En l’últim dia de l’últim Ple de la legislatura, hem realitzat la votació final de la llei de la societat de la informació que ha centrat molta atenció sobre l’anomenat cobrament d’un cànon digital. Hem discutit molt sobre aquest tema en el grup. Una visió d’una societat d’individus responsables i complidors de les lleis de propietat intel.lectual hauria de fer impossible pensar en un cànon que grava a partir d’una “pressumpció de culpabilitat”. Però siguem sincers: és molt extesa la pràctica de “piratejar” música i pel.lícules d’Internet. Els creadors demanen poder continuar cobrant per continuar vivint i poder continuar creant. Als Estats Units no existeix el cànon digital. Ni als països nòrdics, de tradició calvinista. Podríem dir que el legislador amb mental.litat mediterrània ha optat per donar per fer que hi ha “pirateig” i ha optat per cobrar per avançat. Hi ha quelcom de substrat catòlic en aquest opció legislativa: pecat i perdó. Pagar i copiar. És bo aspirar a l’ideal de no copiar...però els ciutadans d'avui estan per la promiscuïtat en el consum cultural, sense gaires miraments per la fidelitat al creador. Així estan les coses avui...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada