La política és més canviant
i líquida que mai. Ara fa un any just de la investidura del president Rajoy amb
la majoria absoluta més àmplia de la dreta espanyola. Un any després, el
desgast del govern ha estat altíssim. No només perquè ha pagat el preu de les
mesures impopulars que ha d’adoptar qualsevol govern en època de crisi
econòmica sinó també per la falta d’impuls polític. El primer ministre Rajoy
compareix poc, no li interessa la política internacional –entesa com una
política d’aliances per la millor defensa dels interessos- i té un govern amb
poca visió política. Els socialistes, enfonsats fa un any en la més profunda de
les depressions polítiques, ara veuen que en tres anys el PP pot perdre les
eleccions generals. Que no vol dir que el PSOE les guanyi clarament. Avui, els
estudis sociològics més seriosos que hi ha en les taules del poder assenyalen
que PP i PSOE junts ben just sumen el 50% de la intenció de vot. Veurem petits
partits creixent (IU i UPyD) i alguns que ni ens imaginem a dia d’avui. I es
mantindrà una presència fixa de partits nacionalistes que, en totes les
legislatures, sumen entre 25 i 30 escons. El PSOE ha començat a treballar en
una proposta de reforma constitucional per atreure els partits nacionalistes.
Però quan s’aproximen a la realitat política catalana, veuen que, ara per ara,
no hi ha res a fer. I s’escruixeixen en veure la transparència política del
PSC. D’aquí a tres anys, eleccions generals. Abans, juny de 2014, eleccions al
Parlament Europeu, primera ronda d’unes eleccions que canviaran molt el sistema
de partits. A Catalunya ja hi hem passat, al Parlament espanyol està germinant
aquesta fragmentació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada