Les setmanes dels pressupostos

S’han presentat les esmenes dels diferents partits als Pressupostos Generals de l’Estat. El Partit dels Socialistes de Catalunya no ha presentat ni una esmena per incrementar les esquelètiques partides per el desdoblament de la N-II al seu pas per les comarques gironines. Això vol dir que en el proper any no arrancaran les obres en el tram Maçanet de la Selva-Tordera i que el tram Girona-frontera queda irreparablement frenat. És clar que altres grups parlamentaris sí que hem presentat esmenes per millorar la inversió de l’Estat a les comarques gironines. I durant la setmana que està a punt de començar, veurem que hi haurà marge per introduir esmenes. El cas és el següent: les esmenes a la totalitat van ser rebutjades amb els vots del PSOE, el PNB i Coalición Canaria. Ara bé, com que Coalición Canaria forma part del grup mixt i els seus diputats es distribueixen per comissions, resulta que els representants del grup mixt en la Comissió de Pressupostos és un diputat del BNG, partit que sí que ha rebutjat els pressupostos. Per tant, el govern que va tenir majoria justa per tirar endavant els pressupostos en la setmana que acabem, no té majoria per la seva tramitació en la Comissió de Pressupostos del Congrés en la setmana que ara encetem. Atenció.

Afganistan

La setmana que ara comencem, tindrem un debat sobre la presència de militars de la OTAN a Afganistan. M’estic preparant el debat que tindrem els portaveus de defensa amb la ministra del ram. La ministra que es nega en totes les seves compareixences a pronunciar la paraula guerra quan fa referència a Afganistan, on hi ha una guerra oberta. Ja són vuit anys de presència a Afganistan en una missió de Nacions Unides que el Consell de Seguretat defineix com a “imposició de la pau”. És clar que quan fa vuit anys que s’intenta imposar la pau i s’arriba a una situació de més violència, s’ha de canviar l’objectiu de la missió. L’informe de Nacions Unides d’aquesta setmana confirma que el 90% de l’opi que es produeix en el món es cultiva a Afganistan. I aquest cultiu alimenta els senyors de la guerra i els talibans. I aquests pacten vots en unes eleccions tacades per les irregularitats. Segona volta el 9 de novembre i fins aleshores una paràlisi de l’estratègia de la missió de Nacions Unides. El president Obama està mostrant uns dubtes preocupants respecte a Afganistan. Corrupció en la dimensió civil i retrocés en la dimensió militar. La regle de tres és senzilla: si amb aquesta força, les tropes retrocedeixen, s’haurà d’incrementar les forces militars. La guerra d’Afganistan i de Pakistan és la guerra contra els que van realitzar els atemptats de l’11 de setembre als Estats Units, del 7 de juliol a Londres i de l’11 de març a Madrid. Els mateixos que volien atemptar en el metro de Barcelona el 2007 i fer una mortaldat de grans dimensions. Aquesta és la batalla que es lliure a Afganistan. I al govern li falta el coratge de transmetre a la opinió pública que aquesta és una guerra amb perills i una guerra que s’ha de lliurar. No és només una plàcida missió de pau.

Els pressupostos i els aliats

Dinar de menú amb un amic i diputat del PSOE. Treuen foc pels queixals perquè asseguren i tornen a assegurar que en el pacte del finançament de Catalunya –se’n recorden dels focs d’artifici del mes de juliol?- hi anava incorporat el vot favorable d’ERC als pressupostos generals de l’Estat. N’estaven convençuts i per això l’aparell mediàtic de la Moncloa havia donat aire i protagonisme a ERC. Molt d’aire pensat en política espanyola i no pas catalana. Ara veurem què passa en aquesta política de la improvisació setmana a setmana. En la mateixa conversa em confirma el que era la meva percepció: en les files socialistes també hi ha la convicció que la vicepresidenta Elena Salgado ha sortit derrotada dialècticament del debat pressupostari d’aquesta setmana.

L'AP-7 i la sortida Girona centre

Ara que l’autopista AP-7 està en obres a les comarques gironines per la construcció del tercer i el quart carril, m’arriba una resposta parlamentària oficial del govern que és preocupant. Sempre havíem quedat que en paral·lel a aquestes obres, es construiria la sortida-entrada de l’autopista Girona-centre per Sant Gregori. El projecte està encara en fase de redacció, molt endarrerit. És indispensable un nou accés Girona-centre i no serà per aquest any ni per l’any que ve. És tenir-los molt quadrats afirmar, com ho va fer el ministre de Foment José Blanco, que la inversió en carreteres a la demarcació de Girona puja notablement per les obres de l’AP-7. Perquè aquestes són obres finançades amb el peatge que paguem cada dia. I amb un allargament més que probable de la concessió de l’autopista quan s’acabi el 2022.

El PP ha fet el que mai ha fet el PSC

Dimarts 13 d’octubre. El Ple del Congrés dels Diputats discuteix i vota una modificació legal proposada pel Partit Nacionalista Basc que suposa el “blindatge” del concert econòmic per a la Comunitat Autònoma Basca i Navarra. Aquest assumpte ha provocat gran tensió en les files del PSOE i del PP, sobretot entre els líders de comunitats veïnes (Rioja, Aragó, Castella-Lleó...) que veuen aquesta reforma legislativa com un greuge comparatiu. El PSOE ha decidit, a últim moment, votar-hi a favor (els pressupostos es voten la setmana que ve). El PP, que hi havia votat a favor en el Parlament basc, hi ha votat en contra en el Congrés dels Diputats. El resultat ha estat que els diputats del PP del País Basc s’han absentat de la votació per discrepància amb el sentit del vot i per no entrar en flagrant contradicció amb el que havien votat els seus col·legues a Victòria. Resultat: els diputats del PP basc han fet aquesta setmana al Congrés el que els diputats del PSC al Congrés no han fet ni un cop en trenta anys. Inèdit. Llegir els fets més enllà de l’excitació

Veneçuela

Dimecres 14. Antonio Ledezma és a Madrid, alcalde de Caracas i principal referent opositor a Hugo Chávez. Segurament el candidat presidencial de l’oposició el 2012. Aquesta setmana ha estat entrevistat per molts mitjans de comunicació estatals. Amb tota la normalitat del món, hem intentat una reunió dels portaveus d’afers exteriors amb el líder opositor –perseguit i constrenyit en el seu país. El partit socialista s’hi ha oposat. Aleshores ens hi hem reunit tots menys els socialistes i els postcomunistes. Sortint de la reunió ens ha dit que el dia següent es reuniria amb Felipe González i que veia “una diferència entre el socialisme de Felipe i el govern de Zapatero molt més ambigu en situacions de violació dels drets fonamentals a Veneçuela, Cuba...”. L’apaciguament – callar davant situacions contraries a la democràcia i els drets humans- és l’avantsala de la figura del còmplice necessari.

Del sublim al ridícul...

La frase és d’Oscar Wilde: “Del sublim al ridícul només hi ha un pas”. Em ve al cap aquesta setmana quan veig l’entrada en l’escena de la política internacional del president del Govern espanyol. La foto tants anys pidolada del president del govern amb el llogater de la Casa Blanca ha relliscat bastant –per tan anunciada- però la gira pel mitjà orient m’ha deixat més preocupat: “Venim aquí a solucionar el conflicte entre Israel i Palestina, ens hi mullarem (sic) durant la presidència espanyola de la Unió Europea”. Les paraules pronunciades en el Museu Yad Vashem de Jerusalem i la dedicatòria naïf en el llibre del museu de l’Holocaust m’han deixat preocupat. La presidència de torn porta moltes cites prèviament fixades (revisió estratègia energètica, cimera UE-EUA a Madrid...) que aniran bé o no en funció del la cuina dels comissaris europeus de Brussel·les. Però l’aportació pròpiament espanyola no es veu per enlloc. Els ambaixadors dels Estats membres de la UE a Madrid s’han queixat aquesta setmana perquè encara no tenen el programa de la presidència espanyola: Moratinos emprenyat perquè De la Vega vol controlar-ho tot i el ponteja. El secretari d’Estat per a la Unió Europea, Diego López-Garrido, només es pot recolzar en els bons tècnics i diplomàtics que el recolzen –alguns molt vinculats a les comarques gironines-. La presidència anirà bé perquè sempre aporta focus, atenció i fotos...però no la veig, a dia d’avui, ni vertebrada ni substantiva. Llegir els fets més enllà de l’excitació.

Defensa de la política en temps de descrèdit

Tribuna Girona i la Càtedra de Cultura Jurídica estrenen una nova línea d’activitat. Inaugura la càtedra l’advocat i polític Miquel Roca. Fi, àgil i en forma en tots els sentits: “Espanya presidirà Europa exigint polítiques econòmiques ortodoxes que indica el comissari Joaquín Almunia i que no compleix Espanya”. Roca ha fet una defensa final de la política que li he agraït. No pas per gremialisme sinó perquè l’alternativa és l’antipolítica: Itàlia, l’evolució de Veneçuela...Jo estic encantat que em controlin i que m’exigeixin responsabilitats (jordi.xucla@diputado.congreso.es) però m’emprenya que em posin al sac de les quatre pomes podrides sobre les quals el públic gaudeix en calent però no en el moment de la sentència. Aquesta setmana m’he creuat i he parlat amb en Josep Borrell i he recordat que aquests dies se celebra el judici pel cas que va fer que ara fa deu anys es retirés de la candidatura a la presidència del govern. Interessava l’assumpte en calent, d’acord. Però perquè interessa tant poc ara que és el moment del dret i la justícia? Llegir els fets més enllà de l’excitació.

Alta Velocitat el 2012?

Dimecres 14. El president d’Adif – ens públic que construeix la línea del TAV- ha visitat Girona. No hi han estats convidats els membres de la comissió municipal de seguiment de les obres. Els responsables, democràticament elegits, de controlar el constructor de l’obra no són invitats a mantenir cap reunió ni contacte amb el president de l’ens que han de controlar. Magnífic. Tampoc hi hem estat convidats els parlamentaris a Madrid. Gran foto al pou d’atac on començarà a perforar la tuneladora al sud de Girona. La tuneladora arribarà amb mig any de retard i pot començar a treballar el març de l’any que ve, nou mesos més tard del previst. Tot i això, amb la cara d’esfinx que caracteritza la visita d’un responsable de Foment a “províncies”, s’ha mantingut la data del 2012 per l’arribada del TAV. Són els mateixos responsables que van anunciar l’arribada del TAV el 2004 (govern PP), el 2008 (govern PSOE fins la setmana després de les eleccions municipals del 2006) i que ara mantenen el 2012 tot i el retard en l’obra. Perquè es relaxen? Perquè tenen una alternativa: la posada en funcionament del tercer rail a finals de 2010 o començaments del 2011. Cost del pedaç de l’alternativa del tercer rail i el tram internacional (Figueres-Perpinyà) avorrint-se de fàstic: més de 200 milions d’euros. La ineficàcia hauria de tenir un cost polític. Però en aquestes terres que ens empassem la N-II aturada en les seves obres i que la plataforma ciutadana del tren convencional es divideix...som d’una resistència masoquista. Llegir els fets més enllà de l’excitació

Giverola

En el recorregut pels replecs del país, visita a la cala Giverola de Tossa de Mar. L’any 1987 i 1988 l’agrupació de professionals dels carters de Suïssa van impulsar un complex vacacional amb els diners d’una cooperativa. Molt centreeuropeu. Així va néixer Giverola. Potser avui no s’hauria fet però s’ha de reconèixer que van fer el complex hoteler amb un pulcritud molt suïssa. Encara hi ha famílies de carters suïssos banyant-se en el càlid Mediterrani. Ens reben el Patrik –un suís enamorat de les comarques gironines- i la Marta Fàbregues. Després visita a l’alcaldessa Imma Colom (sempre hiperactiva i resolutiva) i passejada pels carrers de Tossa de Mar quan ja ha caigut el dia. Mossèn Joan Carreres i Pera ens fa entrar a la rectoria. Parlem de tot, del catecisme espanyol imposat a les escoles catalanes, de Mossèn Cinto i d’exorcisme...i del país que es vol espolsar tanta mediocritat (aquesta és la impressió que tinc després de parlar amb força gent en la vetllada dels Premis Prudenci Bertrana).