La setmana política la vaig començar dilluns a París, en una reunió de la Comissió de Polítiques Socials i Sanitat del Consell d’Europa. Vaig agafar de ple el debat polític i la manifestació pels plans del Govern francès de passar l’edat de jubilació dels 60 als 62 anys. Sempre m’agrada recordar que quan Bismarck va instaurar el primer sistema de pensions a Prússia, l’esperança de vida era de 62 anys. Ara l’esperança de vida s’ha allargat i és lògic que a França no es jubilin als 60 anys. El debat sobre les pensions també arribarà en setmanes o mesos a l’Estat espanyol. Aquest és un tema que sempre s’ha fet per consens en el anomenat Pacte de Toledo. Dimarts les manifestacions van bloquejar el centre de París. Un taxista despert em va salvar fent giragonses per carrers secundaris de la sempre pulcre i elegant ciutat del Sena. Després l’avió estava cancel·lat, però em vaig poder acomodar en l’anterior que encara no havia sortit. El taxista – un jove fill de pares algerians i apassionat per la política i les manifestacions- estava convençut que era un gra error que els francesos es jubilin als 62 anys. És ben bé que tot és mira amb el color del vidre de la cultura política de cada país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada