d’una família catalanista. També el tinc en l’edició de l’obra completa. Però aquesta edició de butxaca és un encert i s’està venent molt perquè permet llegir Pla a la platja, al mar...en els mateixos llocs on és descrita amb tanta precisió i esforç d’adjectivació la Costa gironina. Fa poc vaig rellegir Contraban i altres narracions, número 33 de la col·lecció “Les millors obres de la literatura catalana”. Era un llibre que havia llegit i subratllat i anotat l’any del curs d’orientació universitària. Ara les anotacions m’han semblat tendrament puerils però en un corrent de percepció de les coses que relliga amb la mirada d’avui, divuit anys després. I continuat amb llibres, l’alcalde Figueres, en Sant Vila, m’ha fet arribar Figueres en primera persona, un dels millors llibres de fotografia que he vist en els últims anys. Fotografies de Josep Algans acompanyades dels escrits amb substància de catorze figuerencs de naixement o adopció. L’enquadernació és excepcional i es poden veure els plecs, els relligats i els recosits del llom del llibre. Tot plegat fa la impressió d’una gran civilitat, de viure en un país d’esforç, cultura i ganes de superació.
Després hi ha els viaranys de la política, però el país respira deutor d’una llarga tradició de superació que hem de mirar de reprendre en aquesta època líquida on es pot fer passar bou per bèstia grossa (low cost, fast food i menús de supermercat a un euro. De quantes coses ens hem de resguardar en aquests temps de tribulacions. Cal llegir Los bárbaros de l’italià Alessandro Baricco).
El sol encara és a l’hora alta però un gall ha cantat a deshora. Deu ser l’alegria de les festes majors que es multipliquen aquest cap de setmana per l’Empordanet. Ahir vaig anar a visitar el senyor Josep Rigau, que ara viu al coll de la Morena al terme de Palafrugell pels vorals en els que el terme vessa cap a les ondulacions de les Gavarres. Des del Coll es veu a primer terme el Mas Pla. I les obres d’un centre comercial i de multicinemes que es farà a tocar del Mas Pla. Sembla ser que sense oposició dels veïns (interessats) ni del propi municipi. Jo no ho acabo de veure. El senyor Rigau i la seva esposa van tenir durant molts anys un carnisseria de carn de cavall al carrer de la Tarongeta de Palafrugell. Ell mateix havia tingut més de 150 cavalls en cria en aquella finca. Rigau havia tractat Pla al cafè i m’explica algunes opinions del Pla replegat al Mas després de la Guerra Civil que en part, només en part, avalen la teoria que Enric Vila escriu en el seu llibre El nostre heroi Josep Pla en el sentit d’un home de la terra desenganyat d’un país que no es va saber menar durant el segle XX. Per dir-ho com ho canta Raimon: “Al meu país la pluja no sap ploure, o plou poc o plou massa. Si plou poc és la sequera, si plou massa és un desastre...”.
Ahir Raimon va cantar als Festivals dels Jardins de Cap Roig. Un gran concert on Raimon no va escatimar cançons ni veu. Algú del públic va cridar: “Ets el millor!” i estic d’acord amb aquesta observació. Altres cantautors ens han modulat també molt la nostra educació sentimental però el que ha fet unes lletres més consistents i un esforç intel·lectual més gran, conseqüent i prudent ha estat Raimon. La seva cançó “Jo vinc d’un silenci profund i molt llarg...” segurament és la que millor sonaria en aquella “sala de rebre” del pis de la meva infància entre llibres, cartells del Congrés de Cultura Catalana i “d'esforç i blasfèmia perquè tot va mal”. Jo vinc d’aquí, com tot el públic d’ahir a Cap Roig. Però avui estem en un nou temps. El país s’ha transformat i necessitem noves bandes sonores, noves èpiques, nous objectius. Segurament en el temps alentit de les vacances es pot pensar molt millor en tot això, entre gresca i converses sense rellotge amb els amics. De moment, ara, enfilarem el sinuós i agradable recorregut del mar a la muntanya, de l’Empordanet a la Vall de Camprodon. Amb temps, sense presses.
Llibres sobre la taula. L’enganyada, de Thomas Mann, per primer cop traduïda al català per l’editorial El cercle de Viena, que compte amb un consell editorial amb un olfacte literari agudíssim. L’enganyada és la versió femenina de Mort a Venècia. L’amor i la passió d’una vídua burgesa de cinquanta anys cap al jove professor d’anglès del seu fill...passió i desengany. Viatge a les coses de la condició humana. Quan vaig passar per la llibreria Carlemany de Girona, que ara ja dansa sota la batuta de la Joana Teixidor, també em vaig fer amb exemplar en edició de butxaca de La Costa Brava de Josep Pla. No pas perquè no el tingui aquest llibre. El tinc en una edició dels anys setanta de Destino amb fotos bellíssimes en blanc i negre de la vida quotidiana. Un llibre dels que comprava el meu pare per la “sala de rebre” de casa a Olot, la sala on vaig descobrir els primers llibres d’una biblioteca d’una família catalanista. També el tinc en l’edició de l’obra completa. Però aquesta edició de butxaca és un encert i s’està venent molt perquè permet llegir Pla a la platja, al mar...en els mateixos llocs on és descrita amb tanta precisió i esforç d’adjectivació la Costa gironina. Fa poc vaig rellegir Contraban i altres narracions, número 33 de la col·lecció “Les millors obres de la literatura catalana”. Era un llibre que havia llegit i subratllat i anotat l’any del curs d’orientació universitària. Ara les anotacions m’han semblat tendrament puerils però en un corrent de percepció de les coses que relliga amb la mirada d’avui, divuit anys després. I continuat amb llibres, l’alcalde Figueres, en Sant Vila, m’ha fet arribar Figueres en primera persona, un dels millors llibres de fotografia que he vist en els últims anys. Fotografies de Josep Algans acompanyades dels escrits amb substància de catorze figuerencs de naixement o adopció. L’enquadernació és excepcional i es poden veure els plecs, els relligats i els recosits del llom del llibre. Tot plegat fa la impressió d’una gran civilitat, de viure en un país d’esforç, cultura i ganes de superació.
Després hi ha els viaranys de la política, però el país respira deutor d’una llarga tradició de superació que hem de mirar de reprendre en aquesta època líquida on es pot fer passar bou per bèstia grossa (low cost, fast food i menús de supermercat a un euro. De quantes coses ens hem de resguardar en aquests temps de tribulacions. Cal llegir Los bárbaros de l’italià Alessandro Baricco).
El sol encara és a l’hora alta però un gall ha cantat a deshora. Deu ser l’alegria de les festes majors que es multipliquen aquest cap de setmana per l’Empordanet. Ahir vaig anar a visitar el senyor Josep Rigau, que ara viu al coll de la Morena al terme de Palafrugell pels vorals en els que el terme vessa cap a les ondulacions de les Gavarres. Des del Coll es veu a primer terme el Mas Pla. I les obres d’un centre comercial i de multicinemes que es farà a tocar del Mas Pla. Sembla ser que sense oposició dels veïns (interessats) ni del propi municipi. Jo no ho acabo de veure. El senyor Rigau i la seva esposa van tenir durant molts anys un carnisseria de carn de cavall al carrer de la Tarongeta de Palafrugell. Ell mateix havia tingut més de 150 cavalls en cria en aquella finca. Rigau havia tractat Pla al cafè i m’explica algunes opinions del Pla replegat al Mas després de la Guerra Civil que en part, només en part, avalen la teoria que Enric Vila escriu en el seu llibre El nostre heroi Josep Pla en el sentit d’un home de la terra desenganyat d’un país que no es va saber menar durant el segle XX. Per dir-ho com ho canta Raimon: “Al meu país la pluja no sap ploure, o plou poc o plou massa. Si plou poc és la sequera, si plou massa és un desastre...”.
Ahir Raimon va cantar als Festivals dels Jardins de Cap Roig. Un gran concert on Raimon no va escatimar cançons ni veu. Algú del públic va cridar: “Ets el millor!” i estic d’acord amb aquesta observació. Altres cantautors ens han modulat també molt la nostra educació sentimental però el que ha fet unes lletres més consistents i un esforç intel·lectual més gran, conseqüent i prudent ha estat Raimon. La seva cançó “Jo vinc d’un silenci profund i molt llarg...” segurament és la que millor sonaria en aquella “sala de rebre” del pis de la meva infància entre llibres, cartells del Congrés de Cultura Catalana i “d'esforç i blasfèmia perquè tot va mal”. Jo vinc d’aquí, com tot el públic d’ahir a Cap Roig. Però avui estem en un nou temps. El país s’ha transformat i necessitem noves bandes sonores, noves èpiques, nous objectius. Segurament en el temps alentit de les vacances es pot pensar molt millor en tot això, entre gresca i converses sense rellotge amb els amics. De moment, ara, enfilarem el sinuós i agradable recorregut del mar a la muntanya, de l’Empordanet a la Vall de Camprodon. Amb temps, sense presses.
26 de juliol 2009
Torno a Santa Cristina de Lloret de Mar
Torno a Santa Cristina de Lloret de Mar. 24 de jjuliol. Em llevo a un quart de set matí a Girona. El trajecte entre Girona i Lloret a primera hora del matí és fàcil i ràpid. El dia és llarg a l’estiu i el sol ja està instal·lat en una atmosfera encara transparent i fresca que permet circular el ventet que fa moure les fulles dels arbres dels vorals de la carretera. Mentre declino cap a les terres de la Selva marítima, segurament la part més caracteritzada i definida d’una comarca de contorns imprecisos.
A quarts de vuit, davant de l’ajuntament, saludo a l’alcalde Xavier Crespo, feliç en el dia de la festa major, content de reprendre la vida rutinària amb els seus dies senyalats, humà amb tothom, proper als seus convilatans. Majoria absoluta a Lloret de Mar. També saludo a l’Obrer Major Salvador Palaudelmàs, primera autoritat en aquesta consuetudinària realitat autònoma que és l’Obreria de Santa Cristina. Algun dia algú hauria d’escriure un estudi jurídic i històric sobre l’autonomia multisecular de l’Obreria, que acaba de guanyar un litigi com a part interessada davant les pretensions de la Generalitat de definir un espai de protecció natural que inclogués Sant Cristina. L’Obreria conserva Santa Cristina d’abans que es creés una figura jurídica de protecció de l’espai natural. La consuetud és reconeguda i reforçada. Algú hauria de fer-ne un estudi. Potser el professor Joan Manuel Trayter, catedràtic de Dret administratiu, i que té una casa a prop de Lloret de Mar. Saludo a la resta d’Obrers. I les parelles d’aquest any. Tradició, anella a anella des de fa més de 600 anys. Continuïtat ininterrompuda d’un poble, en els anys bons i en els anys dolents.
Caminem cap a l’església. El Lloret dels turistes encara no s’ha despertat a aquestes hores, ja el trobarem, amb tota la seva vivesa i dinamisme, a la tornada. Els lloretencs que estimen Sant Cristina sí que hi són. En saludo a uns quants. En Joan Domènech, en Martínez, en Sebastià Ruscalleda i la seva dona, la Carme...i tanta gent dels vorals, de Blanes, de Tossa, de Vidreres. Aquest any el Bisbe Francesc Pardo presidirà la processó per terra i per mar. També saludo a l’entrada de l’església a Mossèn Joan Baburés, olotí que durant molts anys ha fet les funcions de secretari del Bisbe. A partir de setembre serà el rector de Sant Feliu de Girona, destí notable, i continuarà a la Catedral vetllant sempre perquè la litúrgia tingui tot el seu esplendor. Sense Mossèn Baburés, que ben aviat em va donar la clau per tornar quan fos necessari més tard de la una de la nit al Col·legi menor Bisbe Cartenyà, la meva primera joventut hauria estat diferent en tantes coses de la vida, també en els primers passos en el camp de la política. Comença la processó, el ciri ha de rodar de tant en tant perquè la cera no caigui a terra. Sona els acords de Arxo polita, cançó de bressol basca que la meva dona, que havia cantat a la Polifònica de Puig-reig, cantava a les nostres filles per fer-les dormir. El primer any que vaig anar el 24 de juliol a Santa Cristina els hi vaig dir als Obrers que aquella música tenia lletra. Qui sap qui i quin any va decidir incorporar aquelles notes en la processó de Santa Cristina. Així es fa la tradició, a vegades. El que és evident és que Lloret té una clara influència marinera forana, en aquest cas italiana. Bàsicament som mediterranis, abans de ser europeus de l’Europa gran.
El trajecte per mar ha estat calmat. A l’arribada a la platja de Santa Cristina, esperem el desenllaç de la competició de llaguts s’Amorra amorra. Tornen a guanyar els remers de Santa Cristina. La platja ja comença a estar plena de turistes de la segona meitat de juliol, feliços. El sol és de justícia. El repic de campanes indica el inici de l’ascens a l’ermita (“l’ermita de les ermites de Catalunya” segons Josep Pla). La pendent és pronunciada. És un dia important pels lloretencs, es nota. El meu respecte pel que és important per un poble és total i, en aquest cas, vibrant i emocionant. Entrem a l’església. S’ha acabat la restauració de la caravel·la de mà esquerra. Una joia.
Al sortir de l’església, l’esplèndid estofat per reprendre forces. Sobretot pels que han fet un gran esforç, els remers i els qui han portat la imatge i les banderes. Allí trobo a la Laura Fanals, periodista del Diari de Girona i cronista d’un dia tan especial. Remenem l’estofat que ha començat a fer-se a partir de les sis del matí i cap a taula. Estofat i xíndria i el retrobament amb l’amic Francesc Codina. Sorolla va pintar Santa Cristina, aquest pinars, aquesta llum, aquesta íntima felicitat de les festes del Mediterrani.
De tornada, al mig del mar, entro en directe en una ràdio i mantinc un cara a cara sobre la demora del servei de passatgers en alta velocitat en el corredor mediterrani. Coses del mòbil. Comencen els càntics. L’alegria és contagiosa.
Un dels moments de major contrast de la processó d’un poble a Santa Cristina és el retorn a la platja gran de Lloret. A primera línea de mar, amb els peus a la sorra, esperem l’arribada de la competició de llaguts de les noies. El Bisbe va amb capa, bàcul i mitra. “Vostè deu passar una calor insuportable, senyor Bisbe”. “Estem preparats i equipats com els esportistes”, contesta. Per si de cas, l’alcalde ha menat portar una ombrel·la. El bisbe i la comitiva, l’ombrel·la i un entorn de turistes amb banyador, biquini o menys. Visconti hauria filmat aquest moment sense cap retoc. El pecat efervescent (de pensament) i el perdó...som mediterranis i els calvinistes i protestants de tradició cultural que jeuen arreu miren la postal amb gran curiositat. Santa Cristina cau en juliol i la processó passava per aquesta platja abans de l’arribada del turistes. I hi passarà de la mà de generacions i generacions que encara no han nascut. Només va lluny qui ve de lluny. Santa Cristina a Lloret és un dia de felicitat.
A quarts de vuit, davant de l’ajuntament, saludo a l’alcalde Xavier Crespo, feliç en el dia de la festa major, content de reprendre la vida rutinària amb els seus dies senyalats, humà amb tothom, proper als seus convilatans. Majoria absoluta a Lloret de Mar. També saludo a l’Obrer Major Salvador Palaudelmàs, primera autoritat en aquesta consuetudinària realitat autònoma que és l’Obreria de Santa Cristina. Algun dia algú hauria d’escriure un estudi jurídic i històric sobre l’autonomia multisecular de l’Obreria, que acaba de guanyar un litigi com a part interessada davant les pretensions de la Generalitat de definir un espai de protecció natural que inclogués Sant Cristina. L’Obreria conserva Santa Cristina d’abans que es creés una figura jurídica de protecció de l’espai natural. La consuetud és reconeguda i reforçada. Algú hauria de fer-ne un estudi. Potser el professor Joan Manuel Trayter, catedràtic de Dret administratiu, i que té una casa a prop de Lloret de Mar. Saludo a la resta d’Obrers. I les parelles d’aquest any. Tradició, anella a anella des de fa més de 600 anys. Continuïtat ininterrompuda d’un poble, en els anys bons i en els anys dolents.
Caminem cap a l’església. El Lloret dels turistes encara no s’ha despertat a aquestes hores, ja el trobarem, amb tota la seva vivesa i dinamisme, a la tornada. Els lloretencs que estimen Sant Cristina sí que hi són. En saludo a uns quants. En Joan Domènech, en Martínez, en Sebastià Ruscalleda i la seva dona, la Carme...i tanta gent dels vorals, de Blanes, de Tossa, de Vidreres. Aquest any el Bisbe Francesc Pardo presidirà la processó per terra i per mar. També saludo a l’entrada de l’església a Mossèn Joan Baburés, olotí que durant molts anys ha fet les funcions de secretari del Bisbe. A partir de setembre serà el rector de Sant Feliu de Girona, destí notable, i continuarà a la Catedral vetllant sempre perquè la litúrgia tingui tot el seu esplendor. Sense Mossèn Baburés, que ben aviat em va donar la clau per tornar quan fos necessari més tard de la una de la nit al Col·legi menor Bisbe Cartenyà, la meva primera joventut hauria estat diferent en tantes coses de la vida, també en els primers passos en el camp de la política. Comença la processó, el ciri ha de rodar de tant en tant perquè la cera no caigui a terra. Sona els acords de Arxo polita, cançó de bressol basca que la meva dona, que havia cantat a la Polifònica de Puig-reig, cantava a les nostres filles per fer-les dormir. El primer any que vaig anar el 24 de juliol a Santa Cristina els hi vaig dir als Obrers que aquella música tenia lletra. Qui sap qui i quin any va decidir incorporar aquelles notes en la processó de Santa Cristina. Així es fa la tradició, a vegades. El que és evident és que Lloret té una clara influència marinera forana, en aquest cas italiana. Bàsicament som mediterranis, abans de ser europeus de l’Europa gran.
El trajecte per mar ha estat calmat. A l’arribada a la platja de Santa Cristina, esperem el desenllaç de la competició de llaguts s’Amorra amorra. Tornen a guanyar els remers de Santa Cristina. La platja ja comença a estar plena de turistes de la segona meitat de juliol, feliços. El sol és de justícia. El repic de campanes indica el inici de l’ascens a l’ermita (“l’ermita de les ermites de Catalunya” segons Josep Pla). La pendent és pronunciada. És un dia important pels lloretencs, es nota. El meu respecte pel que és important per un poble és total i, en aquest cas, vibrant i emocionant. Entrem a l’església. S’ha acabat la restauració de la caravel·la de mà esquerra. Una joia.
Al sortir de l’església, l’esplèndid estofat per reprendre forces. Sobretot pels que han fet un gran esforç, els remers i els qui han portat la imatge i les banderes. Allí trobo a la Laura Fanals, periodista del Diari de Girona i cronista d’un dia tan especial. Remenem l’estofat que ha començat a fer-se a partir de les sis del matí i cap a taula. Estofat i xíndria i el retrobament amb l’amic Francesc Codina. Sorolla va pintar Santa Cristina, aquest pinars, aquesta llum, aquesta íntima felicitat de les festes del Mediterrani.
De tornada, al mig del mar, entro en directe en una ràdio i mantinc un cara a cara sobre la demora del servei de passatgers en alta velocitat en el corredor mediterrani. Coses del mòbil. Comencen els càntics. L’alegria és contagiosa.
Un dels moments de major contrast de la processó d’un poble a Santa Cristina és el retorn a la platja gran de Lloret. A primera línea de mar, amb els peus a la sorra, esperem l’arribada de la competició de llaguts de les noies. El Bisbe va amb capa, bàcul i mitra. “Vostè deu passar una calor insuportable, senyor Bisbe”. “Estem preparats i equipats com els esportistes”, contesta. Per si de cas, l’alcalde ha menat portar una ombrel·la. El bisbe i la comitiva, l’ombrel·la i un entorn de turistes amb banyador, biquini o menys. Visconti hauria filmat aquest moment sense cap retoc. El pecat efervescent (de pensament) i el perdó...som mediterranis i els calvinistes i protestants de tradició cultural que jeuen arreu miren la postal amb gran curiositat. Santa Cristina cau en juliol i la processó passava per aquesta platja abans de l’arribada del turistes. I hi passarà de la mà de generacions i generacions que encara no han nascut. Només va lluny qui ve de lluny. Santa Cristina a Lloret és un dia de felicitat.
19 de juliol 2009
Un poc sobre finançament
Dimecres 22 hi haurà un debat monogràfic sobre finançament al Parlament de Catalunya. Allí escamparà la propaganda i es discutirà de la concreta realitat. El govern tripartit ha estat hàbil “venent” futuribles més que realitats. Manel Manchón em va fer una de les primeres entrevistes com a secretari general de les joventuts de Convergència el 1998. Després va treballar a Expansión i a El Periódico fent crònica parlamentària al Congrés. Ara és el cap de premsa del conseller d’Economia. És un bon professional i ha fet la seva feina de “col·locar el que no és”. Unes poques consideracions irrefutables: l’acord de finançament no compleix amb l’Estatut. No és un canvi de model perquè el ministeri d’Economia garanteix que ningú no perdrà el seu estatus respecte el 2001. No respecta la bilateralitat. No es té en compte l’esforç fiscal ni cap de les variables establertes a l’Estatut per rectificar a l’alça el pes de la població. Tindrem menys euros per habitant en sanitat, educació i serveis socials que d’altres comunitats autònomes. No compleix el principi d’ordinalitat: hauríem d’estar 17 punts per sobre la mitjana i no 5 com diu el tripartit. Desapareix el Consorci Tributari que preveu l’Estatut...
Llegir abans d'opinar
Quan escric aquestes ratlles, un dels diaris de referència a Catalunya encara no ha fet una editorial per valorar el model de finançament pactat. Diuen esperar conèixer dades més definitives. Quan escric aquestes ratlles institucions econòmiques gironines han evitat passar l’encens laudatori sobre un acord que no s’han llegit ni coneixen. Cosa que sí han fet els seus homòlegs barcelonins. País petit i amb un sentit crític prim com el paper de fumar. He trobat el president de la Cambra de Comerç de Barcelona a Perelada. Em sembla que ha notat que és d'una previsibilitat plana i irrellevant,
Números
Ara Hisenda comença a fer els números de la recaptació d’impostos del 2008. L’acord passat i el futur assenyala que si l’Estat no recapta prou, les Comunitats Autònomes hauran de cedir a l’Administració central alguns dels seus impostos recaptats i gastats. Això podria passar el 2010. Increïble? Són els números que fa una de les Advocades de l’Estat més ben informada i situada. Atenció a la dada.
N-II el 2015?
El subdelegat del Govern a Girona ha manifestat aquesta setmana que el 2015 tota la N-II estarà desdoblada. He llegit l’editorial d’aquest diari valorant positivament aquesta dada tot i expressar escepticisme sobre l’acompliment del termini. Com que el desdoblament de la N-II ha estat una de les meves constants en l’activitat parlamentària, la data m’escandalitza. El 1996 el ministre Borell (govern Felipe González) va començar a fer els primers passos pel desdoblament. Continuem tenint els récords més ridículs en quan a quilòmetres licitats (minitrams) i retards constants. Vaig dir en la campanya electoral del 2008 que anant per feina tota la N-II podia estar desdoblada el 2012. Amb el temps perdut, ara afirmo que no ho estarà ni el 2015. Només cal repassar la fase constructiva d’alguns trams, especialment de Girona a la frontera. I preguntar-nos perquè el tram sud fins a la Tordera acumula més d’un any de retard en la seva licitació. Si a l’Autovia de la Plata es fan 60 km nous per any, perquè a les comarques gironines ens hem de conformar en tres quilòmetres per any (generosament comptats). Per cert, tindrem tren de velocitat mixta (alta i normal) a finals de 2010 però l’Alta Velocitat no arribarà el 2012, més aviat el 2014, segons diuen els tècnics amb informació fiable. No m’agrada donar notícies dolentes però tampoc m’agrada qui fa passar bou per bèstia grossa.
Estació a l'aeroport
Les obres de Tren d’Alta Velocitat avancen a un ritme visible en els trams no urbans. Per què encara avui el govern s’oposa a una estació del TAV a l’aeroport de Girona?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)