El 23 de juliol el Tribunal Internacional de la Haia va dictaminar que la declaració d’independència de Kosova s’ajustava a la legalitat internacional. Aquesta setmana el govern de Sèrbia ha renunciat a recórrer la resolució i ha acceptat negociar aspectes “tècnics” amb el govern kosovar. Però en aquest assumpte hi ha qui és més serbi que els serbis. He seguit amb interès el cas de Kosovo, no pas perquè sigui exemplar sinó més aviat una gran i sostinguda desgràcia històrica. El mes de març vaig visitar Kosovo invitat per un dels millors instituts de política internacional que es preocupa de l’estabilització dels Balcans occidentals. Vaig viatjar amb un diputat del PNB, un periodista i dos professors universitaris quasi d’amagat perquè les pressions en contra del ministre Moratinos i del president del Congrés José Bono van ser molt fortes (mai viscudes, excessives). La posició espanyola contra el reconeixement de Kosovo ratlla el ridícul. Quedi clar que sóc un gran partidari de facilitar la integració de Sèrbia a la Unió Europea i que he pogut dialogar sobre aquest tema amb molts polítics i diplomàtics serbis. Però en el cas de la posició espanyola sobre Kosovo hi ha qui hi veu una projecció freudiana dels fantasmes dels “nacionalismes democràtics” que persistentment es manifesten en el sistema polític espanyol. El ministre Moratinos en aquest punt té una visió intransigent. Molt poca gent sap que la tesina de Moratinos de final d’estudis a l’Escola Diplomàtica versava sobre “l’harmonia ètnica en la República Socialista de Iugoslàvia”. Després, el primer destí de Moratinos com a jove diplomàtic a l’estranger va ser Belgrad, capital de la Iugoslàvia de Tito. A vegades el factor personal és portat fins a extrems desaforats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada