Zapatero no té ni idea de la N-II

Quinze dies abans del debat de política general que se celebra aquesta setmana, el portaveu del Grup, en Duran-Lleida, ens va demanar notes als diputats per l’orientació de la seva intervenció. En ser un debat de política general, els temes que es tracten són molt generals: situació econòmica, reestructuració financera, sistema de pensions, la greu problemàtica de l’habitatge....Però li vaig demanar a en Duran que en els seus trenta minuts d’intervenció fes una referència explícita i detallada a la vergonya de la N-II i les obres aturades.
Aquesta interpel·lació directa al president del Govern és la culminació de l’escalada d’un munt d’iniciatives per recordar cada setmana al govern que no compleix amb les comarques gironines. Després de fer mullar al ministre en els Plens del Congrés i del Senat, quedava fer parlar del tema al president del Govern. Zapatero ha escoltat del discurs de Duran: “La vergonyosa situació de la N-II a Girona: en 7 anys i mig amb un govern presidit per vostè, sr President, són només 6’6 km anunciats però no licitats. La N-II a Girona desdoblada és un projecte de 110 km i n’hi ha 7 en servei fruit del Pacte del Majèstic. Per la N-II transiten 22 mil vehicles diaris i la UE considera indispensable desdoblar una carretera a partir de 15 mil vehicles diaris. Senzillament, vergonyós., Sr. President, i després hi ha qui parla de desigualtats i privilegis de Catalunya!”.
El ministre José Blanco s’ha remogut a l’escó. Rubalcaba ha girat la mirada cap al ministre de Foment a l’espera d’una resposta. Blanco ha entregat un paper al president, qui sap de quines obres. La resposta no ha arribat. Podem dir que per primer cop hem portat la N-II a un debat de política general. I hem constatat que el president Zapatero no en té ni idea de la greu situació. També han escoltat aquestes paraules els candidats Rubalcaba i Rajoy. Amb un dels dos els haurem de fer entrar en raó, a cop de força en forma d’escons, per recuperar el molt temps perdut.

El pare ha heretat del fill (pètals de rosa en un gintònic amb pebre)

“Això havia d’acabar malament”- Fa tres anys que, entre altres feines, sóc portaveu del meu grup parlamentari a la Comissió de Defensa. Aquesta responsabilitat m’ha portat a tractar amb freqüència a la ministra Carme Chacón, a qui ja coneixia dels nostres anys de professors a la Facultat de Dret de la Universitat de Girona. Temps per tractar-la, per debatre, per pactar, per coincidir i per discrepar. Temps per conèixer-la. I durant tot aquest temps he conegut dos característiques que la fan difícil en el tracte quotidià: la inflexibilitat de qui vol guanyar les partides sempre 10 a 0 (això és impossible en política i en tantes coses bàsiques de la vida) i una presumpte superioritat moral de l’esquerra que ella vol encarnar les 24 hores del dia sense el més mínim marge per la distensió ni per l’empatia d’entendre que l’altre pot tenir també un punt de raó. Així ho hem viscut els altres però també els seus, els socialistes catalans, que fa anys que la noten lluny. Lluny....en la galàxia del somni de ser presidenta del Govern d’Espanya. Lluny...per fer mèrits en el socialisme espanyol fins al punt d’espetar-me a la cara en el debat més dur que he tingut mai en el parlament que “cada dia soy menos nacionalista, más alejada de sus posiciones”. Mèrits per fer possible un somni alimentat per el president Zapatero. Ara Zapatero l’ha fet caure (diferent de “deixar-la caure”). Una víctima? No, una ingènua presumpte! Una zapaterista deixada a la deriva pel seu mentor...dos jugadors que es fan trampes utilitzant el mateix llibre d’estil. “Això havia d’acabar malament” anava dient cada dia que passava, cada cop que l’escoltava, cada posada en escena que presenciava. I ha acabat malament.

“Els pares hereten dels fills”- Dimarts, un dels principals “entrenadors” de la candidatura telegènica de Chacón (que ja tenia la pàgina web de les primàries feta per obrir el divendres a la tarda) em deia al final del Ple, en aquella hora suau que corre l’airet de la primavera al pati del Congrés: “T’asseguro que hi haurà primàries. I anem a guanyar-les. Ja saps que allò més freqüent en política és que els fills heretin dels pares (Chacón per Zapatero) i no pas que els pares heretin dels fills (Rubalcaba per Zapatero)”. Doncs el pare heretarà del fill. No és una herència del tot atorgada amb lliure consentiment. S’han mogut molts fils aquesta setmana pel sotabosc del socialisme espanyol absolutament entrat en pànic i histèria. Aquesta setmana el parlament no ha funcionat correctament. Els socialistes no hi eren. No es convocaven ponències legislatives, s’anul•laven reunions, no compareixien representants de la majoria a reunions d’alt nivell...els socialistes esperaven que la ferida sagnant del diumenge (un esborranc històric) es convertís en ferida lluminosa. Esperaven una catarsi. I si pel camí havien de sacrificar ambicions per aferrar-se a certeses, estaven disposats a tot. Dimarts a la nit, mentre es produïa la conversa en la que Zapatero comunicava a Chacón que la feia caure, varem trobar, sortint de sopar del Come Prima per celebrar amb una humil i digníssima pasta italiana els resultats de diumenge, un grup de socialistes confraternitzant amb els nacionalistes bascos en el carrer del Prado. Allò ens va portar a una copa digestiva (un gintònic s’ha de dir que és un digestiu per assentar bé el menjar i, si s’escau, fer el rotet). El socialisme entonava a l’uníson: “ens estimem molt a Carme però ara no és el moment de jugar amb foc...ens l’estimem molt...(amigues personals, diuen totes)...però si es presenta el partit la castigarà”. No calia, ja sabia després de la conversa amb el que li havia alimentat les esperances que no seria així. El socialisme s’aferrava a un got d’aigua de tònica amb ginebre contra els mosquits en l’hora de la tensa espera. És inacceptable aquesta tendència a destrossar un digníssim got d’aigua de tònica amb destil•lat de ginebre que ara es produeix a cop de cogombres (que ja es veu que fins i tot maten a Alemanya), fruites dolces i pètals de roses. Una frivolitat que emmarcava molt bé aquelles hores d’angoixa socialista: pètals de roses i cogombres...en el Titànic que s’inclinava en el bar Miau de la cantonada de la Plaza de Santa Ana. En un moment dèbil de personalitat pròpia baixa vaig cedir a la insistència del propietari del bar que em va prometre el millor brevatge del món. Va resultar ser un gintònic amb pebre. La set "apretava". Pur verí. Inacceptable. Vaig passar mala nit, com Chacón. En aquelles hores, Rubalcaba ja havia mogut els barons territorials que s’havien sumat a la petició de Patxi López de fer un Congrés extraordinari (Zapatero agafat per ganyet). Les hores decisives. El plat estava servit. Seria plantejat amb tots els seus ornaments (pètals de rosa socialista) el dimecres al matí abans i després de la sessió de control. El pare heretava del fill. Escena de caiguda de taló del zapaterisme amb Felipe González en un angle de l’escenari il•luminat per una potent llum. Rubalcaba sortint del matoll. L’àngel caigut preparant el seu discurs amarg. Música de Tannhäuser.

I ara, què?- Rubalcaba, que va dir que “ell sempre respecte les formes” (última carícia a Chacón, després de tant de temps...), va recordar en el seu discurs d’acceptació de l’encàrrec que ell havia format part dels governs de Felipe González i de Zapatero. Cita explícita a l’ortodòxia felipista per fer baixar els nivells d’ansietat de la resultant de tants anys de frivolitat zapaterista. Rubalcaba es presentarà com a “reconductor” cap a la socialdemocràcia clàssica (que també està en crisi) del projecte vaporós que ha portat el socialisme a la derrota més humiliant des del retorn de la democràcia. Hi haurà més partit. Hi haurà, ara amb més probabilitat que abans d’ahir, un escenari sense majoria absoluta per a cap partit. CiU, ho noto, pot recollir un vot pràctic, útil, amb un encàrrec ben concret: arregleu tot això amb un nou règim de separació de bens patrimonials mentre compartim teulat però no pas habitació ni pis (ni gaire amor, ni afecte). Un vot útil: pacte fiscal i gestió dels aeroports. La legislatura ara té més possibilitats d’acabar al març (per la tossuderia de Zapatero i perquè Rubalcaba necessita preparar la seva candidatura). Però el Consell Europeu de juny serà clau per saber si el Directori europeu dóna sis mesos de crèdit o si torna a sobrevolar el fantasma del 12 de maig de 2010 (al precipici de la fallida econòmica general). Si fos així, es precipitaria el calendari electoral. En tot cas, els altres partits hem restat en segon terme. De manual: quan l’oponent s’embolica, no el distreguis. Música: Variacions Golberg per començar el seré camí cap al govern dels ajuntaments de Catalunya i cap a un escenari decisiu en l’aritmètica del Congrés dels Diputats. I prous emocions per aquesta setmana.

Insofferenza (una impaciència desesperada)

Irritació- Cinc milions d’aturats ( que representen un 20% de la població activa), un 43% d’atur juvenil, una crisi que s’allarga, una generació amb quinze anys ininterromputs de bonança que hem passat de les aules a la hipoteca, els fills i algun cabell blanc ( la meva generació, una generació una pèl consentida). D’alguna manera o altre havia d’esclatar la irritació, el que en italià s’anomena insofferenza (una impaciència desesperada). Ara és l’hora d’escoltar, escatir el que demana aquest moviment més enllà de la glopada inicial indignada i autoreferencial (quan és té poca esperança, queda la reacció iconoclasta). Res serà igual, no per aquestes concentracions, sinó des del dia que varem veure’ns davant la crisi econòmica més important dels últims 80 anys. La solució no passarà principalment per més pes del sector públic (els comptes no quadraran durant una temporada) sinó per un retorn a les cel·lules més bàsiques de solidaritat. Un retorn a “la vida petita”, que diuen els pagesos de la Garrotxa.

També serà el moment que ens passaran els escàners sobre el conjunt dels polítics ( a mi que em revisin). I després veuran que el problema no està en el sistema democràtic representatiu. Sinó en el individualisme, la cultura del diner fàcil amb el mínim esforç, l’estraper-lo dels nostres temps (econòmic, social, acadèmic...), la falta de vocacions per fer carreres professionals de llarg recorregut amb la dignitat de cultivar amb passió una feixa petita però fecunda i no pas un camp bast i mal menat.

El problema està en un país (Espanya) que no té (ni ha tingut mai) les condicions de país industrialitzat centreeuropeu. La solució ha de ser un país (Catalunya) que torni a mirar nord enllà, per enmirallar-se en les societats on diuen que la “gent és culta, rica, lliure, desvetllada i feliç” (Salvador Espriu). O ens apropem a aquesta Europa que ja creix o els millors se n’aniran, i continuarà el coragre.

La irritació líquida- Expressada la preocupació i el respecte per les manifestacions, també s’ha d’apuntar que vivim en una societat líquida. Aquest mateix individualisme farà que el que avui es manifesta potser si demà ha trobat una feina abandoni l’encapçalament de la manifestació i deixi plantat el moviment que es pregunta i busca respostes. On va anar a parar la injusta, violent i dura mobilització dels joves francesos que van sortir al carrer ara fa un any per protestar perquè l’edat de jubilació a França ha passat dels 60 als 62 anys?

El socialisme durant dècades ha redistribuït la riquesa però no ha fet cap pedagogia de la solidaritat de base. Més aviat ha fomentat una societat individualista on quasi tot era possible en versió “low cost”. Ara aquesta societat es remou.

Ara més que mai, llei electoral catalana

Un dels punts clars de les protestes d’aquests dies és la petició vaga d’una reforma de la llei electoral. Tal vegada la llei nascuda de la transició per una societat que no sabia votar (quaranta anys fent perdre múscul democràtic, matant-lo) era la més apropiada. No sabria dir com es pot reformar la llei electoral espanyola ara mateix en el sentit de les demandes. Però sí que sé que en l’acord CiU-PSC pel debat d’investidura del president Mas hi ha un punt referit a la reforma de la llei electoral. L’acord és quasi total: un diputat elegit per sistema majoritari per cada comarca i districte de Barcelona. La resta de diputats elegits en llistes de partits. El sistema mixta alemany que combina representació directa amb uns quants diputats amb especialitat sectorial i sense un fort vincle territorial. Aquesta reforma electoral s’hauria d’aprovar en la primera meitat de la legislatura. Bàsicament està en mans del PSC. I, a més, estic convençut que a ells els hi convé.

Alemanya: portes obertes a immigrants formats

A Alemanya, motor econòmic d’Europa, preocupa molt la demografia que té una corba pèssima. A Catalunya també tenim una corba demogràfica dolenta però aquí aquest debats no fan forat en la societat. La canceller alemanya Angela Merkel té un pla que proposarà la propera tardor. Un pla que contempla elevar l’edat de jubilació dels 67 als 69 anys pels joves nascuts a partir de 1977. I que contempla obrir les portes de bat a bat a la immigració qualificada professionalment. Un pla per anar a totes. Alemanya sempre va a totes. Aquí podríem fer un pla per captar la immigració altament qualificada? On els rebríem? Amb quins projectes? Tindríem crítiques? A Catalunya hauria de ser possible, si fem una societat que miri nord enllà.

Després d'avui

Avui hi ha eleccions a 13 comunitats autònomes espanyoles. Després d’avui, començarà la revisió del mapa autonòmic, l’aprimament de les administracions, noves formules de serveis compartits...després d’avui es veurà que Catalunya només ha guanyat sis mesos perquè ha començat primer la reforma per sortir de la crisi amb les finances sanejades també primer.

“Ama il sesso, e allora?”

Això només pot passar en la civilitzada i sofisticada societat liberal francesa. Divendres, a més de fer campanya, vaig tenir temps durant un vol de llegir amb fruïció el Corriere della Sera i em vaig trobar a la pàgina 17 una carta de Carmen Llera Moravia. Carmen Llera és una escriptora nascuda a Pamplona que es va casar; quan ell ja era gran, amb l’escriptor italià Alberto Moravia, fill d’una família burgesa de jueus no practicants i gran figura literària. Carmen Llera va tenir una relació sentimental amb Dominique Strauss-Kahn entre el 2003 i el 2005. Els dos ho han reconegut amb gran normalitat com és habitual en els cercles de l’alta societat parisenca. I ara, l’examant de Strauss-Kahn, en lloc de romandre callada, surt amb una breu carta d’una gran força literària i defensora d’una manera europea de fer les coses davant l’americanisme justicier. Algunes frases: “ama il sesso e allora? non mi sembra un delitto, a volta il corpi esprimono più della parole...” i encara més: “Non so cosa sia successo nella suite del Sofitel, probabilmente c’è stato un rapporto consenziente, ma escluderei la violenza sessuale, non vorrei che Dominique Strausss-Khan diventasse “le bouc émissaire” di un certo puritanesimo americano, antieuropeo e antifrancese”. Acaba: “Desidero solo che possa dimostrare subito la sua innocenza e tornare l’uomo libero e sorridente che ho visto gioni fa”. L’amor, l’afecte, el coratge...d’una exmanat que surt a la palestre en les hores baixes de l’home que va ser amor per ella. Literari, sense cap dubte. I també molt europeu davant el puritanisme americà “antieuropeu i antifrancès”. Això només pot passar a París.

Què té Benavente que no tingui Caldes? (sobre la N-II)

El divendres 6 de maig, primer dia de campanya, el Govern de l’Estat va autoritzar els tràmits per la licitació de diferents obres públiques per tota la geografia espanyola. Continuo el seguiment atent de les obres de l’autovia A-66, l’autovia de la Plata, que uneix el Cantàbric amb Sevilla. El Govern ha autoritzat una obra de 49 quilòmetres d’autovia entre Benavente i Zamora. El preu de l’obra és de 210 milions d’euros. Cada dia passen per aquesta carretera 4.546 vehicles. La unió Europea aconsella desdoblar a partir dels 15.000 vehicles diaris. Aquell mateix divendres es va autoritzar els 6 quilòmetres de la N-II entre Caldes de Malavella i Sils, l’obra aturada des de fa anys. Per Caldes hi circulen més de 22 mil vehicles cada dia. Per què a Girona no li arriba, d’una tacada, una licitació de 49 quilòmetres que resoldria mitja N-II? Per què? Això s’ho pregunta el soldadet de plom de Manel, net de cor i batallador, que s’ha convertit en el soldadet de plom més famós del moment musical en català.

Massa alta velocitat?

A Girona esperem en candeletes l’arribada del tren d’alta velocitat que havia d’haver arribat el 2004. Ara el govern acaba de treure a licitació obres del tren d’alta velocitat per valor de 3.829 milions d’euros a Extremadura i una nova entrega per valor de 2.332 milions d’euros per Galícia. I 409 milions d’euros per el tren d’alta velocitat a Santander. És normal que el tren arribi a Girona, que vol dir, anar passant cap a Europa. Però és normal que Espanya sigui l’Estat del món amb més quilòmetres d’Alta Velocitat? És raonable que es continuï licitant en època de profund dèficit noves línies de trens cap a Extremadura, Galícia i Cantàbria? No és menyspreu territorial, és que no és el moment. I que per alguns tot és molt fàcil i per altres, en obra pública de l’Estat, tot ens és molt difícil.

Una campanya més curta?

En el començament de la democràcia recuperada les campanyes electorals duraven tres setmanes. I, de fet, la llei electoral encara ara diu que les campanyes duraran entre dues i tres setmanes. Però és pràctica general convocar eleccions amb un període de campanya per la banda baixa del que és possible. Amb la multiplicació dels canals d’informació, les noves tecnologies i l’arrelament del sistema de partits...potser seria hora de pensar en una campanya electoral més curta. Amb deu dies n’hi hauria prou per traslladar programes electorals, fer debats i recórrer el conjunt de la demarcació electoral. El temps s’ha accelerat. Els missatges s’han fet més sintètics i ha crescut exponencialment la seva capacitat de transmissió. La campanya pot ser ben plena i una mica més curta. Una idea per discutir.