El Madrid polític descobreix que no és “un calentón de verano”

Han obert els ulls? Aquesta setmana s’han despertat, tot just aquesta setmana, un mes després de la manifestació de l’11 de setembre. I han tingut un mal despertar. No és un “calentón de verano” com em va dir una ministra el 12 de setembre ni “una estrategia para negociar el pacto fiscal”, que em va dir el portaveu dels populars. No s’han llegit el pacte fiscal i, sobretot, no han escoltat a ningú o no han tingut a ningú amb prou autoritat des de les files del seu partit a Catalunya pel explicar-los el que estava germinant en amplis segments de la classe mitja catalana. Com que queden sis setmanes per a les eleccions catalanes, ara no és el moment d’entrar a discutir quants estan a favor de què. Estem convocats a les urnes i allí expressarem el nostre parer. En aquestes sis setmanes m’agradaria que el debat fos profund i argumentat però de moment només veig un discurs de la por pronunciat per uns que sembla que estan paralitzats en la seva pròpia por. Només així es poden interpretar les paraules del president Rajoy; “fora d’Espanya i d’Europa només s’està en el no res i conduits al buit (“a la nada”)”. Dos consideracions: amb l’amenaça no es construeix res i, en segon lloc, només un home poc viatjat o amb poca lectura d’història pot dir això.

Quina por el discurs de la por!

El dia després de la històrica manifestació de l’11 de setembre de 2012, la del milió i mig de ciutadans darrera la pancarta “Catalunya, nou Estat d’Europa”, una ministra del Govern espanyol em va dir: “Esto es un calentón de verano agravado por la crisis. Cuando mejore la situación económica, todo volverá a su sitio”. Vaig pensar: “ai que equivocada que estàs, manyaga”, que deia la meva àvia. Han passat quatre setmanes i el govern de l’Estat i els socialistes continuen sense encertar en el diagnòstic i les causes profundes d’aquesta nova època en la que els catalans volem exercir el dret a decidir després de deu anys travats en negociacions frustrades. Durant anys el catalanisme polític volia canviar Espanya per fer un Estat amable que reconegués la pluralitat nacional. (No és tan difícil, mireu Suïssa). Però Espanya vol continuar essent un Estat de matriu bàsicament castellana, tendència accentuada en els últims anys. S’han esborrat els pactes d’equilibris de la transició espanyola i els últims quinze anys de golafreria del diner fàcil han accentuat aquesta construcció d’un poder centrípet al voltant del Gran Madrid (línies de metro al no res i deliris en la política exterior i el nacionalisme espanyol). Tot això ara és una melancolia només comparable als aires 1898.

On és el discurs i l’oferta alternativa al moment d’empenta i il•lusió que viu la societat catalana? O l’excés (Vidal Quadras enviant la Guardia Civil) o la pena (Gallardón dient que una Espanya sense Catalunya seria més pobre. I?) o la confusió més vaporosa (els socialistes discutint si federalisme simètric o asimètric). O el ministre d’Exteriors dient que l’expressió dels ciutadans en el Camp Nou lesiona la imatge d’Espanya. No vull ni pensar quina alternativa té a aquesta urticària que li provoca la llibertat d’expressió.

La força de la democràcia és imparable. Els ciutadans de Catalunya estem convocats a les urnes el 25 de novembre. Espero que des d’ara i fins aleshores viurem un debat profundament democràtic amb els pros i els contres. Fins ara el discurs de la por és senzillament, i dit amb tot el respecte, ridícul. Senyal que el discurs del viure millor es robust.

L'Estat es retira de Girona

Inventari de la retirada de l'Estat espanyol de Girona: no desdoblament de la N-II, no soterrament del tren convencional al seu pas per Girona, renuncia a construir l'arxiu provincial (que tenen les altres tres capitals). Inventari del que queda: la base Loran abandonada i sense un preu raonable de venta, la delegació de Defensa a Girona al carrer Emili Grahit (que podria tenir molt mes servei), les casernes de la Guardia Civil buides a Cadaquès i Tossa de Mar pe gaudi de les vacances dels uniformats i les seves famílies.....l'Estat es retira de Girona. Queda la delegació del govern i una escenografia en blanc i negra de l’època dels Governadors Civils.....foto a la tardor del 2012. Sembla que ens hagin donat per perduts.

El mirall basc

Conversa llarga i serena amb un històric dirigent socialista basc. Ens reconeixem mútuament errors i desencontres. N'apunta un dels seus: "els bascos socialistes hem tret tan de pit amb els beneficis del concert econòmic basc que hem acabat donant idees ben tangibles als altres, especialment a un poble agreujat (presumptament) com el català". Una reflexió lúcida a tenir en compte. Ho diuen ells mateixos.

Els contraarguments

Fa dues setmanes, al Centre Cultural Blanquerna de Madrid, vaig escoltar el discurs més agut a favor de la permanència de Catalunya a Espanya. Un discurs amable, trabat, persuasiu... del periodista José Antonio Zarzalejos. La resta que he escoltat ha basculat entre l’excés (l’apel·lació a l’exèrcit) o el cansament recíproc (si se’n volen anar, que ho facin....). No hi ha ni esma per mantenir una proposta convincent. S’emboliquen entre el federalisme simètric i l'assimètric... sense convenciment.

El focus internacional

Aquesta setmana he estat a Estrasburg en motiu de la sessió plenària de l’assemblea del Consell d'Europa. Gran quantitat de col·legues europeus del 47 estats del Consell d'Europa m'han preguntat pel moviment polític sobiranista que creix a Catalunya. Em va entrevistar una televisió hongaresa i la televisió pública croata em va demanar que els hi facilites contactes a Barcelona perquè volen cobrir durant tres setmanes les eleccions catalanes. L'entrevista del president Mas al New York Times i també en l’edició internacional (International Herald Tribune) és una de les contribucions més polides a favor de la projecció internacional de la causa de la transició nacional.

La Legió a Sant Climent

M'han informat que una divisió de la Legió espanyola esta fent practiques a la base militar de Sant Climent Sescebes. No puc pensar res més que els legionaris i la seva cabra han decidit que els aires de l'Empordà els hi provaran. No vull pensar res més. Ja sabeu l’acudit que corre aquests dies: "van enviar els tancs a Catalunya però quan van veure els preus dels peatges, van fer mitja volta o van guillar perquè no tenien diners per pagar tant de peatge".

N-II

Dimarts 9 d'octubre a les 7 de la tarda (aproximadament). Discussió i votació al Congrés dels Diputats d'una moció de CiU perquè l'Estat traspassi a la Generalitat el tram de la N-II entre Maçanet i Tordera amb la dotació pressupostaria suficient perquè el Govern català es faci càrrec del seu desdoblament. Quina cosa vol fer amb caràcter urgent. A veure si l'Estat vol cooperar, com tan sovint es diu, o si continua l’asfíxia econòmica en forma d’infraestructures ajornades durant 17 anys.

No hi haurà llistes noves

Mentre els socialistes catalanistes arranquen les fulles de la margarita per aclarir el dubte de si fer un partit nou socialdemòcrata estrictament d’àmbit i sentit català, no deuen recordar que Catalunya no té llei electoral pròpia i encara es regeix per la llei electoral general espanyola (una assignatura pendent, una vergonya, d’aquests més de trenta anys d’autogovern). No deuen saber que els partits sense representació parlamentaria i les agrupacions d’electors han de presentar-se amb l'aval de l'1% de les firmes del cens electoral de la circumscripció. El termini per presentar llistes s’acaba el 17 d’octubre. En resum: els socialistes catalanistes ja poden començar a pensar en un vot útil més enllà del simplisme espantadis del líder impostat Pere Navarro. I mentre la CUP discuteix si es presenta o no, també hauria de començar a recollir moltes firmes en 10 dies.

Quan Chacón admirava Quebec

Recordo els anys noranta, quan Carme Chacón era professora associada de Dret constitucional a la Universitat de Girona. Jo n'era de Dret administratiu. Recordo com la professora Chacón parlava amb vibrant admiració sobre la pulcritud democràtica de les consultes sobiranistes a Quebec. Ella hi va anar a fer una ampliació d’estudis pel seu curs de doctorat. Vist avui no semblava sincera la seva devoció pel dret a decidir dels quebequesos ara que ha entrat en escena per arrenglerar-se en el discurs de la por davant el gran debat democràtic que viurà Catalunya en les properes set setmanes.