Croàcia entra a la UE, els Balcans entren a la UE.

La setmana que mig Europa mira les institucions europees amb recel, Croàcia firma amb satisfacció la seva entrada a la Unió Europea per a l'1 de juliol de 2013. Aquesta setmana he pogut parlar amb diputats i un futur ministre croat. Ha estat una conversa molt útil. M'ha recordat l'anhel europeu, tot el que de bo ens ha donat Europa durant 25 anys -fons europeus, disciplina, més Estat de Dret...- i estic convençut que en el futur ens donarà més pautes de disciplina econòmica. Uns hi volen entrar, els altres vivim la fatiga de la rutina. L'entrada de Croàcia obre definitivament les portes a l'entrada de Sèrbia i Macedònia. I, així, s'haurà d'anar tancant el capítol de Kosovo. I Espanya quedarà amb un pam de nas no havent reconegut encara Kosovo, com ja han fet 22 dels 27 Estats membres.

Un problema de govern econòmic europeu

La crisi econòmica ha estat global però els problemes més greus per sortir-ne s'han produït a Europa per un motiu ben senzill: no hi ha un govern dels assumptes econòmics i la descoordinació entre els Estats membres ha portat fins al límit de l'abisme. Ara, en temps de descompte, Alemanya i França han agafat les brides. Ho han fet per un pur egoisme intel·ligent, ho han fet per la supervivència de l'euro. Benvinguda sigui la iniciativa. D'aquí al mes de març tindrem els detalls exactes d'una refundació que va de veres. Aquesta unió fiscal pot suposar una igualació de les polítiques fiscals, una major disciplina i una política de creixement econòmic. Exactament els deures que ha estat fent Catalunya durant l'últim any, exactament el peu canviat amb què la resta de l'economia espanyola l'agafarà aquest any perdut.

Com créixer

Autocrítica. En els últims anys hem deixat que el creixement econòmic fàcil es basés massa en el triangle serveis-bancs-finaces. Aquest triangle ha fet circular molt diner, ha fet créixer molts projectes però al final els diners han anat a parar en mans d'uns pocs que s'han fet més rics. Tornem al triangle virtuós: indústria-empresa-mercat interior europeu. Només així la riquesa creada té continuïtat i consistència. En bona mesura els errors s'han produït per uns òrgans reguladors absolutament inconsistents. Com pot ser que els responsables del Banc d'Espanya del 2008 siguin els mateixos avui?

Una resposta

Els ciutadans que durant anys i anys han pagat els seus impostos, han contribuït a la Seguretat Social i han dipositat els seus estalvis en bancs d'aparença seriosa, no entenen aquesta crisi financera. No entenen que els seus diners han fet unes quantes voltes al món, han estat invertits en fons de rics i han tornat en forma d'interessos pulcrament pagats. Encara que sigui al caire del desastre, el sistema financer avui està més regulat. El preu: una crisi rotunda que encara no s'ha estabilitzat. Europa sempre ha fet un pas endavant a cop de crisi.

La preocupació pren forma a Madrid

Hi ha un termòmetre tan poc matemàtic com precís per conèixer un determinat estat d'ànim de Madrid: els taxistes. Aquesta setmana hi he fet cap dues vegades i he detectat que, per fi, la preocupació per la situació econòmica pren forma en el núvol ensucrat d'un Madrid oficial que ha volgut amagar la crua realitat, més enllà de les onades que saltaven per tots costats, durant els últims mesos electorals. Això va de bo. Del "los catalanes os habéis pasado con la austeridad" que encara vaig sentir la setmana passada a un "esto va en serio, el gasto cae, pero, ¿qué pasa?". Els catalans carolingis, els castellans encara menjaven i bevien com si la festa no s'hagués acabat. Aterratge dur sobre un terra de vidres trencats. Tot això en pocs dies. L'estat d'ànim de Castella pot entrar en un to baix només equiparable a la pèrdua de les colònies el 1898. No és broma ni un pronòstic estrafet.

Europa davant una setmana decisiva

Ja va ser en la dècada passada que el projecte europeu va tocar l'os del final d'un sistema possible d'integració: els acords intergovernamentals en peu d'igualtat entre els socis seriosos i forts i els fluixos i laxos. Tot això es notava des de feia temps però la bonança econòmica ajornava veure amb total realisme la falta d'una consciència europea, un "demos" europeu, i la persistència dels interessos dels Estats membres. Ara només esperem notícies de Berlín i París amb la vista posada en la Cimera europea del 8 i 9 de desembre.
Aquesta sí que és decisiva i no pas dilatant. El joc continua essent el mateix: l'Alemanya forta i disciplinada amaga el seu complex de fortalesa amb una aliança útil amb una França més dèbil i vulnerable que en aquesta parella de ball pot desplegar la seva hiperbòlica retòrica. L'Europa carolíngia disciplinarà fortament l'Europa meridional, perplexa i rendida. La vaga general d'aquesta setmana a Grècia va ser un fracàs, la irritació encara no ha explotat en aquestes latituds però l'horitzó del realisme constructiu s'imposa amb una certa naturalitat.

Què és el progrés?

Existeix la idea i l'ideal del progrés? Hi ha forces polítiques i socials que encara es diuen progressistes. Tot això té uns rerafons evident: la teoria marxista de la superació d'estadis fins a l'arribada a l'estadi final, el de la societat perfecta. Per això ha calat tant la idea de progrés. Però si fem una mirada al nostre voltant i a allò que estem vivint, és evident que no existeix la idea de progrés lineal. Adaptació, antidogmatisme, prudència, comprensió, compassió cívica... així sortirem del clot i no pas amb aquesta retòrica buida, derrotada, del progressisme infinit.

La resistència als electrons mediàtics

Es va dir que la mateixa nit electoral del 20-N el que va guanyar per majoria absoluta havia d'anunciar el seu nou govern per "calmar els mercats i la pressió mediàtica". Interessant veure com els ritmes polítics i parlamentaris han provocat precisament una temporal calma: la prima de risc ha baixat 150 punts i la borsa ha pujat un 10% (la millor setmana en tres anys). No es coneix el nom del nou ministre d'economia i el Madrid mediàtic ("¡Para qué ser ministro si soy director de este periódico!") està desesperat. No tot ha de ser la pulsió de cremar etapes a cop de titular de premsa. Ha escrit Enric Juliana aquesta setmana: "la pressió mediàtica funciona com el cervell d'un rèptil: actua per impulsos i té molt poca memòria. La immobilitat la desconcerta". Exacte.

20 anys de la Cimera israeliano-palestina de Madrid

Fa vint anys que es va celebrar a Madrid la conferència internacional que va fer seure per primer cop en una taula els més alts representants d'Israel i Palestina.
Encara ens queda a la retina aquella solemne posada en escena per l'escalinata del palau reial amb el president Bush pare, el líder crepuscular Gorbatxov, Arafat i el primer ministre Shamir. Tots ells convocats pel president espanyol Felipe González. Foren els millors anys de la política exterior espanyola. Vint anys després, els principals protagonistes d'aquella primera cimera israeliana-palestina han tornat a Madrid. Sense els quatre líders, morts o retirats, però amb tots els equips negociadors.
Felipe Gonzálezha estat l'encantador mediador d'aquest intent discret per reprendre un procés que té un horitzó pessimista. Al voltant d'una taula, el divendres ens toquen les altes hores de la nit escoltant com a vegades la història s'escriu pels petits i endimoniats detalls. González ens explica que el color de les tovalles de les taules no podien contenir cap color de cap de les banderes de les dues parts (difícil tasca!), de les amenaces d'atacs terroristes amb avions (ja aleshores!), de les 12 hores de termini que el secretari d'Estat James Baker va donar perquè Madrid organitzés o declinés acollir una cimera que s'havia de celebrar deu dies després.
El menjar ha sigut dolent, com quasi sempre en una seu del Ministeri d'Exterior, la conversa, infinitament enriquidora. Què fa un nen d'Olot aquí, al bell mig d'aquesta concentració de saviesa i amplitud de mires? Què fa aquí un nen d'Olot que fa vint anys mirava tots aquest protagonistes de la història per la tele mentre estudiava primer de Dret? Crec en la meritocràcia i somric lleugerament per dins.

Dos països, dos mapes electorals diferents

Tenim els resultats electorals de les eleccions del 20 de novembre sobre la taula. Una primera lectura clara: hi ha dues realitats diferents en el sistema  de partits polítics. Per una banda, els territoris que donen una majoria amplíssima al Partit Popular i deixen el Partit Socialista als peus dels cavalls. Per un altre costat, Catalunya i el País Basc amb un sistema de partits polítics propis que deixen el Partit Popular en una posició de tercera fila. El PP és tercera força a Catalunya i quarta a Euskadi.

Anant a Catalunya. Aquest PP que ha aconseguit la segona majoria absoluta més àmplia des de la recuperació de la democràcia (després de la socialista del PSOE de 1982) a Catalunya ha tingut uns resultats discrets: 11 diputats, un menys que els que va aconseguir Josep Piqué el 2000 amb la majoria absoluta més discreta de Aznar. El PP s’ho ha de fer mirar.

En les eleccions persones voten persones per representar-les en el parlament. Però també persones de territoris voten representants territorials. Rajoy ha de tenir ben present que la seva majoria absoluta té dos territoris amb una majoria ben diferent. Per primer cop CiU ha guanyat unes eleccions generals. El PSC és la secció del PSOE que ha perdut més percentatge de vots de tot l’Estat. D’aquí a poques setmanes els socialistes estan convocats a un congrés de cruïlla. Ja ens avisaran del resultat perquè no es tracta de furgar en al ferida. Però sí de dir que amb el joc brut, amb la mentida i amb la demagògia no es fa res de positiu ni es guanyen eleccions.

CiU tanca un cicle de tres eleccions que ens han estat favorables: al Parlament de Catalunya, les municipals i les a Corts Generals. Els catalans ens han donat una gran responsabilitat. I aquest diumenge una força renovada per continuar administrant aquesta responsabilitat. Amb prudència i humilitat. Però amb determinació. Qui primer es posa a fer els deures, primer surt del clot de la crisi econòmica. Aquest és el nord que ens ha de guiar. Gràcies per la confiança que ens heu donat. La sabrem administrar.

El mediterrani es mou....lady absent, no!

Ens hauria de fer vergonya les mesures insuficients contra el règim sanguinari que domina Síria. Eleccions a Tunísia el 23 d'octubre. Turquia està agafant un lideratge regional molt important. Qatar, una esfera d'influència inquietant. França i Gran Bretanya ocupen l'espai buit deixat per la diplomàcia de la UE. Lady Catherine Ashton, alta representant de la Unió, en cercles europeus també és coneguda com "lady Absent".

Un debat parlamentari sobre Líbia al final de la guerra

Dimecres, a les quatre de la tarda. Compareix la Ministra d'Afers Exteriors, Trinidad Jiménez, per explicar la posició diplomàtica i militar al final de la guerra de Líbia. Com a portaveu del grup allí estic, per escoltar la ministra, per expressar el criteri propi i, sobretot, encuriosit per escoltar el diputat Gaspar Llamazares que es va oposar a la missió de bloqueig aeri de l'OTAN per enderrocar el tirà coronel Gaddafi que a l'inici de la intervenció ja havia massacrat 11.000 civils. El diputat del BNG ja ni ha vingut perquè no deu saber què dir. Llamazares continua amb el discurs del colonialisme, dels interessos econòmics i que, fruit de la intervenció, ara Líbia depèn més de Iran! Fot-li fort! Quins arguments! Convé dir que en aquest assumpte ICV va votar a favor de la missió de l'OTAN. Devien aprendre, com quasi tots, les lliçons dels grans errors de les guerres dels Balcans occidentals en els anys 90 del segle passat. Llamazares encara no creu que s'hagués d'intervenir per protegir la població després d'una guerra que ha deixat entre 20.000 i 25.000 morts civils. Un altre que no reconeix el seu error.