Què és el progrés?

Existeix la idea i l'ideal del progrés? Hi ha forces polítiques i socials que encara es diuen progressistes. Tot això té uns rerafons evident: la teoria marxista de la superació d'estadis fins a l'arribada a l'estadi final, el de la societat perfecta. Per això ha calat tant la idea de progrés. Però si fem una mirada al nostre voltant i a allò que estem vivint, és evident que no existeix la idea de progrés lineal. Adaptació, antidogmatisme, prudència, comprensió, compassió cívica... així sortirem del clot i no pas amb aquesta retòrica buida, derrotada, del progressisme infinit.

La resistència als electrons mediàtics

Es va dir que la mateixa nit electoral del 20-N el que va guanyar per majoria absoluta havia d'anunciar el seu nou govern per "calmar els mercats i la pressió mediàtica". Interessant veure com els ritmes polítics i parlamentaris han provocat precisament una temporal calma: la prima de risc ha baixat 150 punts i la borsa ha pujat un 10% (la millor setmana en tres anys). No es coneix el nom del nou ministre d'economia i el Madrid mediàtic ("¡Para qué ser ministro si soy director de este periódico!") està desesperat. No tot ha de ser la pulsió de cremar etapes a cop de titular de premsa. Ha escrit Enric Juliana aquesta setmana: "la pressió mediàtica funciona com el cervell d'un rèptil: actua per impulsos i té molt poca memòria. La immobilitat la desconcerta". Exacte.

20 anys de la Cimera israeliano-palestina de Madrid

Fa vint anys que es va celebrar a Madrid la conferència internacional que va fer seure per primer cop en una taula els més alts representants d'Israel i Palestina.
Encara ens queda a la retina aquella solemne posada en escena per l'escalinata del palau reial amb el president Bush pare, el líder crepuscular Gorbatxov, Arafat i el primer ministre Shamir. Tots ells convocats pel president espanyol Felipe González. Foren els millors anys de la política exterior espanyola. Vint anys després, els principals protagonistes d'aquella primera cimera israeliana-palestina han tornat a Madrid. Sense els quatre líders, morts o retirats, però amb tots els equips negociadors.
Felipe Gonzálezha estat l'encantador mediador d'aquest intent discret per reprendre un procés que té un horitzó pessimista. Al voltant d'una taula, el divendres ens toquen les altes hores de la nit escoltant com a vegades la història s'escriu pels petits i endimoniats detalls. González ens explica que el color de les tovalles de les taules no podien contenir cap color de cap de les banderes de les dues parts (difícil tasca!), de les amenaces d'atacs terroristes amb avions (ja aleshores!), de les 12 hores de termini que el secretari d'Estat James Baker va donar perquè Madrid organitzés o declinés acollir una cimera que s'havia de celebrar deu dies després.
El menjar ha sigut dolent, com quasi sempre en una seu del Ministeri d'Exterior, la conversa, infinitament enriquidora. Què fa un nen d'Olot aquí, al bell mig d'aquesta concentració de saviesa i amplitud de mires? Què fa aquí un nen d'Olot que fa vint anys mirava tots aquest protagonistes de la història per la tele mentre estudiava primer de Dret? Crec en la meritocràcia i somric lleugerament per dins.

Dos països, dos mapes electorals diferents

Tenim els resultats electorals de les eleccions del 20 de novembre sobre la taula. Una primera lectura clara: hi ha dues realitats diferents en el sistema  de partits polítics. Per una banda, els territoris que donen una majoria amplíssima al Partit Popular i deixen el Partit Socialista als peus dels cavalls. Per un altre costat, Catalunya i el País Basc amb un sistema de partits polítics propis que deixen el Partit Popular en una posició de tercera fila. El PP és tercera força a Catalunya i quarta a Euskadi.

Anant a Catalunya. Aquest PP que ha aconseguit la segona majoria absoluta més àmplia des de la recuperació de la democràcia (després de la socialista del PSOE de 1982) a Catalunya ha tingut uns resultats discrets: 11 diputats, un menys que els que va aconseguir Josep Piqué el 2000 amb la majoria absoluta més discreta de Aznar. El PP s’ho ha de fer mirar.

En les eleccions persones voten persones per representar-les en el parlament. Però també persones de territoris voten representants territorials. Rajoy ha de tenir ben present que la seva majoria absoluta té dos territoris amb una majoria ben diferent. Per primer cop CiU ha guanyat unes eleccions generals. El PSC és la secció del PSOE que ha perdut més percentatge de vots de tot l’Estat. D’aquí a poques setmanes els socialistes estan convocats a un congrés de cruïlla. Ja ens avisaran del resultat perquè no es tracta de furgar en al ferida. Però sí de dir que amb el joc brut, amb la mentida i amb la demagògia no es fa res de positiu ni es guanyen eleccions.

CiU tanca un cicle de tres eleccions que ens han estat favorables: al Parlament de Catalunya, les municipals i les a Corts Generals. Els catalans ens han donat una gran responsabilitat. I aquest diumenge una força renovada per continuar administrant aquesta responsabilitat. Amb prudència i humilitat. Però amb determinació. Qui primer es posa a fer els deures, primer surt del clot de la crisi econòmica. Aquest és el nord que ens ha de guiar. Gràcies per la confiança que ens heu donat. La sabrem administrar.

El mediterrani es mou....lady absent, no!

Ens hauria de fer vergonya les mesures insuficients contra el règim sanguinari que domina Síria. Eleccions a Tunísia el 23 d'octubre. Turquia està agafant un lideratge regional molt important. Qatar, una esfera d'influència inquietant. França i Gran Bretanya ocupen l'espai buit deixat per la diplomàcia de la UE. Lady Catherine Ashton, alta representant de la Unió, en cercles europeus també és coneguda com "lady Absent".

Un debat parlamentari sobre Líbia al final de la guerra

Dimecres, a les quatre de la tarda. Compareix la Ministra d'Afers Exteriors, Trinidad Jiménez, per explicar la posició diplomàtica i militar al final de la guerra de Líbia. Com a portaveu del grup allí estic, per escoltar la ministra, per expressar el criteri propi i, sobretot, encuriosit per escoltar el diputat Gaspar Llamazares que es va oposar a la missió de bloqueig aeri de l'OTAN per enderrocar el tirà coronel Gaddafi que a l'inici de la intervenció ja havia massacrat 11.000 civils. El diputat del BNG ja ni ha vingut perquè no deu saber què dir. Llamazares continua amb el discurs del colonialisme, dels interessos econòmics i que, fruit de la intervenció, ara Líbia depèn més de Iran! Fot-li fort! Quins arguments! Convé dir que en aquest assumpte ICV va votar a favor de la missió de l'OTAN. Devien aprendre, com quasi tots, les lliçons dels grans errors de les guerres dels Balcans occidentals en els anys 90 del segle passat. Llamazares encara no creu que s'hagués d'intervenir per protegir la població després d'una guerra que ha deixat entre 20.000 i 25.000 morts civils. Un altre que no reconeix el seu error.

De com Felipe González fa recordar el que és la socialdemocràcia

Dilluns, a dos quarts de vuit. Presentació del llibre del professor José Ignacio Torreblanca sobre la crisi de la construcció europea. El presenta l'expresident Felipe González i el secretari d'Estat d'Afers Europeus, Diego López Garrido. L'autor és lúcidament crític amb el moment actual de la Unió Europea. López-Garrido fa una defensa d'ofici i apassionada d'una Europa que diu que no està en crisi. Després intervé González des de la llibertat de pensament d'un expresident que diu ser "militant però no simpatitzant del PSOE, al revés del que és habitual". L'expresident diu les veritats. I, sobretot, fa una crítica molt subtil però molt directa a la "regla d'or", l'equilibri pressupostari que prohibeix l'endeutament i les polítiques contracícliques pròpies de la doctrina keynesiana. La regla d'or que aquí s'ha convertit en reforma constitucional exprés. Escoltant Felipe González (tinc a la meva esquerra la seva nova esposa, entregada i enamorada, i a la meva dreta el segon del secretari d'Estat renegant ferros i claus) em ve un record precís de què és la socialdemocràcia, quelcom que el president Zapatero ha esborrat de la carta de presentació socialista i que el candidat Rubalcaba no aconsegueix restaurar (en el seu intent de la Restauració socialdemòcrata) embolicat en tants anys d'entrenament en la tàctica i abandonament de les lectures que perfilen l'estratègia i la renovació ideològica. I així comencen la setmana els socialistes. La sala a vessar. S'ho val el llibre i el presentador principal. Els vells socialistes respiren per un moment. A l'expresident Manuel Marín li dic que enyorem la seva presidència rigorosa i viatjada que ha estat seguida pel que tots ja coneixem. Zapatero encara avui no ha reconegut que es va equivocar amb la reforma atropellada i esvalotada de la Constitució.

Una majoría absoluta no pas inevitable

Molta gent, esvalotada, em dóna per feta la majoria absoluta del Partit Popular el 20-N. Els dic que no és tan clar. Que el 22 de maig el PP va tenir el 37'7% dels vots però que l'esfondrada del PSOE va obrir la porta a molt de poder local i autonòmic. Però una majoria absoluta només s'assoleix a partir del 42% dels vots. I en tot cas, que el lloc clau per frenar aquesta majoria absoluta és el resultat a Catalunya. Fa quatre anys Catalunya va salvar Zapatero. Ara el vot català ens hauria de salvar d'una majoria absoluta del PP. El vot a CiU és doblement útil: frena la majoría absoluta del PP i el dia després de les eleccions és útil per influir en la defensa dels interessos de Catalunya en la política espanyola. El vot al PSC el dia després, és un vot estèril. Del vot més útil ja en parlarem el novembre, transitant per un camí de crisi europea i de ruïna hel·lènica (si qui has ajudat al cap d'un any no fa els deures acordats...potser no mereix ser més ajudat). En veurem de grosses les properes setmanes. Més que mai, gent amb els peus a terra i la mirada a l'horitzó.

El català a l'escola,,,,i una màquina de guanyar vots

Dimarts a la tarda. Ple del Congrés. La segona intervenció és sobre el català com a llengua vehicular de l'escola. Sóc conscient que és una de les meves últimes intervencions de la legislatura. Pujo a la tribuna sense papers. Dic, ordenadament, el que he pensat i em surt de l'ànima. Els informo que des del parvulari he estat escolaritzat en català i que em puc expressar en castellà correctament. Encara que sembli estrany, aquest argument impacta. Després em pregunten si sempre he fet les classes en català. I un diputat socialista de Canàries fins i tot em pregunta si a casa parlo en català a les meves filles. Aiii, el desconeixement! Tots votem a favor, gran feina aquí de continuïtat i coherència del PSC, menys el PP, que vota en contra. Després Mariano Rajoy diu que no hi ha conflicte. Però el que compta són els fets, les votacions..., aquesta presumpta màquina de guanyar vots. Que potser recolliran en una altra part de la geografia hispànica però no pas aquí.

Una oportunitat perduda per el català a la UE

Dimarts a la tarda, de les tres intervencions en el Ple del Congrés, dues són referides al català. En primer lloc defenso sense èxit que el català es converteixi en llengua oficial de la Unió Europea aprofitant l'entrada de Croàcia a la UE l'1 de juliol de 2013. Per aquesta nova incorporació s'ha de revisar el Tractat de la Unió i el reglament de règim lingüístic. I s'ha de fer per unanimitat. Es pot bloquejar el croata si no es reconeix el català. Una arma de negociació que difícilment es tindrà en molts i molts anys. Recordo que el català és la tretzena llengua més parlada de la Unió i que té catorze llengües per darrere, menys parlades. Recordo que anem cap a un règim de treball bàsicament en anglès, francès i, potser, alemany i castellà. I que el català no pot estar per sota de l'holandès o el maltès. PSOE i PP, aquesta gran coalició, hi voten en contra. Tot i que els eurodiputats del PSC havien firmat a favor d'aquesta proposta. El diputat Àlex Sáez fa el possible per arrencar el sí del govern a aquesta proposta. Però no: no és la idea del Govern, no és la idea del socialisme encara majoritari. I el PSC, sempre esqueixat pel mig. Per què no fan un cop de cap?