Lluís Maria de Puig, el polític gironí que ha arribat més lluny

L’Alex Sáez va entrar a mitjanit del dia 12 al restaurant La Ancha per dir-me que se’ns havia mort un amic. Dos polítics socialistes catalans m’han marcat i amb ells he aprés i m’han ajudat a ser una mica millor: Lluís Maria de Puig i Isidre Molas. Lluís Maria de Puig és el polític gironí que ha arribat més lluny, que ha anat més lluny. Ho dic en molts sentits: el que ha arribat més lluny en la política internacional com a president de l’Assemblea Parlamentària de la Unió Europea Occidental (1997-2000) després d’haver estat president del Grup socialista i com a president de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa (2008-2010) després d’haver estat també líder del grup socialista en l’assemblea parlamentària que agrupa a més Estats del món, 47.

L’any 2008 ell ja era president de l’Assemblea del Consell d’Europa quan jo vaig arribar al grup liberal. Des del primer dia em va ajudar a orientar-me i em va donar bons consells. Durant el seu mandat, quan ell presidia el Ple, sempre vaig començar les intervencions en català. Era un catalanista socialdemòcrata partidari d’una solució racional per una Europa que coneixia tan bé – l’Europa gran, la del Consell d’Europa- que sabia que no era només una suma d’Estats sinó una realitat molt més rica de llengües, nacions i grups culturals. Ell va ser un home clau per la ratificació el 5 de novembre de 1992 de la Carta europea de llengües minoritàries o regionals.

Durant la seva presidència del Consell d’Europa –quan tenia tractament de cap d’Estat- va esclatar, per primer cop en més de 60 anys d’existència de l’organització una guerra entre dos Estats membres: el 8 d’agost de 2008 Rússia envaïa part de Geòrgia. A en Lluís Maria li va tocar dirigir l’Assemblea en un moment especialment delicat i tens. L’ambient de guerra es notava en el quefer parlamentari. Aquell estiu no va parar d’intentar fer de mitjancer entre Moscou i Tblisi.

En Lluís Maria de Puig és el polític que ha arribat més lluny perquè és el que ha conegut més replecs de la política europea i de la densíssima geografia humana i cultural d’Europa. Era un home d’un gran prestigi en els cercles europeus. Per mi, durant aquests anys, invocar la nostra amistat era una excel•lent carta de presentació. A més, estic convençut que ha estat feliç en el que ha fet durant els seus anys d’activitat política. Això no es pot dir sempre. Ha estat feliç perquè ha estat coherent i fidel amb una línia d’actuació, amb una vocació demòcrata i europeista, i d’aquí no s’ha mogut. Una lliçó per aprendre. Hauria pogut ser Secretari d’Estat de Consum durant l’època d’Ernest Lluch ministre de Sanitat. Hauria pogut ser alcalde de Girona al gener de 2002. Es va mantenir determinat en la seva línia de treball i va arribar molt lluny i molt amunt fins a presidir les institucions que havia servit amb entrega sistemàtica i estima. Sense cap bri de supèrbia, amb la humilitat que només sap donar una ironia fina- que és el tresor de les persones sàvies- i un coneixement de gran angular.

El seu últim Ple del Consell d’Europa va ser el mes de gener de 2011. Recordo que varem sopar junts amb altres parlamentaris i la Mariate, la coordinadora indispensable de la delegació, en la seva última nit com a parlamentari a Estrasburg, a la brasserie Aux Armes a la plaça Gutenberg. Aquella nit era un home feliç que completava una trajectòria de 31 anys de bon servei a una política digne, constructiva, de propostes de profit: la política magnànima en l’Europa gran. Junts recordàvem amb un somriure als llavis que molts dels nostres no sabien ben bé “què fèiem a Europa”.

I recordo que el dilluns 26 de novembre, el dia després de les recents eleccions catalanes ens varem trobar a la cantonada de la plaça Catalunya amb l’avinguda Sant Francesc de Girona. Ell, que anava amb la seva esposa, l’Ieto, em va encalçar i em va saludar amb la bonhomia de sempre. També hi era la Montse Vilosa. Varem parlar del panorama polític resultant de les eleccions, del mirall trencat de la política espanyola, dels possibles i dels impossibles. Em va dir que estava més prim, li vaig dir que el veia bé i que teníem tantes coses per fer! Era el president del Consell català del Moviment Europeu i de la Fundació Ernest Lluch entre moltes altres responsabilitats cíviques. I els amics d’Europa l’anaven reclamant. Poques persones saben que el Lluís Maria de Puig, historiador que mai va deixar la seva dimensió acadèmica, és doctor honoris causa per diverses universitats europees. Ha arribat molt lluny, ple de vida viscuda i ben acompanyat de tantes persones que en l’Europa gran avui el plorem.