El Ter ha de ser solidari sense dir ni mu?

El Govern de l’Estat ha decidit derogar el Reial Decret pel qual s’havia de construir una obra de transvasament d’aigua (sí, transvasament) entre l’Ebre i l’àrea metropolitana de Barcelona. Quina gran bestiesa! Quin gran error! El problema de la falta d’aigua a Catalunya és un problema estructural i requereix d’una resposta estructural. Catalunya ha d’estar en xarxa, des d’un punt de vista hídric, entre les seves conques però també ha d’estar en xarxa amb la resta d’Europa. I en matèria d’aigua, això vol dir estar en xarxa amb l’Europa verda i humida. Això vol dir el transvasament de l’1% de l’aigua del Roine a l’àrea de Barcelona.
Aquests dies ha plogut però no podem estar amb l’ai al cor i mirant al cel per saber si passem de la sequera a l’aiguat. Ja ho va escriure i ho canta Raimon: “Al meu país la pluja no sap ploure...”
I una mirada des de les comarques gironines: el 70% de l’aigua del Ter es transvasa a l’àrea metropolitana de Barcelona. Això no és solidaritat entre conques sinó sobreexplotació i mort ecològica del riu Ter.
Solidaritat equilibrada. Si no hi ha transvasament de l’Ebre, els gironins ens haurem de plantejar seriosament la sobreexplotació del Ter. O tots o cap. O solidaritat equilibrada o trenquem les cartes (les canonades).El Ter no pot ser l’ase dels cops de la solidaritat hídrica catalana.

Sebastià Salelles

Sebastià Salellas va ser el meu professor de Dret Penal, part especial. I tinc un gran record de les seves acurades classes explicant els tipus penals tot desgranant casos pràctics tributaris de la seva experiència com a advocat. En el camp ideològic discrepàvem, i molt. I fins i tot... Però sempre ho varem fer amb respecte. En aquest últims anys vam tenir llargues converses en les primeres files del Pont Aeri. Em parlava més que mai de cristianisme i socialisme i de la seva decepció “no amb els teus, que sempre us he conegut, sinó amb l’esquerra transformadora que s’ha acomodat”. Salellas era un home polit que duia un perfum agradable i resistent que embolcallava la seva personalitat efervescent, gassata, que dirien els de Milà.

El quarter del Bruc

Dimarts a les quatre de la tarda. Primer punt de l’ordre del dia. Presento i defenso en el Ple una iniciativa de CiU perquè el Quarter del Bruc a Barcelona sigui cedit a l’Ajuntament i/o a la Generalitat per a construcció de pisos per a joves, per a equipaments universitaris i residència per a investigadors convidats (té tres universitats que l’envolten) i altres equipaments per a la ciutat. Em veig a venir el no del Partit Popular, que ha votat sempre en aquest sentit a l’Ajuntament de Barcelona. Qui intervé en nom d’aquest grup fa una defensa místico-religiosa de la presència de l’exèrcit en el cor de Barcelona que ja em fa témer el seu vot negatiu. Però el Partit Socialista ha votat a favor de la cessió del Quarter del Bruc a l’Ajuntament de Barcelona, tant a la Comissió de Patrimoni de l’Ajuntament com al Consell de Districte de les Corts. Puja un socialista, català, per més Inri, i sense que li pugin els colors a la cara practica allò que tan bé fan els diputats del PSC: negar a Madrid, entre aplaudiments dels seus col·legues de tota la geografia hispànica, el que han defensat a Catalunya. No a la cessió del quarter del Bruc...per motius de seguretat! He indagat prèviament. Al Bruc, aquest edifici una mica estrafet amb estètica de “Exin-Castillos” hi estan adscrits, que no vol dir que sempre hi siguin, uns 300 soldats d’un batalló d’Infanteria. Mai un metre quadrat a les Corts havia estat tan esponjosament ocupat...per motius de defensa i seguretat! Perseveraré en el tema, que no en tinguin cap dubte.

Poder tou, Joseph Nye

Dilluns 19 de maig. Joseph Nye pronúncia una conferència al millor think - tank de política exterior de Madrid dintre del seminari amb el suggerent títol de “Quina agenda espera al pròxim president dels Estats Units?”. Nye fou Conseller de Seguretat amb els presidents Carter i Clinton i a començaments dels anys noranta va formular la teoria del soft power: el poder de futur de les nacions es basarà, de forma equilibrada, en el seu poder de dissuasió i geoestratègic però també en el seu poder de fer prevaldre els seus valors en el món. En els indicadors del soft power (poder tou) es té en compte el nombre de llibres publicats en un país i editats a l’estranger, les cançons produïdes en un país i que es globalitzen, les series de televisió, les pel·lícules... és evident que els Estats Units és forta en poder tou. Però també ho són alguns països europeus (França, Itàlia) amb menys capacitats. És evident que Catalunya només es pot projectar al món a través del poder tou. Així ho havíem fet de forma raonablement afortunada en el passat. Avui...

Compartint idees amb la JNC

Dissabte 24 de maig a dos quarts d’onze del matí. Consell Nacional de la Joventut Nacionalista de Catalunya, les joventuts de Convergència, a Salt. Una certa emoció en les paraules que els dirigeixo. Vaig ser militant de la JNC des dels 14 fins als 30 anys. I en vaig ser màxim responsable durant 4 anys. Vaig ser elegit secretari general ara farà deu anys, la tardor de 1998. Els hi plantejo el gran repte que tenim com a joves: en aquesta recent campanya m’he creuat amb els votants “pujolistes” de tota la vida, que hem de cultivar i que per molts anys, amb nous votants i gent jove que espera quelcom nou de nosaltres. Ens estem reinterpretant sense cops de volant com a espai central i catalanista, reformista i modernitzador? Molts gent nova que ja no vaig deixar fa cinc anys. I molts quadres. Surto content i esperançat.

Diagnòstic FG

Dimecres 21 de maig a dos quarts d’una del migdia. La Fundación Alternativas presenta el seu informe anual sobre la vida política espanyola. La Fundació és un think - tank molt proper al PSOE que no vol quedar engolit en la macrofundació que no acaba de néixer i que ha de presidir Jesús Caldera. El títol de l’informe és suggerent: “La teoria de la crispación. Perdedora pero no derrotada”. Parla Felipe González, que centre ràpidament el sentit de l’acte. Els mitjans han destacat que ha dit que “se necesita de forma angustiante una derecha moderada y moderna”. És cert. Però també ha dit, amb elegància, que el PSOE ha renunciat a buscar algun vot de centre i que per això avui no tenen majoria absoluta, com correspon a un govern en la seva segona elecció. Comparo la densitat política, reflexiva, dialèctica...dels dos presidents socialistes i penso en quina sequera que patim ara!

Arranca la Comissió d'Exteriors

Dijous 22 de maig a dos quarts de cinc de la tarda. Compareixença del Ministre d’Afers Exteriors i Cooperació per explicar les línies generals del seu departament per aquesta legislatura. Després de quatre anys de treball polític i parlamentari, amb el repetidor ministre Moratinos es pot dir, modestament, que ja som uns vells coneguts. Buidor, un cop més, en l’explicació d’això de l’Aliança de Civilitzacions. Li recomano una defensa dialogant de la comunitat de valors d’Occident. Anuncia la voluntat de crear una Agenda de Madrid que superi l’Agenda de Lisboa (no és poca cosa) i parla de la importància del debat energètic. Els socialistes sembla que comencen a virar en el seu no tancat a l’energia nuclear, tot i que volen interconnectar amb França per comprar-la d’allí. Felipe González, per cert, se’n declara partidari a pit descobert. Sobre Kosovo només li dic que és contradictori no reconèixer el nou Estat (Pakistan va néixer també d’una declaració unilateral) i tenir 1.200 soldats en la missió de la KFOR i formar part de la missió civil EULEX de construcció de les estructures estatals. I de tantes coses més...fins a cinc hores llargues de debat. Moratinos és un home que fa bons oficis de diplomàtic de carrera però que no sap explicar políticament molt bé el que fa.

Comexi, una història d'èxit

Dilluns 19 de maig a les set de la tarda. Auditori del Palau de Congressos de Girona. El Grup Comexi presenta el llibre “Comexi, de Girona al Món. El llegat de Manel Xifra i Maria Loreto Pagès”. A última hora no he pogut acompanyar a la família Xifra perquè em criden per la imminent compareixença parlamentària de la ministra Carme Chacón. Mentre em desplaço, pareix i la compareixença queda ajornada. Coses del tràfec entre Girona i Madrid. Fullejo el llibre el cap de setmana. Oloro els metalls i els olis de les màquines d’una empresa metal·lúrgica. I l’acer inoxidable i els cargols i les ciselladores Em vaig criar amb aquestes olors. Comexi és una empresa que ha arribat molt amunt en l’excel·lència i la internacionalització a partir de l’impuls del seu fundador, Manel Xifra, que va arrancar el 1954 en un taller de Vista Alegre de Girona. Tantes grans empreses de les nostres comarques, ara de segona, tercera generació...van començar en una petita fàbrica i amb la tossuda voluntat d’un home i una família. El llibre duu una cita remarcable: “Treballar significa omplir la vida amb un permanent contingut d’alegria” (Frau Victor Blüthgen). D’aquesta cultura de l’esforç i el treball n’ha sortit el millor de les nostres comarques. I no veig motiu per a renunciar-hi, tot i els cants al deixondiment d’aquests valors. El llibre, exhaustiu i literari, alhora, ha estat escrit per Jordi Vilamitjana. Moltes felicitats.

Camilleri

A les estones mortes i en el quartet indispensable de lectura abans d’anar a dormir, sigui l’hora que sigui, he acabat la novel·la “La pensió Eva” de l’escriptor italià Andrea Camilleri, que és el més llegit avui en el seu país i molt traduït a l’estranger (soft power). Una narració lleugera, divertida...siciliana, també. Per què els italians tenen aquesta màgia per universalitzar la seva producció cultural?

El Partit Popular i la llengua catalana

La primera iniciativa del Partit Popular en el Ple ha estat tornar a denunciar un relat fals sobre la discriminació lingüística i els «greus problemes per aprendre castellà a Catalunya». Un clàssic de la casa: nacionalisme d´Estat. Van acabar la legislatura així i la comencen igual. Em toca intervenir. I els recordo que la seva estratègia de presentar una Espanya agònica i a punt de trencar-se com a revulsiu per aconseguir una majoria social en oberta confrontació amb els nacionalistes no els ha donat bons resultats. No els ha donat la victòria. I a Madrid qui no guanya, no governa. La projecció freudiana de l´imaginari de la dreta espanyola: el xoc frontal dels cabrits. «El choque de los carneros, señor Rajoy!, ni dos almas ni viaje al centro». Els explico el que els passa: que creuen que hi ha una llengua superior, el castellà i unes llengües de segona, entre elles el català. Fins que no superin aquest trauma i assumeixin el caràcter plurilingüístic de l´Es­tat, patiran i faran pocs amics parlamentaris. I els dic que aquesta tesi no és meva sinó que es troba en el recomanable llibre del professor Moreno Cabrera sobre el nacionalisme lingüístic d´Estat.