Qui paga l'enderrocament del viaducte del tren a Girona?

Aquesta setmana a la comissió de Foment del Congrés dels Diputats hem afrontat la clarificació d’un tema de calaix que fa massa temps que el govern central evita afrontar: el cost de l’enderrocament del viaducte del tren convencional al seu pas per la ciutat de Girona. On és el problema? Que reiteradament el govern s’ha mostrat contrari a pagar el cost de l’enderroc “La pregunta pertinent que faria Josep Pla: “Tot això està molt bé, però qui paga? Amb el que invertim en el soterrament de les línies de tren i encara ens demanen…” diuen els alts funcionaris del ministeri de Foment. Però el ciment inutilitzat no pot quedar com un mur de Berlín abandonat que haurem d'anar desmuntant a cops de martell. Ni pot assumir el cost l'ajuntament de Girona, com pretén el govern central. Algunes persones m’han suggerit usos diferents a nivell elevat. Sóc partidari de l'enderrocament però també clarament partidari de garantir al 100% que l’espai alliberat no serveixi perquè s’hi especuli. Perquè hi quedi una gran via de comunicació: un passeig, un tramvia, una zona que articuli la ciutat. El grup socialista ha votat en contra de la proposta i s’ha quedat sol. Una expressió més del que passa aquests dies en la fràgil estabilitat parlamentaria en el parlament espanyol. L'alcaldessa de Girona, Anna Pagans, està d'acord amb el que he defensat. No cal que digui que estic a disposició del plantejament de l'ajuntament pel que calgui, encara que sigui contra la posició dels amics del grup socialista al Congrés dels Diputats.

El túnel de Bracons canvia la geografia

El proper divendres dia 3 d'abril es posarà en funcionament el túnel de Bracons que connectarà amb gran rapidesa la Garrotxa amb Osona i la Catalunya central. Estem a pocs dies d'un canvi de mapes, de redistribució dels corrents de relació humana i comercial en el mapa de les comarques del nord-est del país. Petit apunt familiar: el 15 de març el meu pare va complir 75 anys. El meu pare va néixer a Torelló però l’aiguat de l'any 1940 va deixar amb grans desperfectes la casa familiar. Es van traslladar a viure a Olot. I s’hi van quedar. Durant més de 70 anys la relació amb els parents de Torelló ha estat esporàdica i difícil perquè les comunicacions no hi ajudaven. Ara Olot I Torelló estaran a menys d'un quart d’hora en cotxe. Les infraestructures canvien la geografia social i econòmica. No cal dir que han estat massa anys, 7, des de l’inici de les obres fins a l'obertura. No cal dir que neix petita després de la revisió absurda del tripartit. No cal recordar que no tenir feta la variant d'Olot i la Vall d'en Bas causarà grans problemes de circulació… però divendres serà un dia gran, un dia que obrirà les portes a grans canvis.

Apunts d'Alemanya

Conversa amb Ignacio Sotelo, professor universitari a Berlín, columnista i editorialista de El País des del primer número, home de la primera generació d'aquell diari. Parlem del moment actual a Alemanya, de la recuperació econòmica, del bé que li han anat quatre anys de gran coalició entre democratacristians i socialdemòcrates. Hi ha eleccions generals el proper setembre. Em diu amb notable grau de certesa que cauran en nombre de diputats els dos grans partits però molt més el socialista que té la competència del partit l'esquerra. Tot i això, pronostica una victoria dels democratacristians de la canceller Àngela Merkel i una notable pujada del partit liberal FPD, que en les enquestes ara està en un històric 18%. El més previsible és una coalició entre CDU i FPD a Alemanya pels propers quatre anys. Vuit anys del rigor de la canceller Merkel hauran anat molt bé a Alemanya i a Europa.

trens que arriben tard

Divendres M. va anar des de Girona a Madrid per motius de treball. Un dia d'anar i tornar. Tot en tren. De tornada, de nit, el tren Catalunya Express es va espatllar a Granollers i van arribar amb més d'una hora de retard. Resultat. Va haver de dedicar tant de temps per anar de Barcelona a Madrid o viceversa com per anar de Barcelona a Girona. Mirin el mapa ferroviari d’Holanda, Alemanya, Bèlgica…la Comunitat Autònoma de Madrid…I veuran com estem deixats de la mà de Déu i de la ministra Magdalena Álvarez. He llegit la resposta que Renfe ha donat a la Plataforma d'usuaris. Una gran presa de pèl de la cort d'alts funcionaris del Paseo de la Castellana -Nuevos Ministerios, un cos importantíssim per entendre com van les coses a Espanya. La ministra havia de tenir un debat llarg, d’una hora, una interpel·lació, aquesta setmana al Congrés, però es va escapar dient que per motius d’agenda no podia venir. Sembla ser que la propera setmana també tindrà problemes d’agenda…així no es pot treballar seriosament. Diuen que la ministra serà rellevada en la propera remodelació del govern (juliol?) i diuen que José Blanco vol ser ministre de Foment. Ell no ho nega. Riu. No voldria acabar la segona legislatura sense ser ministre. Qui sap que passarà a les següents eleccions generals.

Apunts d'Holanda

Conversa amb Corien Jonker, diputada holandesa, presidenta de la Comissió de Migracions del Consell d Europa, companya de treballs. Parlem de la tan polièdrica societat holandesa. M’explica que el partit d’extrema dreta no deixa de pujar en les enquestes. Holanda: horitzontal, moderna, ben estructurada, treballadora, plena de nacionalitats i religions, bàsicament protestant, liberal, amb un discreta però potent herència colonial, defensora dels drets humans però sembrada de càmeres de seguretat per tots els carrers i totes les estacions, gran porta d’entrada de mercaderies que mira amb atenció i preocupació les noves possibilitats dels ports de Barcelona i València. Invita a la reflexió veure noies joves en els trens i pels carrers amb el mocador però amb els seus auriculars per escoltar música occidental i la seva vestimenta absolutament occidental. Potser el mocador només és una mostra d’afirmació i de diferenciació, i no cal donar-hi més voltes. Almenys a Holanda. És rellevant que el primer partit del govern ha lluitat perquè una diputada sigui la presidenta de la Comissió de Migracions del Consell d Europa perquè saben de la importància d’aquest tema pel país i del que suposa el Consell d Europa. A casa nostra Lluís Maria de Puig ha arribat a president de l’Assemblea Parlamentaria molt més perquè ell sol ha arribat, esglaó a esglaó, al càrrec i no pas per una clara visió de les relacions internacionals dels diferents governs.

Kosovo al parlament

Tensa reunió per fixar quan compareix la ministra de Defensa per explicar al Parlament la seva patinada en la retirada de les tropes espanyoles de Kosovo. Ho volia deixar per després de Setmana Santa. Al final serà el dimarts de setmana santa. Allí seré. Convé assenyalar el silenci amb un somriure mig dissimulat que aquest dies han exhibit la vicepresidenta Fernández de la Vega i el ministre Moratinos, aquest segon escandalitzat perquè el president del govern decideixi la retirada d’una missió de la OTAN sota mandat de Nacions Unides sense ni consultar-ho ni comunicar-ho al ministre d’Exteriors. Podria ser que la sort no fos eterna en la conducció plena de derrapades del president del Govern.

Minoria

El president del govern espanyol, José Luís Rodríguez-Zapatero, va ser investit president en segona volta i per majoria simple. És el primer cop que ocorria quelcom així en trenta anys de democràcia. Aquesta era una dada rellevant en el moment de la investidura, l’abril de l’any passat, i ho serà durant tota la legislatura. El suport del PNB als pressupostos d’enguany només va ser un miratge, un parèntesi, en una legislatura en la que el president del govern no va buscar socis estables pel moment més important per viabilitzar un govern: la investidura. Cap altre president ha estat investit amb tanta feblesa parlamentària.

Notícies del Tren d'Alta Velocitat

Divendres 20 de març. En Carles Puigdemont, en B i jo mateix ens passem el dia a Madrid estudiant en profunditat el projecte constructiu del Tren d’Alta Velocitat al seu pas per les comarques gironines. És un dia de pont a Madrid, les dependències oficials estan molt buides, es pot treballar bé. Apunto algunes dades que em queden clares dels intercanvis de punts de vista amb els responsables de l’obra. Fins a començaments de 2011, com a molt aviat, no tindrem la solució “provisional” del tercer carril ferroviari Girona-Figueres per fer útils els trams acabats de l’Alta Velocitat entre Barcelona i Perpinyà amb trams d’alta velocitat i trams de tren convencional. Un any després, el 2012, en teoria hauria d’estar acabada l’obra. Aleshores perquè el cost de més de 90 milions d’euros (tercer carril ferroviari) per una obra “provisional”? Fins el 2017 no estarà soterrada la línea del tren convencional. L’Estat reconeix que s’ha d’enderrocar el viaducte i fins i tot planifica el seu enderrocament en l’avantprojecte però no en vol assumir el cost, que podria ser molt quantiós per les arques municipals de Girona. L’Estat reconeix que des del 17 de febrer de 2009 paga el cànon del tram fantasma entre Figueres i Perpinyà i estudia una alternativa que podria ser allargar la concessió de 50 anys que vol dir hipotecar fills i nets que pagaran amb els impostos la greu irresponsabilitat en la planificació dels governants del 2004 i d’avui.

Com un rosari

Dimecres a l’hora de dinar al Nuevo Club de Madrid, l’ambaixador de la República Txeca exposa els objectius de la presidència semestral de la Unió Europea. Acte organitzat per l’europeista LECE. Molts bons propòsits i bona feina en tres camps: evitar la temptació proteccionista, treballar per l’estabilitat dels Balcans i firmar la pau energètica entre Ucraïna i Rússia. El to és monòton, d’un home rigorós format en les universitats de l’època soviètica. Tinc en Valentí Puig a la meva dreta que em diu interpretant el moment: “És com si estiguéssim a l’hora del rosari”. Exacte. El menjar no arriba.

Una retirada gens multirateral

Dijous a quarts d’una. Estic treballant des de casa. És festa a Madrid. El telèfon sona menys i es pot treballar bé. Em truca Germán Rodríguez de part de la ministra des de Kosovo. En Germán és un olotí que és el vocal assessor de la ministra Carme Chacón per afers parlamentaris. Em diu que la ministra comunicarà de forma imminent la retirada de les tropes de l’exèrcit espanyol de la missió d’estabilització i pacificació de la OTAN a Kosovo. M’informa com a portaveu del grup parlamentari a la Comissió de Defensa i em diu que serà una retirada ordenada i pacífica, pactada amb la OTAN. A quarts de quatre de la tarda RNE em demana una valoració de les crítiques del secretari general de l’OTAN a la retirada “unilateral”. Divendres arribarà la dura crítica del govern nord-americà de la nova presidència Obama. Un error de primera magnitud. Contra Bush es vivia millor? Participar en un món amb responsabilitats compartides i un paper rellevant d’Europa com proposa Obama vol dir assumir riscos. Aquesta mania de la política exterior espanyola actual de caure simpàtics a Sèrbia i Rússia per ser els “interlocutors qualificats” dels “altres” davant la Unió Europea i els Estats Units. Finalment, el president del govern ja entra en camisa d’onze bares tenyint l’error d’aposta de coherència pel fet de no haver reconegut la independència unilateral de Kosovo. Per què la retirada ara i no fa pas un any? Si aquesta és la raó de fons – que no ho és- encara fent més amics entre els 22 estats de la UE que sí han reconegut Kosovo i amb els Estats Units de govern demòcrata. Un cert perill d’aïllacionisme internacional per pura malaptesa, turpitud, rudesa, barroeria...